Al juny la pluja és lluny i el fred s’esmuny

Res a veure amb Midwinter Break, una novel·la que gela el cor i no per la neu de l’hivern.

L’obra de Bernard MacLaverty, publicada el 2017 i finalista del Booker Prize, és una novel·la profunda, d’una gran delicadesa emocional, construïda gairebé a partir de silencis, records i petits gestos. MacLaverty no dramatitza. Tot és subtil, insinuat, contingut. Les tensions emergeixen en converses aparentment quotidianes, en paraules que pesen més pel que callen que pel que diuen.

La història segueix Gerry i Stella Gilmore, un matrimoni irlandès ja gran que viatja a Amsterdam per passar-hi uns dies. El que sembla una escapada tranquil·la d’hivern acaba convertint-se en una revisió íntima de tota una vida compartida: la fe, l’alcoholisme, les renúncies, els fills, el desgast de l’amor i allò que encara sobreviu després de dècades de convivència.

Poques novel·les retraten amb tanta precisió la tendresa, el cansament i la dependència que s’estableixen en un matrimoni madur.

Amb una escriptura neta, precisa i elegant, MacLaverty converteix l’espiritualitat de Stella i l’alcoholisme de Gerry en els dos eixos d’una relació que es va esquerdant lentament, mentre dues persones que s’han estimat durant anys aprenen també a conviure amb la decepció i la rancúnia.

Al principi parlava de la fredor que s’instal·la mentre llegeixes Midwinter Break. No és només el fred de l’hivern neerlandès, sinó el que ha anat penetrant en aquest matrimoni al llarg dels anys. La humitat dels canals d’Amsterdam, els carrers grisos, els tramvies i els dies curts acaben filtrant-se també en la lectura, fins al punt que sembla que el fred t’arribi als dits.

Si us agraden les novel·les intimistes i profundament humanes, en la línia de Colm Tóibín, William Trevor o alguns dels millors moments de Kazuo Ishiguro, probablement aquesta us captivarà. Està molt ben escrita, sí, però li manca aquella espurna que converteix una bona novel·la en una lectura imprescindible. Tot és impecable, però costa trobar-hi aquella electricitat literària que et fa pensar que tens entre les mans una obra inoblidable.

Amsterdam hi té un paper important, però no perquè la ciutat esdevingui una protagonista amb un gran pes simbòlic. Funciona més aviat com un espai neutral, lluny de casa, de la rutina i dels fills. Un escenari de pausa, fet de canals silenciosos, hotels, museus i tramvies, que afavoreix la introspecció i deixa el buit matrimonial completament exposat.

La ciutat és, doncs, un decorat elegant i perfectament coherent amb el to de la novel·la, però no una força narrativa en si mateixa. MacLaverty està molt més interessat en el pes dels anys, la culpa, el cos que envelleix, la fe i els silencis que no pas en retratar Amsterdam.

Els dos grans fils que sostenen la història són la culpa de Gerry, amagada durant anys sota l’alcohol, i el deteriorament silenciós de la seva relació amb Stella. Des de ben aviat intuïm que hi ha alguna cosa més profunda que l’alcoholisme o les petites irritacions quotidianes. Una ferida antiga que mai no ha acabat de cicatritzar.

Però Midwinter Break no busca el drama de les grans revelacions ni les confessions explosives. El que li interessa és mostrar com una culpa pot instal·lar-se dins la vida quotidiana i sobreviure al pas dels anys. I, malgrat tot, acaba proposant una idea que resulta gairebé més difícil que el perdó: la compassió envers l’altre, fins i tot quan ja sembla massa tard.Amsterdam té una funció important a Midwinter Break, però no perquè la ciutat sigui protagonista en un sentit intens o simbòlic molt elaborat. Sinó que la ciutat funciona com espai neutral, estrany, lluny de casa, de la rutina i dels fills. Un escenari de pausa amb canals silenciosos, hotels, museus, tramvies, que contribueixen a la sensació de suspensió temporal i introspecció fent que el buit matrimonial quedi ben exposat.

Va ser aquesta primavera quan es va estrenar la seva adaptació cinematogràfica. I pel que he vist, crec que per primer cop la versió de la gran pantalla superarà la lectura. Dóna-li una ullada al filmet

Series boja si no ho fessis, la novel·la de Mara Faye Lethem publicada per Males Herbes (traduïda per Míriam Cano) un company del club de lectura la va rebatejar amb el nom de Series boja si la llegissis! Això ja dona una pista molt clara de la meva impressió lectora, oi?

Mara Faye Lethem —a qui molts coneixíem principalment com una traductora literària brutal (ha portat a l’anglès autors com Irene Solà o Jaume Cabré)— debuta aquí amb veu pròpia i ho fa des dels suburbis més baixos de qualsevol ciutat americana. El llibre pretén ser comèdia negra i corrosiva perquè agafa tots els tòpics edulcorats de la maternitat contemporània i els critica. Hi ha violència sobrera, llenguatge vulgar i un retrat hiperbòlic de l’ansietat, la pèrdua de la identitat pròpia quan et converteixes en mare i la pressió social per ser una “súpermare”.

Quan un llibre busca deliberadament el xoc i la provocació a través d’un humor tan bèstia, s’ho juga tot a una sola carta. Si no entres en aquest codi, la lectura es converteix en un calvari. I aquí és on cau el castell de cartes de Series boja si no ho fessis: L’humor “vast i desagradable”: El recurs de recórrer a la violència explícita o a la ment d’una psicòpata en potència com a acudit es pot fer molt feixuc. Si les gags i les situacions et semblen vulgars o gratuïtes, el llibre perd qualsevol gràcia i només queda la sensació de “mira què transgressora que sóc”, que és bastant irritant.El concepte de la catarsi només funciona si pots connectar d’alguna manera amb la protagonista o veure-hi una veritat darrere l’exageració. Si la Barbara et sembla simplement un personatge insuportable, pedant o desagradable, no hi ha cap alliberament possible; només estàs llegint les fúries d’algú que cau fatal. No hi ha fons, només ganes de fer soroll. Al final, és un tipus de literatura molt autocomplaent, que es ven com a intel·ligent i provocadora però que sovint es queda en una rebequeria superficial i en el mal gust pel mal gust.

Després d’aquesta m’aboco a literatura històrica… I tu per quina et decantes? M’ho expliques?

Com sempre… t’esperUT aquí sota 😉