Sempre estàs als núvols!

Sempre estàs als núvols!

M’ho deia la mare i m’ho deien a escola i vaig créixer acompanyada d’aquesta frase com a salafarda, que aleshores en deien “reprimenda” perquè el nostre nivell de català estava precisament a l’altra banda dels núvols, sota terra i que si no fem res hi tornarà a estar en breu. Però això és una altra història que avui no pertoca.

Segueixo amb els núvols que m’hi sento com a casa, segurament pel fet d’estar-hi sovint. Hi ha cops que els observo per esbrinar formes amagades. D’altres em diverteix observar-los per predir el temps que s’acosta. Però sobre tot m’agrada esguardar, admirar, el rei dels núvols, el cumulonimbus. Aquests em fascinen de debó.

Més que friqui em considero amateur de la meteorologia

i estic convençuda que aquesta característica la dec portar als gens perquè l’avi de ventalló, que era pagès, estava tot el dia guaitant el cel per veure si venia pedregada o sequera. La iaia Maria trepitjava la terra i observava les aus per predir el temps i em va ensenyar que si les gavines volaven alt faria bon temps, però si volaven baix s’acostava una tempesta.

Tots dos també s’ajudaven amb el centenar de dites sobre el temps que dominaven a la perfecció. A l’avi li agradava aquella la d'”any plujós, pagès joiós” i la iaia repetia la del “cel roent, pluja o vent”, que a l’Empordà es traduïa en tramuntana. Sabeu que ve del llatí transmontanum i que vol dir “de l’altra part de les muntanyes”? Doncs per ser mig empordanesa puc assegurar que és un fenòmen atmosfèric que no suporto.

Vent del Canigó, no porta res de bó

També el pare seguia diàriament la predicció del temps per la premsa o la televisió i l’anotava a l’estiu. Sí, sí, escrivia a ma, al mateix full de l’estadística diària d’entrades i sortides del càmping, a peu de pàgina hi havia dues files on anotava la temperatura mitja del dia i si havia plogut o havia fet sol.

Tot això per dir-vos que sí, reconec que m’agraden els núvols i també reconec que fou la raó principal per agafar i llegir un llibre que porta per títol “La teoría dels núvols” de l’Stephan Audeguy.

Aquesta és una novel·la que parla d’alguns núvols remarcables que han quedat a la memòria per haver estat vinculats a tragèdies naturals, com el núvol del Krakatoa, o el primer piroclàstic de la història, el Vesuvi que va petrificar Pompeia o el més letal de tota la història i que precisament viu en primera persona el protagonista de la novel·la, l’Akira Kumo, un estilista japonès de 70 anys, a la seva terra natal Hiroshima, el núvol de la bomba atòmica.

De fet el capítol 8 de la tercera part del llibre, l’Akira Kumo explica la seva terrible experiència vital des d’un quart d’hora abans de caure la bomba fins dies després. Com la quotidianitat d’un dia d’escola es transformà en poc més de tres minuts en excepció històrica. Narra detalladament com en breus instants va desaparèixer la seva germana, el camforer, l’escola i els colors del paisatge per transformar-se tot en una “pudor de carronya, àcida i greixosa a la vegada”

Es justament en aquest moment que un llamp inhabitual, d’un blau molt bonic, il·lumina la sorra de fons. (…) Un grunyit sord, que sembla vingut de les profunditats de la Terra, escombra tota la superfície de l’aigua. (…) Tot el paisatge ha canviat, com en un somni.

La teoria dels núvols parla de la relació d’amistat i admiració entre l’Akira i la Virgine, la bibliotecària que contracta per endreçar la seva col.·lecció de llibres sobre núvols. I s’enllaça amb els inicis de la metereologia i les teories d’alguns pioners d’aquesta ciència que va néixer molt abans que els ordinadors fossin capaços de fer càlculs i prediccions meteorològiques; una ciència que es va desenvolupar ens descobrir-se clau per guanyar moltes batalles a la primera mundial.

La novel·la és com un núvol que creix i decreix, que va endavant i enrere en el temps i en l’espai. Les històries dels meteoròlegs es barregen amb les del dissenyador i la bibliotecària que tenen per objectiu aconseguir el protocol Abercrombie, un document cobejat per tots els meteoròlegs. Aquest protocol asseguren que és tot un tractat per predir el temps i que el seu autor el va escriure després de donar la volta al món per provar que els núvols eren iguals a tot arreu.

I sí, l’Abercrombie torna del seu viatge amb centenars de fotos, però no de núvols sinó de tots els sexes femenins que troba, blancs, negres, grassos i secs, amb pèl i sense, d’aquí i d’allà, d’un prostíbul i d’un altre, d’un port a l’altre. Però de núvols pocs perquè a mitja singladura, veient-los similars i l’interès pel cel li desapareix a Bali per centrar-se en plaers més terrenals.

No destapo res amb aquesta informació. No revelo cap secret intrínsec de la història perquè la incertesa de la realitat és a tota la novel·la. Són bones les descripcions que fa l’autor francès dels seus personatges principals, dels sentiments que afloren en accions i sobre tot de les curiositats meteorològiques que hi surten, però el fet de trobar passatges inversemblants fa que l’interès lector no es mantingui i que no hi hagi massa pressa en saber el final de la història. Tot i així paga la pena llegir el llibre, especialment pel capítol 8 de la tercera part.

No recordo si al llibre parla del pare de la meteorologia, o si més no l’avi dels núvols, com es coneix al químic anglès que també estava als ídem, Luke Howard. Ell és qui va crear al 1803 la particular nomenclatura per classificar els núvols i poder determinar millor la predicció meteorològica. I per contribuir a la seva distinció i guanyar adeptes a perdre’s-hi, passo una petita catalogació segons la seva forma… de res 😉

Començo pels Nimbus, són núvols compactes, grans, foscos i grisos. Són els núvols de pluja. Els Cirrus que semblen trossos de llana esfilagarsada, són núvols alts que no porten pluja. Els Estratus són llargaruts i fan capes, són núvols que deixen passar el sol i poden arribar a portar pluja.

Aquest cor li dedico a la Mercè, dona romàntica “per se”, que de ben segur en el concurs d’interpretació de núvols seria el que primer veuria 😉

I finalment els meus preferits, els Cúmulus, que semblen de cotó fluix, típics de dies assolellats que et repten a esbrinar si dibuixen al cel cors, peixos o cares. Són els més juganers de tots!

Cel de cabretes terra de pastetes.

Què són les cabretes? Són Autocúmulus, uns núvols rodons, petits i blanquinosos que no porten pluja però que la prediuen. Ben diferents als mamatocumulus en forma de mamelles, que són d’un gris blavós i es formen quan fa calor i després d’un tornado.

I per últim, el millor de tots els cúmulus, el més gran i majestuós, el Cumulonimbus que són torres verticals negres de sota i blancs a d’alt de tot, amb gotes d’aigua per baix i cristalls de gel per dalt. Aquests sí que porten pluja, tempesta, llamps i trons!

I fins aquí ha arribat la meva petita aportació al món dels núvols. Gràcies per llegir. Gràcies per compartir. I ja sabeu, com sempre, els comentaris aquí sota…

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image