Dels Tupamaros als Cantamapes

Dels Tupamaros als Cantamapes

Desembre de 1989, estiu austral, amb una calor que fonia les pedres caminava a poc a poc pels carrers de Montevideo, Uruguai, buscant una adreça. Aleshores no hi havia ni google maps, ni tom-tom, sinó simples mapes i l’amabilitat de la gent que et guiava, si calia, perquè arribessis a destí.

El desconeixement de la ciutat va fer que planifiqués el trajecte erròniament i vaig arribar-hi amb més de mitja hora d’antelació. Vaig fer temps en un banc a l’ombra, on vaig conèixer l’Adele, una estudiant d’econòmiques que hagués pogut ser ben bé estudiant de periodisme perquè feia més preguntes que jo. En poc més de deu minuts em va treure més informació que ma mare en el seu bon temps d’inquisidora 😉

Quan li vaig explicar a l’Adele d’on venia, per què estava al seu país i què estava a punt de fer, se li van esbatanar els ulls i em va suplicar que la deixés participar. Al principi pensava que era una broma però no, ho deia de debò. Per suposat no vaig acceptar, aleshores ella va insistir en esperar la hora i mitja que vaig estar parlant amb Eduardo Galeano. I dic parlant perquè l’entrevista que tenia preparada no em va fer servei, perquè no la vaig poder publicar. De fet quan portàvem cosa de mitja hora, ell xarrupant el mate i jo deixant refredar la infusió, em va demanar que no publiqués res d’aquella trobada al despatx de casa seva.

Em vaig quedar sense paraules perquè bona part dels reportatges que tenia preparats per fer es basaven en aquella entrevista. Evidentment vaig aturar la gravadora i ell va seguir parlant de molts altres temes tant o més interessants dels tractats fins aleshores. L’Eduardo era un seductor nat. L’aureola revolucionarià erigida conscientment, juntament amb aquella narrativa apassionada, delectava el meu intel·lecte i no me’n vaig adonar del pas del temps fins que es va aixecar.

“Sé que aquesta entrevista era important per tu i no vull que te’n tornis amb les mans buides. Ves a Salto demà a les onze del matí el cap de secció dels Tupamaros t’espera en aquesta adreça”                   – Gràcies Eduardo!                                                     – Un plaer companya!

Salto està a l’altra punta d’Uruguai i era on el cosí del meu pare, en David, vivia i també on tots m’esperaven mentre jo acabava la meva feina a la capital del país. L’adreça portava a una casa apartada dels afores de la ciutat i tots dos, pare i cosí, em van obligar a acceptar que em deixés acompanyar perquè segons deien, “no eren barris segurs” Jo sé del cert que temien més la paraula Tupamaros que no l’adreça i els vaig avisar “No em feu passar vergonya. Baixaré tres carrers abans i aquí s’acaba el bròquil”. 

Darrera aquella porta vella hi havia dos homes prenent mate i fumant. Vaig fumar amb ells, però només vaig ser capaç de prendre un glop de mate. Això sí, al cap d’una hora vaig sortir amb un somriure orgullós clavat a la cara. Tenia al sac una entrevista potent, fàcil de vendre; l’entrevista a membres de la guerrilla urbana!

El somriure va seguir en veure el pare i en David, palplantats davant mateix de la porta, dins el cotxe, fumant puros, com si de dos mafiosos es tractessin. No sé què feia més por, la veritat. L’entrevista als Tupamaros i les fotos més aviat borroses que els hi vaig haver de fer, les vaig vendre bé. “Gràcies Eduardo” li vaig tornar a dir per carta tres mesos més tard.

Quina il·lació hi ha entre els Tupamaros i els Cantamapes, un llibre de literatura infantil? 

Vaig llegir un article de Felip Pineda a Cultur Plaza afirmant que Cantamapes és una obra “que recorda una versió simplificada i global de Las venas abiertas de América Latina, un dels llibres més coneguts d’Eduardo Galeano. Aquí teniu la primera connexió. 

L’altre, ha estat recordar l’Adele que va esperar pacientment que sortís de casa del Sr. Galeano i va insistir en acompanyar-me fins el meu hotel perquè li expliqués amb tots els ets i uts com era el seu ídol. I em va regalar tres poemes que guardo a casa i que fa poc, remenant prestatges, els vaig retrobar. I és que la protagonista de Cantamapes també es diu Adele. Adele i Guido Cantamapes són els viatgers que han creat el “llibrot” un aplec d’històries viscudes arreu del món. En aquest atles subversiu s’hi barregen relats imaginaris i reals, antigues llegendes amb anècdotes curioses, episodis estranys, amb aventures fantàstiques, epopeies de resistència amb utopies plausibles i fins i tot la història de l’illa construïda en aigües internacionals convertida en República Lliure!

I és que Cantamapes explica amb senzillesa conceptes com depredació urbanística, ecologisme, racisme, imperialisme, guerra, dret, llibertat d’expressió, resistència, nacionalisme, egocentrisme, prepotència, igualtat i respecte. Conceptes que defineixen els relats dels Wu Ming, un col·lectiu d’escriptors italians, que signa aquesta meravella i que publica un blog anomenat Giap, en homenatge al militar i revolucionari vietnamita, on parlen de temes d’actualitat, promocionen les seves obres i recullen opinions de lectors. 

Sembra Llibres ha fet un treball rodó amb aquesta obra traduida per Xavier Mínguez i il.lustrada per Paolo Domeniconi. Cantamapes no és un llibre de fàcil lectura pels infants, perquè s’hi barregen diversos nivells de lectura, però és un tresor per compartir amb veu alta i per lluir a la biblioteca particular. 

Carlins 1838. Guerra i fam 

Aquest és un còmic del guionista i dibuixant Oriol Garcia Quera, editat per Dalmau editors que narra des del punt de vista dels perdedors l’enfrontament entre carlins i lliberals a Olèrdola, Penedès, l’any 1838. 

Amb un dibuix nítid i detallat l’Oriol Garcia Quera recrea l’enfrontament que es va produir entre la milícia lliberal de Vilafranca i les tropes carlines. Hi apareixen indrets com la masia Porroig, Sant Pere Molanta, el forn de calç i el conjunt històric d’Olèrdola. Però si bé el dibuix és detallat, la història del conflicte dinàstic i el fet que es va lluitar per imposar un model de societat o un altre, queda diluïda, és fluixa.

El viatge iniciàtic

Un apunt per acabar, no us penseu pas que va ser recollir el títol i tenir feina de periodista amb viatge a l’Uruguai pagat. No, no, no, de cap manera. El viatge a l’Uruguai del 1989 va ser un regal del meu pare, em va convidar a conèixer la família que havia emigrat a les Amèriques durant la postguerra. I acompanyats d’uns altres cosins de la branca Roig – perquè ja feia un lustre de la mort de la mare – vam volar fins a Uruguai i després a Argentina per acabar uns dies de platja a Rio de Janeiro. Va ser un viatge iniciàtic, el que va permetre que encara ara seguim en contacte amb l’André Roig, fill del carnisser de Salto que un dia fou pagès de l’Empordà i sempre, sempre cosí del pare.

I com sempre… ja sabeu, afegiu el vostre comentari aquí sota 😉

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image