Català
Tot va començar a finals de novembre quan acabava d’encetar la novel·la de la Matilde Asensi, El retorn del Cató i just a la safata d’entrada del correu va aparèixer una notificació de la Biblioteca Joan Fontcuberta i Gel: “la biblioteca d’Argentona proposa un advent literari, t’hi apuntes?
Així que sí, m’hi vaig apuntar i pocs dies després vaig anar a recollir els 24 llibres i vaig deixar de banda l’aventura de l’Asensi. Tenia davant meu una pila de llibres per encetar que escalfarien l’ambient dia a dia fins arribar a Nadal.
Un Desembre Caldejat…
1: Qui no sap riure no sap viure d’Andreu Galan. 2: Mafalda. 3: Garfield y el deporte. 4: La Mèdium de Silvestre Vilaplana. 5: DVD La llamada de lo salvaje. 6: Duna de Muriel Villanueva. 7: El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough de Rebecca Dautremer. 8: Canvi climatic de diversos autors. 9: The Pagesmaster. 10: Hachiko de Lluis Prats. 11:Tintin, l’estel misteriós. 12: L’odissea d’Asterix. 13: L’Agni i la pluja, de Dora Sales 14: Frank de Ximo Abadia. 15 Thornhill de Pam Smy. 16: Avatar, DVD James Cameron. 17: Els perseguidors de paraules, 18: Quiero comerme tu pancreas DVD. 19: Off de Xavier Salomó. 20: Brujarella de Barrenetxea. 21: El hombrecito vestido de gris y otros cuentos de Fernando Alonso. 22: Per què l’art és ple de gent despullada? 23: El único y verdadero rey del bosque de Iban Barrenetxea. 24: Maria y yo de Maria y Miguel Gallardo
No us parlaré de les 24 històries perquè em centraré en les que m’han emocionat, enganxat, apassionat, divertit o sorprès. Tampoc parlaré de les novel·les que han estat traduïdes o escrites al castellà, perquè fa temps que li faig boicot cultural al país veí, tant temps com ells per anihilar el català.
Començaré pels còmics, que és l’excepció que forma la regla perquè els llegeixo en castellà, anglès o francès perquè NO ES TRADUEIXEN AL CATALÀ! 🙁 I des d’aquí la meva queixa i crítica a totes les editorials d’aquesta branca. Com pot ser que no es puguin llegir còmics o novel·les gràfiques en català?
Vaig començar amb un còmic en anglès, la Mafalda. Sí, em va sorprendre llegir-la en un altre idioma, però haig de dir que la gràcia i la intel·ligència segueix igual en anglès.
I de ben segur seguiria igual de graciosa en català!
De Garfield no m’entusiasme ni en català ni en castellà. Tintín i l’estel misteriós, és Tintín, què haig de dir? Suposso que la Gemma de la biblioteca d’Argentona va triar aquest títol pel tema de l’estel dels reis d’orient. Igual que l’Odissea d’Astèrix que curiosament parla d’un famosíssim estable de Betlem i d’un fantàstic espia “zero zerosixxxxx” de característiques molt similars al contemporani 007 Sean Connery. Molt divertit!
De novel·la gràfica he tingut la sort de llegir Thornill de la il·lustradora britànica Pam Smy que narra la història d’un orfenat de noies a Thornhill, on el terror no ve dels fantasmes sinó de les nenes que dormen al costat. La història avança entrellaçant la història gràfica d’una noia, Ella, que estrena nou pis amb el seu pare i veu des de la seva habitació un edifici abandonat, el que fore anys abans un internat. La intriga la porta fins al solar veí per investigar la vida d’aquell internat que hi havia hagut i descobreix així el diari que va escriure la Mary l’any 1982. El diari escrit és la part de lectura que t’endinsa en l’assetjament a que està sotmesa la Mary per part de les noies de l’orfenat. Dues històries, una explicada exclusivament amb imatges, l’altre amb text, unides per completar una història angoixant. A mi no em va fer por però sí vaig trobar que la narració, la presentació i l’edició eren impecables. Ideal per adolescents amants de històries negres i fosques. La traducció va anar a càrrec de Marina Espasa.
La segona novel·la gràfica, aquesta en castellà, és Maria y yo de Maria i Miguel Gallardo, una història que s’endinsa en l’autisme a través dels dos personatges, pare i filla de 14 anys autista. La María viu amb la seva mare, a les Canàries, a 3.000 km de Barcelona, on viu en Miguel, el pare i l’història s’inicia quan ells dos van a passar una setmana de vacances en un ressort del Sud de Gran Canària. M’ha sorpres gratament el relat irònic, amb un sentit de l’humor molt fi per explicar un tema controvertit.
Segueixo amb els llibres il·lustrats. La meravella de les meravelles per l’art plasmat en tots els sentits, el dibuix, els colors, la maquetació, la història fan de El llibre d’hores de Jacominus Gainsborough un plaer visual. Un llibre que encara que no tinguis mainada a casa el voldries tenir al prestatge de la teva particular biblioteca. La il·lustradora francesa Rébecca Dautremer ens xiuxiueja la vida d’un conill humil que estima els éssers del seu voltant i que accepta la vida que li ha tocat viure.
Alterna grans imatges a doble pàgina, com si de quadres de museu es tractés, amb pàgines poètiques de text impecalbe, per explicar la vida d’un conillet que el voldries tenir a casa per sempre més. Qui no s’enamoraria d’aquest entranyable protagonista?
De Frank puc dir que és la història d’un general que ens va tenir quaranta i pico d’anys dictant com havíem d’actuar, pensar i parlar. Un llibre curiós com també ho és OFF un còmic sense text, només imatge, sobre els riscos de l’energia nuclear.
Després d’espolsar i posar piles al comandament del DVD que té la Mercè a Argentona hem descobert que funciona i gràcies a això hem vist dues històries: La llamada de lo salvaje i Quiero comerme tu páncreas.
La llamada de lo salvaje, ens porta a la dècada de 1890 en plena febre de l’or a Yukón (Alaska) on John Thornton (Harrison Ford) es trobarà amb Buck un gos que ha passat de tenir una vida domèstica a ser venut per convertir-se en un gos de trineu, però que quan aquests dos es troben inicien una aventura que els porta més enllà dels mapes. Aquesta històia basada en la novel.la del rei de l’exploració, Jack London, combina acció en viu i animació per ordinador. The call of the wild va estar dirigida per Chris Sanders.
Quiero comerme tu páncreas és manga japonès i presenta a un estudiant de batxillerat introvertit i lletraferit que troba per casualitat un diari titulat La meva malaltia i jo, escrit per Sakura Yamauchi, una companya de classe, on explica que pateix una malaltia del pàncreas i que li queda poc temps de vida. La noia optimista i alegre, propicia l’apropament amb l’estudiant que li troba el diari i acaba amb una relació d’amistat. L’estrany títol d’aquesta història li ve d’una dita ancestral japonesa que assegura que si menges d’allò que pateixes, se’t cura. El manga de Yoru Sumino va ser un best seller a japó i la seva adaptació cinematogràfica també.
D’Els perseguidors de paraules de Marc Artigau i ilustrat per Màriam Ben-Arab en destaco l’edició i una estructura clara per l’aventura que passa la Noa per salvar les paraules davant dels qui les volen destruir. Una fàbula que es podria extrapolar als crítics moments que passa el nostre idioma i en definitiva la nostra cultura. La Noa, però és un personatge de ficció que va a la biblioteca per intentar esbrinar la desaparició de les paraules. Allà comença l’aventura acompanyada de personatges fantàstics com són els apòstrofs diminuts, els barbarismes llefiscosos i un monstre sense nom.
I de novel·les em quedo amb les dues més brillants de tot aquest mes, Hachiko que parla d’un gos que espera durant tota la seva vida, l’arribada del professor Ueno a l’estació de tren, fins i tot després que aquest mori d’un atac de cor. Hachikō, és la història real d’un gos de la raça Akita, la dels Samurais, que es va fer famós quan un periodista va saber-ne la història i la va publicar fent menció a la lleialtat de l’animal i com viatgers habituals i personal de l’estació el va anar alimentant i tenint cura fins la seva mort. D’aquesta història se n’han fet multitud de versions i fins i tot s’ha portat a la pantalla gran amb Richard Gere de protagonista, però només la versió de Lluís Prats va obtenir el prestigiós premi
Strega Ragazze e Ragazzi al Millor llibre infantil de la Fira del Llibre de Bologna (Itàlia)
la fira més important de la Literatura Infantil i Juvenil.
I La Mèdium una magnífica novel·la policíaca escrita per Silvestre Vilaplana que parteix de la base que una nena pot predir el futur i com aquesta virtut li porta més mals de caps que no alegries i només falta que la premsa ho escampi arreu perquè la seva vida es compliqui encara més. Gent molt poderosa la persegueix amb l’objectiu de treure’n profit i gent molt capacitada la busca perquè sobrevisqui. La novel·la compta amb una detectiu, la Sonya Bates, amb un passat complicat i un periodista, en Mathias Tucker, que treballa per a una revista esotèrica. Ambdós s’alien per desfer-ne l’entrellat, trobar la nena i salvar-la d’ uns militars que tenen carta blanca per fer el que calgui eliminar-la. L’alcoià Vilaplana teixeix un thriller que canvia de ritme i passa de primera a segona, tercera i fins i tot quarta persona però que atrapa la lectura amb una trama trepidant. Vilaplana aplica la tècnica narrativa de les sèries de lladres i serenos, la intriga pel final del capítol creant expectacó i curiositat fins al final. Una molt bona lectura, tambe per llegir-la a l’ESO.
Fins aquí el darrer post del segon any del “bitxu”. Desitjo que tingueu un cap d’any especial, amb sortida bona i entrada esplèndida. I que aquest 22 (com el de la llibreria de Girona) a part de bones lectures ens porti salut, alegria, amor i aventures 😉
I com sempre… ja sabeu, afegiu el vostre comentari sota els tags
Afegir comentari