El particular jardí literari

Un, dos, tres llibres. Quatre, cinc i sis que vaig agafar per passar l’estiu. I dos més que m’han regalat fan un total de vuit llibres nous a la biblioteca de casa, en el racó esquerra del tercer prestatge, on s’esperen les novel·les per ser llegides.

Quan dic nous, no vol dir que siguin novetats editorials, sinó que arriben per primer cop a casa. A vegades són regals de llibres llegits – fet que els confereix una garantia molt més fiable que un test d’antígens – d’altres són llibres comprats mesos enrere que segueixen esperant el torn de ser agafats i d’altres els que li rampinyo a la meva filla de la seva particular biblioteca. Té bons exemplars, molt bons, també algun mediocre i la majoria llegits al meu costat o per mi – quan encara li llegia abans de dormir – però també deu tenir una dotzena de llibres guardats per ser llegits. I és que a ella això de llegir novel·la li cansa. Prefereix mil vegades la novel·la gràfica i els còmics. Però jo sóc tossuda i segueixo omplint-li la seva llibreria d’exemplars de bona Literatura Infantil i Juvenil amb L’esperança que algun dia els obri i descobreixi el seu particular jardí literari. Perquè d’això sí que n’estic ben satisfeta, del bon material que li he deixat.

I no, no em decep que no llegeixi. Seria genial tenir-la al meu costat llegint alhora, cert, però no és així. Però no és decepcionant que no ho faci perquè jo a la seva edat tampoc llegia. Bé, de fet sí que llegia, però només còmics, tebeos i una o dues novel·les a l’any de l’Enid Blyton, “Els cinc” bàsicament i algun del set secrets. 

I com diu la Moe, “mama, jo llegeixo molt, els llibres de text del cole, els apunts, els llibres de lectura obligada… què més vols? Jo li responc que voldria que agafés una novel·la que l’atrapés i no pogués deixar de llegir perquè l’emoció de l’aventura, l’amor, o la màgia l’atrapés fins al final i quan el tanqués li sabés greu haver-lo acabat. I aleshores és quan em mira, fa un somriure i es gira cap a la brillantor de la pantalla del mòvil per llegir els missatges… Veus mama com sí que llegeixo?

En fi…

La Moe té raó, llegeix molt per obligació i per comunicar-se però no pas per plaer. Ella encara no ha trobat aquella lectura que t’addueix i que desencadena la recerca del plaer extrem d’un llibre darrera un altre, però quan la trobi caurà de quatre potes com jo, n’estic segura. 

Quan el juny estava a punt de deixar passar al juliol jo estava “Amb l’aigua al coll”, la vint-i-novena aventura del comissari Brunetti però també amb molt neguit per la feina, tot s’ha de dir. Pot ser per això, per aquest neguit d’inici de temporada aquesta novel·la de Donna Leon no m’ha apassionat. Tant és així que quan el vaig tancar vaig anar a corre-cuita a la llibreria del menjador a buscar un altre llibre. Em vaig sentir com un vulgar gigoló que va de flor en flor a la recerca de l’amor ideal – o de sexe sense més – fent el canvi de novel·la sense passar el dol.

• Doncs a mi em va agradar – em va assegurar en Francesc.

Aleshores vaig pensar que pot ser el meu estat d’ànim havia propiciat el tedi i que no havia sabut valorar la tasca de Donna Leon, l’autora de passaport americà que ha estat vivint a Venècia fins fa poc, i que ara viu a Suïssa, tipa de tant turisme que destrossa la ciutat dels canals. El comentari del meu germà em va fer reflexionar i em va fer escriure quatre apunts sobre el llibre per quan pogués explicar-vos-ho:

Donna Leon torna a alçar la veu a favor del medi ambient – un recurrent de l’escriptora juntament amb la corrupció, el turisme de masses, la prostitució, i les relacions familiars – i denuncia la contaminació de les aigües de Venècia, però Amb l’aigua al coll els temes de la investigació són tan simples que costa arribar a la meitat del llibre desperta. La recreació de l’ambient venecià, dels carrers, i dels problemes segueixen interessants però aquest cop el comissari Brunetti aporta poc o res de nou a la trama, segueix el sempiternum interès de furgar allà on ningú ho fa. Sortosament l’espectacular personatge de l’Elettra dona un bri d’aire fresc a la història enmig d’un estiu molt calorós, sufocant, a Venècia.

Per mi Donna Leon té el mèrit d’aconseguir el que és bàsic en la bona literatura: una trama potent, millors subtrames i personatges carismàtics. Ella és especialista en subtrames fascinants que encerclen la principal fins fer-la florir. I li passa el mateix amb els personatges. El principal s’enfila amb els secundaris i Brunetti, aquest investigador, afable, exquisit, culte, íntegra, enamorat de la seva terra ofegada i que té la família a l’esglaó més alt, podria arribar a ser sopí si no fos pels amics, la família i companys de feina que el fan brillar quan la seva feina no ho fa. La dona de Brunetti, els fills, els sogres, els companys de feina i també i sobre tot, Elettra que em recorda a un altre personatge femení brutal Lisbeth Salander, proporcionen un plaer de lectura que va més enllà de la investigació. Fins i tot Giusseppe Pata, el cap de Brunetti, clixé de novel·la negra, és un ximple, un inútil buròcrata que es penja medalles d’altres, fa que el Brunetti sigui gran i que admiris l’esforç d’aplicar una justícia justa en tot moment, encara que no sigui estrictament “legal”.

Enteneu per què segueixo llegint Donna Leon? M’agrada sentir la seva veu reivindicativa a través dels seus personatges, m’agrada que m’endinsi a la Venècia corrupta i pudent però esperançada per seguir surant en un món contaminat i decrèpit com ella mateixa. I m’agrada tenir novetats d’aquelles persones Venecianes que han entrat a la categoria de coneguts però no saludats. I per això ja tinc un altre història de Brunetti a la llista de lectura. Si és que no tinc remei, què voleu que us digui. 

El punt paranoic: podria ser que Amb l’aigua al coll hagi estat així de fluixa perquè és de l’any 20? És del primer de l’era del bitxo, que tothom prefereix eliminar?

El Jardí secret de Frances Hodgson Burnett és un clàssic de la literatura infantil. Publicat per primer cop al 1910, no va ser fins un segle més tard que l’editorial Viena el va publicar per primer cop en català. Aquesta és una novel·la altament recomanable, que gràcies a la Rosa i el capità que van comprar una magnífica versió de l‘editorial Vicens Vives, amb una acurada adaptació de Rebeca Martin, la Moe ja la té a la seva particular biblioteca. És una aventura tranquil·la i emotiva, amb uns personatges que impulsats per la curiositat descobreixen la bellesa de la natura.

La protagonista és una nena impertinent que es transforma en arribar a una mansió ensopida i lànguida. Mica en mica la curiositat la introdueix al regne amagat d’un jardí tancat que li fa perdre la impertinència per aflorar-li l’empatia. I amb aquest canvi descobreix nous mons i experiències que la porten a envoltar-se de personatges humans, senzills, i que toquen terra, com diria la Mercè. Sí, Hodgson té una gran habilitat per caracteritzar els seus personatges, retratar les tensions de gèneres, de classes socials i de nacionalitats; unes habilitats que s’aprecien molt bé en El jardí secret, una novel.la indubtablement victoriana, però que se m’ha fet molt actual:

“Un dels descobriments de finals de segle XIX va ser que els pensaments tenen tanta energia com les piles i que poden ser tan benfeficiosos com la llum del sol o tan nocius com el pitjor dels verins. Deixar que un pensament dolent s’empari de la teva ment és tan perillós com agafar el virus del xarampió ja que un cop dins has de fer molts esforços per expulsar-lo”

I com diu Pep Molist a la seva crítica del Faristol “en surto amb l’ànim inquiet pel que m’envolta i amb la companyia dels personatge que segueixen en mi durant setmanes… o més! Perquè El jardí secret és sens dubte una lectura que pot ensenyar molt sobre el món adult als seus joves lectors.

Un petit apunt abans d’acabar, sabíeu que l’editorial Viena va utilitzar el nom del Jardí Secret per titular una col·lecció d’obres de literatura infantil? Doncs no us perdeu el seu catàleg: https://vienaedicions.com/colleccions/el-jardi-secret-de-viena

Doncs fins aquí arribo. No està gens malament per celebrar el meu sant, no trobeu? Doncs com sempre, ja sabeu, afegiu el vostre comentari aquí sota ?