El rei de la Val d’Aran

Amb permís de’n Pep Coll diria que a la Vall, Val o Valh d’Aran NO hi ha rei, però sí reina i aquesta indiscutiblement és LA NEU. De reina només n’hi pot haver una, però no se sap en certesa el tema del rei… Aleshores de quin rei parla en Pep Coll al seu llibre

El rei de la Val d’Aran?

Doncs parla dels Borbons, però també d’algú molt particular. I si seguiu llegint veureu que he adjuntat un fragment aclaridor 😉

En realitat aquest llibre és un recull de faules tradicionals, de cròniques actuals i llegendes de tots els temps. Totes narren fets succeïts en aquesta vall que uns la consideren catalana, d’altres occitana i d’altres espanyola. I no ha d’estranyar que una vall tan petita tingui tants pretendents, perquè fascina i atrapa des del primer instant que es trepitja. I no importa si s’entra pel tunel de Vielha, per Eth Pònt de Rei o pel port dera Bonaigua perquè quan se’n surt, es fas amb recança.

Era el desembre de l’any 1981 quan el pare ens va anunciar que per Nadal aniríem tota la família de vacances, des de Sant Esteve fins Reis. Va ser tota una sorpresa saber que havia comprat un petit apartament al peu de la muntanya més esquiable del moment: Vaquèira-Beret.

El pare va invertir per poder fer vacances tota la família. Era la única època de l’any que ell en tenia, tot i que nosaltres a l’estiu – com les cuques – vivíem a tot drap, a l’aire lliure, practicant el “càmping qui pugui“.

Així doncs va arribar Sant Esteve, vam carregar el cotxe de maletes i esquís – puntualitzo, entràvem 6 en un cotxe i no era cap SUV, ni 4×4 – i tot de gecs d’hivern. Tan la mare com el pare, reconec que eren uns experts en tetris per fer encabir tot aquell equipatge i poder entrar nosaltres.

Va ser passar la frontera – entràvem per França – i veure tanta bellesa natural que ens vam emocionar. Em vaig enamorar d’aquelles muntanyes tan nevades i tan altes. Em va fascinar trobar una petita i sinuosa carretera de muntanya tan neta de gel i neu. I mitja hora després ens va entusiasmar aquell pis amb només una habitació. De seguida ens vam adjudicar els llits – els 3 grans dormiríem als sofàs-llit del menjador – i els pares a l’habitació, amb la petita de la casa. Mentre la mare organitzava armaris ens vam afanyar a preguntar on era el fuet per queixalar alguna cosa 😉

Aviat vam descobrir que aquell lloc no era com La Molina: estava plena de pijos i de paparazzis perquè la família Borbó també tenia una casa allà i atreia tota aquesta particular patuleia. Per cert, la casa que tenen els Borbó a la pleta de Beret va ser cedida no pas comprada. I ja aleshores rabiava perquè ells que eren reis i tenien diners a cabassos els hi sortia gratis i la nostra família tenia una hipoteca per molts anys i amb interessos desorbitats. Però aquest tema que no porto gens bé, és per un altre dia.

Fa poc, passejant per Vielha vaig aturar-me a la llibreria i em vaig fixar amb “El rei de la Val d’Aran” i vaig mirar la solapa per veure de què anava.

Rondalles d’aquí i d’allà que ens acosten a aquell món isolat que era la Vall d’Aran en el temps que per anar-hi calia que fos estiu o encomanar-se a Déu per travessar aquells “mars de neu” que el tancaven a l’hivern.

No és d’estranyar doncs que una societat aïllada durant tant temps tingui un imaginari propi tan ric. S’havien de poder explicar coses per distreure’s, contes que els fessin sentir que no estaven sols, que allò que els passava els podia passar a qualsevol. Hi ha històries d’amors, d’herois, de mites, de morts, de bruixes, de sants, etc. És a dir tot el reguitzell de temes i protagonistes que ofereixen les bones llegendes.

En definitiva és un bon llibre per a qui li agradin aquestes cròniques, per qui vulgui aprofundir en la crònica sentimental d’una vall tan preciosa i per qui s’interessi a entendre un xic millor la gent aranesa.

Us deixo el fragment que he escollit per fer-vos picar la curiositat. Mireu de trobar el llibre a les biblioteques perquè sembla que està exhaurit. El meu, encara que tarat – té un bon plec de pàgines en blanc – ja llueix a la llibreria del despatx.

“El pas del Teishineret per la casa reial fou tan intens i fructífer que l’empremta del seu record va perdurar durant anys en la família. El rei Joan Carles, que com tothom sap es nét d’Alfons XIII, des de ben petit sentia parlar als padrins d’un xofer, que era oriünd d’una vall meravellosa dels Pirineus. Això explica la passió que va demostrar per la vall d’Aran des del primer moment, quan encara era príncep d’Astúries i que després, un cop fou coronat rei, no ha fet més que augmentar. La seua presència constant durant les vacances de Nadal, ha convertit l’estació d’esquí de Vaquèria en una de les famoses d’Europa, i la Val d’Aran en una mena de cort hivernal, que atrau la flor i la nata de tot Espanya. Si, en l’època d’Alfons XIII, els polítics i banquers de Madrid amb prou feines sabien que existia aquesta vall, ara se la coneixen millor que el passeig de la Castellana.

Hi ha aranesos que creuen que la tirada del monarca cap a la vall té unes arrels familiars més consistents, arrels que, segons ells, naixen de la profunda estimació que la reina Vic­toria Eugenia sentia pel seu xofer. Els més vells de Vielha, o sigui, els qui van tenir la sort de conèixer en vida el Tonet, asseguren que l’home era clavat a Joan de Borbó, tant en corpulència com en fesomia. D’aquí ve que el seu fill, Joan Carles, sigui conegut a Vielha amb l’afectuós sobrenom de Teishineret. Altres aranesos —aquestos no tan vells— juren haver observat un detall que, al seu entendre, confirma la ti­rada de la sang. Diuen que cada vegada que el rei Joan Car­les travessa Vielha amb cotxe, en el moment que passa per davant de cal Teishineret, el cap se li gira instintivament en aquesta direcció.

Si és cert o no, tant se val. Al cap i a l’últim, el veritable motiu de l’atracció que l’actual rei sent per l’Aran, no té gaire importància. Sigui per propaganda familiar, sigui per herèn­cia, el cas és que darrere les dues grans obres que han transformat la vida de la vall —el túnel de Vielha i l’estació de Vaquèira— hi trobem la mà del Tonet de Teishineret. Ell ha estat, sens dubte, l’autèntic rei de la Val d’Aran.”

Com sempre, us convido a deixar aquí el vostre comentari perquè m’agrada saber de vosaltres 😉