De Pasqües a rams i més enllà…

De Pasqües a rams i més enllà…

Sí, mea culpa. Un bloc que havia de ser mensual ha esdevingut en un de “tant en tant”. I no, no estic contenta com unes pasqües, però tampoc em flagel·lo per no haver estat més prolífica. I per què? Doncs en primer lloc perquè he estat enfeinada polint la novel·la. També i amb molt de gust, perquè m’he passejat per un parell d’escoles per parlar sobre El Tresor Perdut de Pakamotu http://annagenover.cat/producte/el-tresor-de-pakamotu/, i encara em falta visitar una escola prevista pel mes de maig.

Confesso que m’ho passo bé, encara que no sempre, perquè com tot, hi ha escoles i escoles, alumnes i alumnes i sobretot, tutors i tutores. I és que quan el professorat et veu només com una mainadera que ve a explicar quatre bajanades, la cosa no rutlla. Però quan les professores s’impliquen en l’activitat i volen exprimir l’experiència perquè el seu alumnat aprengui d’una manera diferent d’altres temes que no estan als llibres de text, ni dins el temari acadèmic, aleshores es produeix la màgia i es crea una connexió amb l’alumnat difícil d’igualar.

Escola Sant Martí

És una delícia quan els veus interessats, quan s’afanyen a callar per escoltar, però que aviat ja pregunten, que volen participar i s’emocionen i precipitadament xiuxiuegen entre ells, mentre d’altres aixequen desitjosos la mà per demanar torn de paraula. I sí, aquesta màgia em va passar en una de les escoles de Barcelona. Va ser la millor experiència de totes fins aleshores. Una píndola d’optimisme post-pandèmia perquè durant aquests anys s’havien anul·lat les visites a escoles i que tant, l’Elena Farràs de l’editorial https://animallibres.cat com jo, la vam celebrar de debò.

I tanmateix, he llegit. Aquesta activitat no l’abandono mai encara que només sigui mitja hora abans d’anar a dormir. Però és evident que aquesta estona és insuficient per acabar un llibre extens en un mes.

Tot va començar després de Nadal quan vaig acabar de llegir els 24 llibres i contes que m’havia proporcionat la Biblioteca d’Argentona https://www.facebook.com/biblioargentona/, pel tema del calendari d’advent. Així que els vaig acabar, en vaig encetar un que no era precisament curt, El retorn del Cató de Matilde Asensi.

608 pàgines, traduïdes al català per Núria Parés que no es fan pesades, perquè et proporciona píndoles d’aprenentatge barrejades amb l’emoció de l’aventura. En això Matilde Asensi és tota una experta. I ho demostra en cada un dels seus llibres, tot i que, ja no s’arrisca perquè coneix les claus del seu èxit.

És normal que repeteixi personatges que li han funcionat. I que es repeteixin en el cas d’una trilogia, com Martin ojo de plata, de la mateixa autora, on s’introdueix al món juvenil amb aventures pirates. I és una bona trilogia i crea una atmòsfera aventurera amb bons personatges. Clar que d’aquest gènere aventurer aquí a Catalunya tenim el millor autor, amb Enric Larreula i les aventures d’Ala de Corb, de les quals ja us n’he parlat.

Què no m’ha agradat d’aquest llibre? Que l’escriptora alicantina repeteixi punts d’inflexió, trames, siguin amoroses, conspiratives o tecnològiques, perquè sigui una fòrmula d’èxit. No m’ha agradat saber la fantàstica vida amorosa i de parella que té la protagonista, tan única ella, enmig d’una interessant disertació d’un tema conflictiu com és el de l’església catòlica. O que els personatges siguin tan perfectes i tan cultes, i tan forts, i tan únics que no poden tenir un arc d’evolució. No hi ha cap personatge que hagi canviat en tota la història per més patiments que hagin hagut de passar.

La part més feixuga de la història, però, és quan s’endinsen en una muntanya d’Israel per trobar el tresor. És aquí on falla estrepitosament la novel·la. I ho fa per la repetició. Els personatges han de passar una prova darrera l’altra i cada cop amb més dificultat, però en ser tan únics, tan intel·ligents i tan, tan, acaben cansant. Per què Matilde Asensi? Per què vas voler fer-ho tant extens? Per mostrar la capacitat de cada un dels personatges? No calia.

Què m’ha agradat? El sentit de l’humor i el caracter peculiar de la protagonista, l’aventura històrica, la intriga, els viatges exòtics – típics en llibres d’aventures, i que en aquest cas, després de passar per tots els llocs emblemàtics del món antic, també s’ha acostat a un país que mai en ma vida havia estat al centre d’interès per viatjar-hi: Mongòlia!

Mongòlia també existeix 😉

De tota manera, El Retorn del Cató és una aventura històrica amb suc. Una aventura gràcies a la qual he après conceptes, fets i nocions noves. I encara que falli en un punt, la Matilde Asensi aconsegueix que m’interessin els seus llibres perquè són fonts d’aprenentatge, alhora que m’intriguen, em fa patir i m’emocionen. Aconsegueix que la lectura es converteixi en tresor. I com els seus personatges que en busquen a tort i a dret, jo busco en totes les novel·les, siguin d’aventures, juvenils, d’espies o històriques, tresors amagats que m’onplin i em facin pensar.

La veritat us farà lliures, va dir Jesús. Sí, però la veritat la descriuen els vencedors, per tant, per ser realment lliures només tenim la incertesa, la desconfiança i el dubte”.

Conincideixo amb l’Asensi en aquesta gran “veritat”. També en la visió de la situació de l’Església Catòlica, però no en la defensa que en fa a través del seu personatge central, la Ottavia, sinó precisament per la visió escèptica del seu home. La història oculta d’aquesta institució eclesiàstica és tant o més apasionant que la desconeguda evolució de la mateixa.

I ara passo de l’esotèrica història de l’esglèsia a un enigma més actual,

L’enigma de l’habitació 622

Si Asensi és aventura històrica, Joël Dicker és aventura pura. I per a mi, la ploma més excepcional d’aquests darrers anys. I si ja m’estimava aquest home, per acabar-me d’enamorar ha escrit la millor definició d’aventura:

“La vida és una novel·la amb un final que ja coneixem: l’heroi mor. El més important, doncs, no és pas com acaba la història, sinó com n’omplim les pàgines. Perquè la vida, com una novel·la cal que sigui una aventura”

Aquí ja m’he mort de l’emoció. Però espereu…

“I les aventures són les vacances de la vida”

BRU-TAL!!!!!!

Aquests són els títols publicats d’aquest escriptor ginebrí, de mare llibretera i pare professor de francès, El tigre, Els darrers dies dels nostres pares, La veritat sobre el cas Harry Quebert, El llibre dels Baltimore, La desaparició d’Stephanie Mailler i aquest darrer. Tret de dos que no he llegit, tots els que he devorat han estat sensacionals. I a diferència de molts autors, siguin de novel·la negra, aventures o costumbristes, en Joël aporta profunditat de personatges, sense que se’n resenti l’aventura ni l’intriga.

Parlant de L’enigma de l’habitació 622, de nou en Dicker ens mostra una investigació en primera persona, ell, com a escriptor surt com un més dels personatges, d’una novel·la, que com ja ens té acostumats, salta d’un personatge a altra i d’un temps a l’altre sense fer perdre el fil en cap moment. I és tant brillant escrivint, que fins i tot jo que sóc un desastre recordant noms, aconsegueix que no em perdi en cap moment. I a més et dona pistes perquè tu imaginis una resolució i perquè no et frustris, te’n regala un parell o tres, però sempre et deixa bocabadada amb els girs finals. I d’això en sap un munt.

Precisament quan estava a la part final de la història vaig somriure pensant, “bes per on el mestre Dicker aquí ha ficat la pota, que ja sabem que els epílegs solen ser una relliscada autocomplaent de qui escriu” i deu pàgines després, el somriure es va convertir en un crit entusiasmat: Aquest home és un geni!

I sí, és un geni i si voleu gaudir d’una bona novel·la us recomano efusivament aquesta lectura.

Jo ara, seguiré amb les lectures diverses que esperen al prestatge, augmentades un xic després de Sant Jordi on per primer cop en molts anys li vaig fer el salt al meu llibreter de capçalera i vaig anar a passejar amb la parella i la filla pels carrers de l’únic poble de llibres de l’Estat Espanyol: Calonge! I aquest “book town” em va captivar amb la qualitat i varietat de les seves llibreries. O sia que una nova recomanació, passeu pel poble empordanès i aneu de compres, que de ben segur no marxareu sense un parell o tres de llibres i/o còmics.

Ara que la feina de l’estiu m’aclapara, aparco l’escriptura per quan arribin les castanyes. Deixo la correcció i crítica de la meva primera novel·la per adults, en mans expertes i lectures crítiques perquè quan arribin les fires de Girona pugui reprendre l’escriptura i, així, acabar-la amb un grau de satisfacció suficient per començar a presentar-la a editorials o concursos, perquè això de canviar de públic també em fa canviar d’editorial.

Apa doncs, bona primavera. Ens veiem a l’estiu si tot va bé, que ja he començat un llibre nou. Aquest cop literatura juvenil. Però no un de qualsevol, sinó un premi Andersen, és a dir premi Nobel de literatura infantil i juvenil!

I com sempre… ja sabeu, espero els vostres comentaris amb delit.

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image