“Tot, menys la pluja” per un Sant Jordi confinat

La novel·la de Gisela Pou va arribar a casa per correu tradicional. No era cap dia plujós, crec recordar que era un dia de sol quan va sonar el timbre de casa.

El carter m’esperava darrera la porta amb el paquet a la ma. Vaig signar el paper que em va posar davant, conforme l’havia rebut i li vaig donar les gràcies abans de tancar la porta. Això vol dir que va passar abans del confinament, quan encara podíem rebre visites sense mascareta i sense haver de desinfectar paquets de cartró perquè s’hi incrustava el virus no sé pas quants dies. 

No el vaig poder començar quan va arribar perquè m’estava acabant un altre llibre, però sí que el vaig posar al prestatge de llibres per llegir, que per cert m’ha quedat buit i ara ves a saber quan el podré omplir. De tota manera, abans de col·locar-lo al prestatge vaig escriure la data que va arribar a casa, el vaig signar i li vaig deixar una postal – d’aquelles que es rebien quan la gent viatjava sense whatsup -. La postal la deixo sempre a la pàgina del títol i serveix posteriorment de punt de llibre.

Així fou com Tot, menys la pluja va esperar pacientment al prestatge dels llibres per llegir.

Hi ha pinzellades de passió per la vida, sí, perquè són les que va viure abans de viure i que la marca de per vida. I ara que penso en ella, em ve a la memòria aquelles mares d’abans, que resignades per una vida a casa criant fills creaven la seva felicitat en petites càpsules de felicitat. Una sortida amb les amigues, un pastís de divendres al vespre tot mirant el “Un dos tres” amb les criatures, una passejada de diumenge pel bosc… I ara imagino la Joana, feliç en un núvol particular, sense recordar la tristor de vida, però enlluernada amb guspires d’alegria.

La Gisela ens plasma a Tot menys la pluja el quadre de la vida de la Joana amb pinzellades expressionistes passatgeres que plasmen el “tempus fugit” de la protagonista.

Es fon lentament, com una aquarel·la que perd el color, com un ninot de sucre que es dissol sota la pluja

Tot seguint el traç del pinzell anem d’un lloc a l’altre i d’un cicle a l’altre tot dibuixant el fil de l’història. I mica en mica, amb un to circumspecte floreix la serenor de l’edat, per explicar el dolor dels silencis per tapar la por, la malaltia i la mort que persegueixen a la Joana des d’aquell fatídic any olímpic de Barcelona.

Cada vespre, quan tanca ulls, palpa la mort que el vetlla, llefiscosa i absorbent. Sap que ja no li queda temps, que tots els seus projectes quedaran a mig fer. La malaltia l’ha devastat.

Les “memòries” de la Joana s’inicien i es tanquen en el present. I en aquest cercle la Joana comença amb el retrobament d’un personatge del passat amb qui va gaudir de l’únic oasi de felicitat.

Tota la novel·la està escrita amb el jo poètic per relatar els fets i construir l’espai, l’acció, la descripció i la narració amb to omniscient que salta d’un temps a l’altre, d’un lloc a l’altre. I la Gisela que aquí se li veu la professionalitat d’anys de guionista ho clava.

Abans d’acabar us faré una breu pinzellada 😉 d’una altra novel·la de la Gisela Pou que vaig llegir fa uns anys. Es tracta d’El silenci de les vinyes, una novel·la d’intrigues, odis, passions, ambició, tradició, erotisme, secrets i evidentment silencis escampats entre les vinyes silencioses del Penedès. No és Falcon Crest, ni el Celler de Noah Gordon, és una plasmació del món de les vinyes de casa nostra amb el ritme de guió cinematogràfic

Llegir l’obra de la Gisela m’ha transportat a temps passats, m’ha recordat temps viscuts, històries vistes i llegides. I el seu estil m’agrada. El trobo fresc i proper amb ritme. O sia que si el voleu comprar després d’aquest Sant Jordi confinat, ja ho sabeu, aneu a les llibreries quan estiguin obertes, o la compreu per a Libelista https://www.libelista.com o a qualsevol llibreria independent catalana de la plataforma d’Omnium https://llibreriesobertes.cat.

Compreu on vulgueu, però compreu lectura per salvar la cultura.

Sant Jordi confinat…