Avui celebro 25 anys

Si, si, ho heu llegit bé, 25 anys!

Eren les 11 del matí de l’1 de juny de 1994 quan vaig entrar per primer cop al càmping Sant Pol acompanyada del pare. Vaig baixar del cotxe, aparcat davant l’edifici que estava tancat i barrat i vaig omplir els pulmons de flaire d’eucaliptus. El pare va somriure. Vam decidir donar una volta pel càmping. No hi havia remor, només s’escoltaven els reclams dels gavians i els refilets de pardals i d’altres ocells de primavera.

A mesura que ens endinsàvem pel petit bosc, el perfum de l’eucaliptus s’esvaïa i deixava pas a la flaire fresca del pi que contrastava amb l’eixarreïda olor de terra seca. Era contradictori. Era muntanyosa. No es tenia la sensació d’estar a la costa. Tanmateix enmig del càmping hi havia un rètol que indicava el camí cap a la platja. El vam seguir i immediatament vam entrar a la zona de les alzines sureres que estaven canviant la fulla i havien emmoquetar tota les places. La remor que fèiem trepitjant la muda vella de l’alzina va alertar un esquirol que va pujar escopetejat per l’ametller.

• Mira, mira, mira – vaig assenyalar l’animaló

I de nou el pare va somriure i vam seguir càmping avall. Vam descobrir les falgueres encara verdes, dues palmeres i també uns arbres alts i prims que després vam saber que eren originaris de la polinèsia.

Ja de tornada em vaig aturar a mitja pujada

• Papa, aquí hi ha molta feina a fer 
• Sí, però no em pots negar que tot això és preciós – va respondre tot cofoi.

Quan vam ser de nou al costat del cotxe faltava poc per les 12 del migdia i aleshores va arribar l’equip de neteja que esperàvem. Vam entrar junts per posar fil a l’agulla: s’havia de condicionar edifici, lavabos i terreny en poc més d’un mes i iniciar la primera temporada del Sant Pol sota la batuta d’una Genover.

No era la única Genover que estava al capdavant d’un càmping, ja ho sabeu. Ho dic pels que són de fora, perquè resulta que a Girona i dins el sector és una saga  reconeguda  😉

Aquell primer dia, però després d’una extensa inspecció vam acabar a la recepció del càmping per veure l’equipació: un telèfon, una caixa forta i tot de números amb una corda que penjaven de la paret. No sabia pas per què servien, però ja li trobaria el sentit més endavant. i just estava anotant el material que necessitaria per treballar quan va sonar el telèfon. El pare va respondre i va fer la nostra primera reserva, el Sr. Piermarini, volia la plaça de les sureres. A saber quina era aquella plaça, tenint en compte que bona part del càmping està coberta d’alzina surera…

Entre posar ordre, fer reserves, comandes pel bar i endreçar el càmping se’m van escolar trenta dies sense adonar-me’n i l’1 de juliol vam obrir portes. Erem 5 i mig treballant: la Sybille, En Mustafà, En Jordi (mitja jornada) i jo mateixa. Sé comptar però com que estava tan a recepció com al bar em compto per dos…

No va passar ni una setmana que vaig conèixer el primer dels onze cognoms campistes: Champigny. I a mesura que passàven els dies van anar arribant: Canals, Riveslanges, Verelst, Rabaey, Jedroskowiak, De Winter, Gerrit, Casado, Vlaemynck, Tirado.

Rebia als clients a la petita recepció acabada de pintar, els demanava la documentació i omplia a ma les fitxes de policia – ei no penseu malament, no sóc tan diplodocus que ja hi havien ordinadors però jo no en disposava encara – apuntava en una llibreta el nom i la plaça que ocupaven i aleshores sí, els hi lliurava els famosos números amb corda, que els legitimava per posar la tenda o la caravana a la plaça corresponent.

No va ser només un client, sinó diversos que quan arribaven al migdia em preguntaven per fer un to al bar abans de muntar la tenda. Jo els convidava a entrar a la dreta. Aleshores ràpidament travessava la porta que comunicava la recepció amb el bar i em presentava com a cambrera. I més d’una es va posar a riure en veure’m de nou 🙂

Aquella primera temporada va ser dura, perquè vaig tenir un accident de cotxe, es va declarar un incendi, es van desintegrar un parell de làmpades, em vaig quedar amb la porta de la platja a la ma, un rètol del càmping va caure damunt una moto, es van trencar més d’una aixeta i tres dutxes, i pots comptar que un bon reguitzell d’entrebancs més deurien passar que no recordo, però sí recordo l’amabilitat de la gent.

• Voleu tastar la meva meravellosa sangria? És una recepta antiga amb molta solera.

Aquella frase era brutal perquè tothom picava. Les feia al moment, no eren pas d’ampolla i em vaig guanyar el qualificatiu de la reina de les sangries. Ara bé, el dia que hi havia molta feina callava i només servia cerveses i coses ràpides.

Un dia a mitja tarda i en plena canícula estiuenca

tenia el bar ple de gom a gom. Tothom demanava begudes i em vaig quedar sense gots nets. Tots estaven a la pica bruts i no tenia temps de netejar – sí, ja existien els rentavaixelles però no al càmping – Aleshores vaig decidir tancar finestres, deixar de servir per poder netejar. I quan encara no portava ni deu gots nets, les Champigny i les Rivelange van entrar amb els seus fregalls a la ma i es van posar a rentar amb mi. Vam fer cadena, una netejava, l’altra esbandia i l’altre assecava. Quan ho vam tenir tot net, vaig tornar a obrir finestres i vaig tornar a vendre. Aquella esperit tan campista em va omplir de goig. I aquella mateixa nit, sabent que celebraven l’aniversari del Sr. Champigny, em vaig presentar a la seva caravana, a les 12 quan vaig tancar el bar, amb un parell d’ampolles de cava i vaig consolidar l’entrada al cercle de les 11 famílies del Sant Pol.

Vaig acabar la temporada molt cansada però amb ganes de tornar a viure aquell esperit de companyonia que sovinteja el món del càmping. Vaja que volia reviure el “bon rotllo” campista de tota la vida.

L’any següent vam fer la piscina i vam posar els primers bungalous, i tot de coses que no es veuen (tubs d’aigua nous, traçat elèctric actualitzat, etc.). La fesomia començava a canviar. Mica en mica vam anar remodelant al nostre gust el càmping – el germà gran és un crack en això – perquè arribés a ser, segons el pare,

un lloc on nosaltres mateixos aniríem de vacances.

L’altra gran canvi es va produir l’any 1998 amb l’edifici central nou i amb la instal.lació de més bungalous, més plantes, més jardineria, més arbres i més de tot. Fins i tot un any o dos després vam aconseguir ser dels pioners en obtenir certificacions mediambientals a nivell europeu – ISO 14001, EMAS, Certificat de Qualitat Ambiental de la Generalitat – i per afegir títols el de millor empresa en gestió de residus.

Estàvem on fire!

I la temporada es va tornar a acabar i se’n va iniciar una altra l’any següent i després d’aquella una altra, i una altra i així fins ara. I encara hi ha clients del primer any que tornen i venen amb els nets i ara també tenim entre nosaltres la Margarida – el seu estimat Jordi malauradament ens va deixar – la Teresa Martínez, la Martine Castro, les germanes Elliot, els “súper avis“, els inefables Cornier i Farina. En fi, podria seguir escrivint milers de noms que durant anys han ocupat un lloc al càmping i també centenars a la meva vida.

Que no s’ofengui ningú si no veu el seu nom reflectit perquè encara que aquí no aparegui és part del Sant Pol. Sense vosaltres que heu passat per casa nostre, ara no estaria escrivint aquest post. I dic casa nostra perquè tot i ser el meu nom el que figura a les guies, el Sant Pol l’hem fet tota la família. Tots hem patit i gaudit del projecte.

No me n’oblido de les amistats que han passat pel càmping per ajudar i recolzar en moments delicats i en moments d’esbarjo també. I no per últim menys important, tota la gent que ha col.laborat amb nosaltres, professionals de diverses tipologies, des de persones de la neteja, passant per recepcionistes, cambrers, cuineres, lampistes, fusters, pintors, paletes, informàtics etc. De veritat i de cor, GRÀCIES per permetre que avui 1 de juny faci 25 anys al capdavant del Càmping Sant Pol.

http://www.campingsantpol.cat/equip/

Us deixo fotos d’abans i d’ara. En tinc moltes més, ja us ho podeu imaginar, però tampoc les podria penjar totes. Ara bé, si en teniu, us emplaço a fer-les arribar. I si podeu fer compaginacions que mostrin l’abans i l’ara, encara millor.

Gràcies de nou i fins al proper post, que tornarà a ser de llibres.

Salut i República!

I aquí tot l’equip de la primera temporada. Si no recordo malament aquesta foto es va fer el dia 26 de juliol, celebrant el meu sant. Jo em vaig posar darrera perquè no se’m veies el “collarí” que portava després de l’accident de cotxe que vaig patir el dia anterior 🙁

Foto cedida per la Sybille.