Sorbet de llimona

Sorbet de llimona

Els menús dels grans àpats comencen amb un pica pica, que molts cops es fa a peu dret. Però un cop et seus entra en bandada l’exèrcit de cambreres amb les safates a l’aire per començar a descarregar de manera sincrònica tot el menjar a cada comensal. Arriba el primer, arriba el segon de peix, el sorbet de llimona i finalment la carn abans de passar als postres.

La típica cronologia d’un àpat de cerimònia em serveix per explicar-vos les diverses lectures d’aquest mes. Vaig començar amb una aventura marinera,

Ala de Corb i els traficants d’esclaus

d’Enric Larreula. Ja sabeu que aquest autor m’agrada molt i encara que no tinc tota la col·lecció d’aquest pirata puc dir que en disposo d’una bona colla.

Larreula va crear un pirata que no és sanguinari, ni mal educat, ni masclista, ni misògin, ni borratxo, al contrari, Ala de Corb és un home valent, audaç, educat, culte i cavallerós. És un pirata que lluita per la seva llibertat i la de la seva família i amics. Lluita per veure créixer la seva filla en un ambient sa de comunió amb la natura enmig d’un règim comunista idílic.

Les aventures? Com a tota bona novel·la d’aquest gènere està farcida d’entrebancs, peripècies, reptes, perills amb el suspens com a ingredient principal. Els motius que mobilitzen Ala de Corb i els seus companys, els que fan que surtin del seu aïllament paradisíac d’illa Llibertat – no podia dir-se d’altra manera – són altruistes. Sempre volen ajudar a qui pateix esclavisme, com és aquest cas, o a qui lluita per preservar les seves terres de depredadors colonialistes, o per qui lluita per no caure en mans dels Espanyols, com és el cas dels Catalans a la fatídica batalla de 1714.

Sigui com sigui, la saga d’Ala de Corb, publicada per editorial Baula és entranyable i emocionant i a cada llibre referma l’esperança d’un mon millor, més sa, mes natural, més comprensiu, més just, més lliure. I tant és així que a cada novel·la Larreula plasma el seu ideari a traves de diverses dedicatòries:

“A tots els rebels de la terra que han fet el que han pogut per erradicar la hipocresia i la injusticia”

“A tots els paisatges del món, fets de terra o d’onades, que, com el mar de les Antilles, cal que respectem i protegim”

“A tots els pobles que s’han refet de la derrota i no han perdut mai l’esperança de retrobar la llibertat.

Els arguments estan molt ben estructurats, tenen intriga i emoció fins a la darrera pàgina. I humor. Els personatges estan ben dibuixats i més tranctant-se d’aventures. Això sí, tots els companys pirates d’Ala de Corb són ben eixelabrats i divertits amb noms que fan somriure de tan estrafolaris que són: Karad Elluç, Ullsdetita, Kapsi Grany, Kules Tret, Nasde Patt Atta, etc. És humor infantil, cert, però pels fans de les aventures, les d’Ala de Corb ho tenen tot, fins i tot un llenguatge polit. Gràcies Enric Larreula!

Era comprensible doncs que amb un primer plat com aquest, havia d’esperar abans no encetar un altre llibre. Havia de païr i canviar d’aires, així que li vaig demanar a la Moe una novel·la gràfica que feia poc li havien regalat la Rosa i el Capità. Era en castellà, perquè ja fa anys que la industria d’aquest sector ha deixat de traduir al català… 🙁

Teen Titans Chico Bestia

de Kami Garcia i Gabriel Picolo. Ella és una escriptora nord-americana afincada amb la seva família a Los Angeles i ell un dibuixant brasiler. La Kami Garcia coneguda per la saga Beautiful Creatures que s’ha portat a la pantalla, ha creat tres títols de Teen Titans: Raven, Chico Bestia i Beast Boy loves Raven (no s’ha traduit encara a l’espanyol) i totes són histories d’un personatge, el principal, qui fa moure la trama. No són super herois, però són especials. El que més m’agrada és que es potencia la meravella de ser especial i diferent entre el jove adult com anomenen els americans a la literatura destinada a lectors d’entre 12 i 15 anys.

Kami Garcia escriu històries d’avui dia, parla de joves d’avui dia, però utilitza la fabula per introduir temes com la màgia oculta o el teriomorfisme, creant novel·les gràfiques fabuloses que atrapen l’interès de grans i joves. Narra situacions i conflictes d’adolescents i per això aquest grup s’hi sent identificat. I a diferència de moltes històries terribles de joves adults, Garcia introdueix l’humor com a fil conductor per superar els canvis i el feminisme com a mètode de revolució social.

I si la història està bé, els dibuixos encara més. Gabriel Picolo, molt de l’escola americana té traces europees amb els detalls del seu traç i la utilització del color sense gaires estridencies. Aquest ilustrador brasiler té un estil de dibuix característic que podria estar entre els de Final Fantasy i Disney, una barreja interessant.

Per tant, també felicito a la Kami Garcia https://kamigarcia.com per la història, i a Gabriel Picolo https://www.instagram.com/_picolo/ pels seus extraordinaris dibuixos.

I després del sorbet, ja podem passar al plat de carn, una novel·la infantil de Gianni Rodari

Gelsomino al país dels mentiders

Aquesta és una novel·la característica de Rodari, surrealista i fantasiosa i tant és així que de sobte, atura un fil de la història per donar pas a un altre, fent que la trama creixi però també es dispersi perquè l’eix central es bifurca per les gestes surrealistes dels personatges.

Com és típic en Rodari, s’hi troben jocs lingüístics, al·lusions a la literatura popular, l’exaltació a la fantasia – no podia ser d’una altra manera de qui va crear la Gramàtica de la fantasia – l’exaltació de l’altruisme i la rebel·lió contra el totalitarisme. Tanmateix, aquesta novel·la no és ni de bon tros la millor obra del mestre, perquè si se’m permet, ell es mou millor en contes curts com Un Conte embolicat, o el magnífic album ilustrat per Anna Laura Cantone de Contes animals, d’editorial Molino o la bellesa fabulosa de Contes per telèfon.

Quin llibre, per favor, quina meravella! Traduït per Teresa Duran i il·lustrat per Emilio Urberuaga el vaig comprar per fer com l’autor, llegir un conte per telèfon les setmanes que la Moe no estigués amb mi. Però de tant fascinant que era el vam rellegir uns quants cops totes dues, per la nit, quan ella ja estava ben acotxada però amb els ulls ben oberts.

Un altre mama, un altre – repetia cada cop que n’acabava un i feia el gest de tancar el llibre.

I tant va ser el fervor d’aquests contes que la Moe se’n va aprendre de memòria el d’Anem a inventar números i el va recitar a l’escola quan només tenia 7 anys.

Aleshores, per païr tota aquesta lectura vaig tornar a agafar una altra novel·la il·lustrada de la Moe, en aquest cas va ser

Mera contra la marea

de Danielle Paige i ilustrada per Stephen Byrne. Una altra autora estatunidenca i un ilustrador Irlandès. La unió d’artistes de diferents països és gràcies a la potent editorial nord-americana DC especialitzada en còmics i novel·les gràfiques, que publica en 39 idiomes, però no en català. Grrrrrrr https://twitter.com/GenoverAnna/status/1402966245788553221

Aquesta novel·la gràfica explica els orígens de Mera, la super heroïna aquàtica, és a dir, típicament americana, on surten els temes amorosos – suposo que el personatge femení hi influeix – l’heroicitat, la llibertat i el deure. En aquest volum s’explica tant els inicis de Mera com el conegudíssim Aquaman.

De la il·lustració destaco el traç net del dibuixant irlandès Stephen Byrne que sense massa detall presenta uns personatges de tonalitat pastel destacant, però el pel-roig de la protagonista. L’expressivitat dels personatges i els primers plans són influència americana i els fons no es dibuixen perquè no són importants, com mana la tradició manga. Però per què? No és bonic veure el dibuix d’un carrer tot ben detallat perquè t’hi passegis? O fer un te amb les galetes mentre llegeixes el diari que fins i tot pots llegir-ne la noticia? Malauradament el detall preciós, la fotografia pintada del còmic europeu, especialment belga, no es veu ni a orient ni a occident. Què hi farem…

Resumint que Mera és un còmic típic americà de super heroïnes amb un dibuix marcat per l’aventura, sense detall. Per cert, parlant de dibuixants, sabíeu que Apel·les Mestres va ser un precursor del còmic a Espanya?

Doncs amb aquest apunt finalitzo per avui. Ha estat un menú pantagruèlic d’allò més fantàstic. M’he atipat sense embafar-me i per això he pogut començar sense problemes una novel·la policíaca, d’una autora que m’agrada molt, encara que ja no em sorprèn. Aviat us en parlaré, però ara us toca a vosaltres dir alguna cosa. Com sempre, ja sabeu, afegiu comentari aquí sota 😉

1 Comentari

  • Maria Mercè Juan Loshuertos Publicat el 11th juny 2021 6:35 am

    Moltes gràcies pels teus post, Anna, són una delícia llegir-los en la petita fresca del matí!

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image