L’illa de les cartes perdudes

L’illa de les cartes perdudes

Mentre acabo la lectura de “Records del futur” de la Siri Hustbedt, autora de “L’estiu sense homes” que vaig llegir el maig de 2013 segons em recorda l’app de”bookpedia” – una excentricitat de les meves – i que també m’indica on està per si la vull rellegir: al tercer prestatge de la biblioteca del menjador del palau d’estiu… Ja ho deia, una singularitat de les meves 😎

Doncs mentre acabo el llibre de la Siri, parlaré de L’illa de les cartes perdudes. Per què aquest llibre petit? Aquesta obra és Literatura Infantil no és cap llibre petit. És una lectura fàcil per mainada? No, ni pensar-hi. L’illa de les cartes perdudes té un format petit, però és immensa sentimentalment parlant. No em va agradar la primera lectura perquè esperava una aventura i d’aventura en té el que jo de japonesa.

Ens trobem davant d’un llibre d’educació emocional.

I francament no estava preparada per llegir un llibre d’educació emocional. Jo vaig triar el llibre perquè prometia una aventura. I perquè parlava de cartes – un hàbit que trobo a faltar i que com l’heroi d’aquesta novel.la l’he practicat molt -. I perquè parlava de la primera Gran Guerra. I perquè era un nen que vivia a Estrasburg – una ciutat que em va robar el cor, i on vam crear “le nid d’espions” amb el grup més estrafolari de la Üniversität Strossburi (com es diu en alsacià) -. I també em va enganxar el fet de saber que el protagonista fuig d’Estrasburg per anar-se’n a Isola della Cona – una illa! (m’encanten les illes) que a més a més és una reserva natural al mar de Trieste.

Tot plegat era una combinació brutal, fascinant!

Primera decepció: busco a google maps per situar aquesta illa i em trobo que en aquesta “illa” del delta del riu Soca s’hi pot arribar caminant, per tant no hi ha cap illa… Sí que anem bé!

Segona decepció: busco l’aventura i només llegeixo gamberrades dels cosins del protagonista i l’aparició de personatges “excessivament” fantasiosos pel meu gust.

Tercera decepció: m’espero del protagonista que porti l’aventura en primera persona i amb valentia tot i les pors, però em trobo que els secundaris l’eclipsen. Tenia raó la crítica que vaig llegir:

Audubon, Nereu, el príncep Von Thurn und Taxis, Rainer o Max i Moritz són propostes intertextuals heterogènies que deixen aflorar els coneixements culturals de l’autor, que demostra tenir tant traça i fluïdesa en la redacció com una notable sensibilitat.

Vaig esbatanar els ulls. Pot ser sí que tot plegat demostra els coneixements culturals de l’autor, però no hi veig la proposta intertextual heterogènia. Torno a llegir la contraportada. Pot ser em vaig fixar malament…

Any 1914. A causa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’Albert, un nen que viu a Estrasburg, és enviat pels seus pares a Isola della Cona, una illa tranquil·la allunyada dels bombardeigs i els exèrcits, on resideix el seu oncle Audubon. Lluny de casa, descobrirà què és l’enyorança, la por i l’absurditat de la guerra, però també la força de l’amistat i de la seva fortalesa interior. Una història plena d’aventures, emocions, cartes sense destí, un castell amb passadissos secrets i tot de personatges entranyables.
(…)
Una aventura en fugir de la guerra. Una història de valentia, pors i amistat. 

Torno a esbatanar els ulls. On és l’aventura? Perquè jo no li veig enlloc. Com pot ser que aquesta obra estigui tan ben valorada? Així doncs, decideixo tornar-la a començar, ara amb ulls d’escriptora. I és aleshores quan descobreixo que la novel.la em transmet por, solitud, natura, aire, llibertat. Sí, llibertat, encara que condicionada per la por.

Mica en mica, veig com l’Albert, aquest vailet alsacià que fuig de la guerra, es va adaptant a la vida d’aquell racó de món. L’enyorança, la inseguretat i el desànim són algunes de les emocions i sentiments que s’expressen. Perquè en aquest relat l’expressió emocional a través de la paraula escrita juga un paper fonamental. El petit Albert recupera la confiança en el futur i aconsegueix mantenir el record més preuat, la seva família, gràcies a les cartes que el seu oncle li encomana. De fet és el que més m’ha agradat, llegir com el vailet supera la solitud gràcies a les cartes, que primer envia als pares i després a qui les llegeixi. És aleshores quan l’heroi es fa gran i quan vertaderament porta la direcció del relat. Fins aleshores, els secundaris i especialment la seva força expressiva, són els que protagonitzen la història.

     

Un apartat a part és la il·lustració de la portada i contraportada. La Mercè López ha creat una obra d’art sens dubte. Hi descriu la malenconia, la sordidesa de la guerra, però també l’acolliment de la natura i la llibertat de les orenetes. La portada et transmet un parèntesi, una illa, on respirar l’aire pacífic que la natura ofereix aliè a l’estupidesa humana. Les il·lustracions de dins en blanc i negre acompanyen el to trist de l’obra, tot i que la Mercè interpreta les propostes intertextuals heterogènies dels personatges secundaris amb molta fantasia.

De camí entre una mini-novel·la històrica i una rondalla fantàstica, aquest llibre és un conglomerat emocional. M’ha enamorat l’entorn, perquè les descripcions del paisatge aconsegueixen aïllar-te i fins i tot transportar-te per aconseguir flairar el perfum dels bassals; O escoltar els ocells, o sentir la humitat del fang als peus. En llegir aquesta novel·la, es pren consciència de la realitat bèl·lica però des d’un amagatall, des d’un cau aïllat.

Tanco el llibre i torno a somniar amb la il·lustració. Torno a obrir el llibre on s’ha quedat el dit per respirar el bri de llibertat:

L’estol d’orenetes va sobrevolar l’illa un parell de cops. De sobte, com si obeïssin les ordres d’algun comandant invisible, van agafar alçada i van sortir disparades cap al sud. El seu viatge havia començat.”

I així finalitza el meu viatge, tancant el llibre, tornant de vacances, amb una nostàlgia ben natural. I ara sí, me n’alegro d’haver trobat L’illa de les cartes perdudes, una història per mainada de 9 a 12 anys i per adultes lletraferides o escriptores tafaneres.

I com sempre: per deixar un comentari sobre el llibre o sobre l’escrit, es pot fer aquí sota mateix👇👇👇

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image