Orígen, el darrer llibre del Sr. Brown

Oi que es fa palesa l’ambigüitat de la lectura si començo preguntat-me què puc dir d’aquest llibre? Doncs així m’he quedat després de cruspir-me les 630 pàgines d’Origen de Dan Brown.

Clar que en part és culpa meva per deixar-me seduir. I en això clamo un mea culpa gegant perquè esperava una resposta científica i m’he trobat amb una resposta novel·lada. 

• Però Anna llegies una novel.la no pas un tractat científic! On vas a parar!!!!

Sí, sí això m’ho he dit un parell de cops des de que vaig tancar el llibre per darrer cop. Però vaja, passat aquest període d’incertesa em veig en cor d’escriure una reflexió més asserenada.

Dan Brown és un escriptor de grans vendes – best seller – i els seus llibres corren traduïts per tot el planeta, però això no vol dir que totes les seves obres siguin de qualitat. No vull desmerèixer la feina de ningú perquè sé com n’és de difícil escriure una bona història, però a diferència del Sr. Brown sé com n’és de difícil publicar un cop enllestida l’obra i també a diferència d’ell desconec la sensació de  vendes milionàries, però avui no m’ocupo d’aquest tema, sinó del llibre que m’ha tingut entretinguda aquest darrer mes.

Orígen és una trepidant aventura de l’incombustible Robert Langdon – que des del Codi da Vinci cinefil ja no li poso altra cara que la de Tom Hanks – situada entre Bilbao i Barcelona, passant per Madrid, la capital del regne Espanyol. El professor de simbologia i la directora del museu l’Ambra Vidal han de descobrir al món la troballa del futuroleg i científic Edmon Kirsh. I entre mig hi ha un assassí, un príncep, un bisbe, un rei. Un príncep que per cert no es diu Felipe sinó Julián que té un pare moribund – el rei – i que està promès amb una directora de museu (el Guggenheim de Bilbao) i no la televisiva Leticia. 

Al principi vaig pensar que Dan Brown havia canviat els noms perquè posava a la Casa Reial al centre de la sospita de ser qui orquestra l’assassinat per protegir l’església. 

• Que ingenu – vaig pensar- no sap que la gent gent espanyola i catalana estem curades d’espant amb les peripècies i negocis bruts de la monarquia i la seva família.

Però quan vaig llegir, al final del llibre, la confessió inconfessable del rei moribund al seu fill el príncep hereu Julià, ho vaig entendre. I vaig riure a gust. Però molt a gust. No descobriré res, però estic segura que aquesta confessió – inventada per suposat – li hagués costat un puro a l’escriptor. És boníssima de debò! 

Dan Brown no és un escriptor brillant en el sentit de la forma. Tots els seus llibres tenen una estructura similar, unes situacions que es desenvolupen d’una forma similar i unes converses de clixé. Els diàlegs entre el rei i el príncep dins la morbosa cripta del morbós monument del Valle de los Caídos – que també surt a la novel.la– són per tronxar-se de riure. O com diria ma mare, són de “Mare de Deu dels set dolors”

Tanmateix Brown té un do: sap atrapar sistemàticament amb la infatigable informació sobre obres d’art, organitzacions, noves tecnologies, simbologia, plantejaments filosòfics i ètics.

A Origen canvia l’art antic per art modern però es complau en detallar la Sagrada Família i els senyals amagats en parets i escultures. Com li agrada explicar-ho i a mi aprendre-ho 😉

Origen comença molt bé. Molt trepidant. T’enganxa i et fa llegir amb delit fins ben passada la meitat del llibre quan la història s’aposenta, es fa lenta i amb tanta lentitud tens temps de pensar i malauradament també de predir el final. Punyetes Sr. Brown d’acord que no pots donar una resposta científica però no em donis aquest final i encara menys tanquis la novel.la amb un epíleg que atenta contra la intel·ligència de qui et llegeix!

Enteneu ara perquè us parlava de l’ambigüitat de la lectura? Perquè m’ha agradat l’aventura trepidant, però no el desenllaç de la història. I per això estic indecisa en recomanar-ne la lectura. Però després de deliberar amb mi mateixa he arribat a la conclusió que recomano Origen a qui li agradi llegir aventures trepidants i a qui gaudeixi amb l’extensa informació però amb l’advertiment de que no s’esperi cap resposta creïble a les preguntes plantejades. Vaja que no sigui naïf com jo.

És una lectura fàcil, estiuenca i fresca

Però no la recomano per qui vulgui llegir una obra mestra. Tampoc la recomano per qui aspiri satisfer el seu intel·lecte.

Ah si, felicito a Columna Edicions per la maquetació i el format. És molt confortable de llegir. I a l’Esther Roig per la traducció.

I com sempre, us recordo que m’agrada llegir la vostra opinió i per això insisteixo en convidar-vos a dir-me alguna cosa, aquí sota mateix on diu “AFEGIR COMENTARI”

Fins aviat!