Cobricela’t quan pintin bastos!

Cobricela’t quan pintin bastos!

Les cartes tradicionals, com les del tarot, tenen el seu significat simbòlic i cada coll representa un poder. Els oros, el comercial; les espases, el militar; les copes, l’eclesiàstic, i els bastos el poder del poble. La tradició popular ha incorporat el “pinten bastos” per mostrar cartes dolentes, temps difícils, amenaçadors o amb una situació que es complica. 

Tot va començar tancant la darrera lectura de la primavera, quan just l’estiu treia el nas i la caloreta escalfava ànims. Dies lluminosos, cels blaus amb taques blanques de cotó fluix i l’esclat de colors als camps. La vitalitat primaveral s’havia espargit arreu amb optimisme i més tenint per endavant una temporada que s’endevinava tant bona que aparcaria els anys de pandèmia. Res feia pensar aleshores que seria un estiu canicular, abrasador.

Què me’m dieu d’aquesta tortura climàtica?

D’aquesta calor tant intensa i continuada, que ens ha servit en safata roent el canvi climàtic durant quasi bé tres mesos? Què me’n dieu d’aquests focs que han arrassat hectàrees de boscos i s’han endut ànimes, somnis i coratge? Sí, pinten bastos! Les nostres filles ho tindràn difícil. El clima està canviant.

Si no li voleu dir canvi climàtic perquè no creieu que sigui degut a l’activitat humana, podeu anomenar-lo variació climàtica. Sabem que el clima canvia i que té periodes cíclics i la humanitat ha sobreviscut a diversos d’aquests períodes. El que no estic tant segura és de si ara la humanitat està prou preparada per aguantar aquest nou canvi. O la missió d’aquest nou canvi és carregar-se els dèbils que han sobreviscut a la pandèmia perquè la Terra torni a tenir un nombre més dúctil d’habitants?

Sigui com sigui, la cosa és que l’estiu va arribar amb una onada de calor asfixiant – i més per asmàtiques com jo – amb accidents diversos, físics i emocionals, va seguir amb dos ingressos hospitalaris de la filla i tot plegat m’ha tingut entretinguda i no m’han deixat adormir-me en el benestar. Per rematar-ho, durant el Ferragosto, o com li diem aquí la Mare de Déu d’Agost, estant enmig d’una reunió rebo la trucada d’una amiga anunciant que em venia a veure aquell mateix vespre. Pinten bastos! vaig pensar. I ho vaig corroborar en veure-la amb aquell posat tens, aquell somriure fals i aquella tremolor als llavis que escopia fogerades de l’incendi emocional que havia arrasat la seva llar.

-Me’n vaig de casa. Deixo la parella.

Vaig posar els ulls com taronges. Sabia que no estaven passant per un bon moment però pensava que al final s’arreglarien. Quina intuició més dolenta pensareu, oi? Doncs teniu raó, però els indicadors em van enganyar, perquè era la típica parella nyonya que s’agafaven de la ma pel carrer, que aprofitaven la intimitat de les estovalles per trobar-se, i en tots els àpats familiars s’asseien de costat.

A més a més, no feia ni quinze dies les havia vist passejat agafades de bracet per la platja. I després de quasi un lustre i havent aconseguit encaixar des de bon principi en les famílies respectives – només per això es mereixien una vida conjunta in eternum 😉 – i havent sobreviscut a la convivència forçada del confinament que va acabar amb tantes parelles, com podia pensar que això s’acabaria?

Però ja ho diuen que cada parella és un món i aquest món es reclueix a la llar. La seva llar estava afectada i no per manca d’amor precisament, ni de respecte, sinó anímic. Així doncs allí estava ella amb ulls plorosos explicant per què havia decidit marxar de casa:

-He reclamat una relació sumatòria, sincera i amatent i no ho he aconseguit. Estic segura que

-si jo hagués estat una novel·la, m’hagues estimat més!

…Voldria tenir l’autoria d’una frase tan brutal, però no és el cas 🙁

-He fet el possible perquè fos feliç sense importar com jo em sentia però no ho he sabut fer millor. Sento que li faig mal i per això me’n vaig, perquè l’estimo.”

He sentit absurditats però crec que aquesta se’n porta l’Oscar a la millor. De tota manera no la vaig contradir, vaig pensar que no era el moment, però quan la vaig veure marxar amb les mans enfonsades als pantalons, arrossegant l’ànima em va aclaparar una tristesa punyent. Aleshores vaig trucar a la ara, seva ex parella per saber l’altra versió. I què va dir? “Amo, ergo Sum“, parafrassejant Descartes! Així és ella, dona de poques paraules. Ni amb un tirabuixó vaig aconseguir extreure-li gaire res, només després d’un llarg silènci va saltar amb un lacònic

-Si hem fallat com a parella, no pot funcionar com amistat.

-Deixa passar el temps, pot ser aleshores – li vaig respondre conciliadora

-Ets imbècil o què? O tornem com a parella o no tornem! – i va afegir molt enfadada – I no em toquis els nassos amb aquesta filosofia barata que no és el teu estil. No ets novel·lista? Doncs busca nous i millors consells.

Aleshores vaig saber que com a consultora sentimental no serviria mai, o sia que no cal que em truqueu per aquests afers. Del que en sé un xic més és de llibres o sia que començo precisament amb la novel·la que tot just he finalitzat ara: Amor Lliure

M’ha costat quasi un mes acabar-la i puc assegurar que no té res a veure amb el que anuncia la contra-portada: “una novel·la atrevida i perspicaç que explora l’amor romàntic, la llibertat sexual i la vivència de la versió més autèntica i significativa del nostre ésser”. Crec que qui va escriure aquesta definició deuria estar flipant gràcies a alguna droga perquè és de tot menys això. Amor Lliure explica la història d’una mestressa de casa dels anys 70 que se’n va amb un noi 20 anys més jove, per viure una història d’amor suposadament autèntica. El noi en qüestió és un jove amb ínfules d’escriptor que l’alliçona amb la fantasia comunista i lliberal dels post hipies d’aquells anys, però que viu gràcies als diners de la mare.

Estava a la meitat de la història i veia que no avançava i que preferia mirar qualsevol sèrie de HBO (Successió, Salvar al Rey o Per què maten les dones, la primera temporada, la segona no val res) que no obrir el llibre. I pensava que si seguia així, ni per Nadal la finalitzaria. Però sí, fent un esforç titànic he arribat al final i curiosament ha estat el que més m’ha agradat, la part més interessant, les vint darreres pàgines.

Les lectures d’estiu solen ser refrescants, però aquest any, no ha estat així. Pot ser la calorassa que hem patit ha afectat les meves neurones, que han quedat mig fregides i per això tinc la sensació de no haver fruït en excés de cap llibre. Clar que també pot ser culpa de la meva mania, ximple, de voler acabar tot llibre que començo i que pot ser m’ho hauria de replantejar. En qualsevol cas, segueixo amb el resum de les lectures i vosaltres decidiu si tenir-les en compte per una lectura futurible o oblidar-vos-en perquè hi ha molta teca al mercat.

Per cert, no sé si ho sabeu que aquest estiu post pandèmic incandescent també ha portat incidents en subministraments de tot tipus i curiosament

problemes de distribució de llibres en català.

Ho heu llegit bé, llibre en català, en castellà no. Tindré conspiranoia si dic que la fusió de les distribuïdores Àgora Solucions Logístiques i Les Punxes ha estat punxada? Per què ja és casualitat que durant la segona principal campanya de vendes de l’any com és La Setmana del Llibre en Català, més de 200 segells editorials i 2.500 llibreries s’han vist afectades per aquest problema de distribució i això sense comptar els centenars d’autors i il·lustradors. Però no, dec ser jo que mal penso, perquè al nostre país és impensable la catalanofobia…

Nick el grumet, de ben segur el llibre més fresc d’aquest estiu és una història infantil magníficament il·lustrada i molt ben maquetada. El protagonista és en Nicholas, un nen d’11 anys, que s’embarca a l’Endeavor amb el capità Cook per aventurar-se a terres desconegudes i conèixer la torbonada Terra de Foc, els paradisos tropicals de Tahití i Hawaii, i trepitjar terres com Nova Zelanda per descobrir pobles misteriosos i animals exòtics. Les il·lustracions panoràmiques ens fan surar en mars tempestuosos, ens gronxen en els paradisos polinèsics, però també mostren els rigors de la vida marinera del segle XVIII. El text en forma de diari de navegació antic narra la famosa exploració de tres anys de durada pels mars de sud.

21 días, levántate siempre e intenta ser feliz! és una novel·la gràfica juvenil, en castellà, que passa en un càmping italià en ple mes d’agost, abans del Ferragosto. Sílvia Vecchini explica una història sobre l’adolescència ensenyant la quotidianitat d’una família desestructurada. Parla de sentiments punyents com el dolor per l’abandonament del pare, la solitud el suicidi i de la tristesa que provoca qualsevol pèrdua sentimental. Tot aquest drama, intensificat per l’adolescència està dibuixat per Sualzo amb un traç lleuger i molt expressiu amb llargs silencis i moltes vinyetes mudes.

Sense caure en la moralina Vecchini i Sualzo deixen clar que les coses que no s’expressen acaben explotant com focs artificials i que les coses per difícils que siguin s’han d’afrontar abans que s’enquistin i paralitzin la vida. Sí, aquesta ha estat la tercera lectura més interessant d’aquest estiu.

Argelagues de Gemma Ruiz explica la història de tres generacions de dones. La Remei, la que passa de viure a pagès a la ciutat i amb qui descobrim com a principis de segle XX pares i germans decidien el destí de les nenes de la família. Amb un estil directe, un català riquíssim amb expressions molt locals i quasi perdudes és per mi la millor de les tres protagonistes. Els diferents personatges que passen per la novel·la tenen vides de sacrificis, amb poques satisfaccions però amb una fita clara: que els fills visquin millor que elles.

És francament engrescadora la lectura històrica des d’un punt de vista femení. Llegir per endinsar-te a èpoques dures de principis de segle XX fins als anys seixanta, amb etapes d’escassetat durant la guerra i de l’estraperlo en la llarga postguerra que van patir les nostres mares i àvies m’ha servit per refrescar la qüotidianitat. La Gemma Ruiz m’ha regalat aquesta història tan valuosa que recomano sincerament.

El Marroc sensual de la Bertrana, tampoc és un llibre fresc. Si bé Aurora Bertrana em va emocionar amb Paradisos Oceànics amb aquell evocador retrat de la vida dels pobladors ancestrals de la Polinèsia, i d’on vaig treure el nom de la meva filla, amb el Marroc sensual la xafogor m’ha aclaparat i no m’ha deixat connectar amb el paisatge humà del Protectorat Francès, ni de l’Espanyol. Clar que ni la mateixa Bertrana ho aconsegueix i aquesta frustració la comunica a la perfecció. L’autora no aconsegueix connectar amb les “seves germanes musulmanes”, ni endinsant-se en la intimitat de les llars marroquines, ni en els prostíbuls, ni en els palaus. Al contrari, no troba cap complicitat sinó dones invisibles que no li transmeten cap sentiment. Ni ella va trobar l’ànima femenina de l’islam que buscava, ni jo interès en aquestes cròniques. Una llàstima de debó perquè la tinc amb gran estima a la meva paisana.

I fins aquí les lectures d’un estiu calorós, molt calorós. Ara toca gaudir de la tardor abans que tinguem l’hivern a sobre, perquè el temps té la mania de passar molt ràpid ?

I com sempre, ja sabeu, deixeu els vostres comentaris aquí sota que els espero amb delit.

1 Comentari

  • Stef Publicat el 13th octubre 2022 6:12 pm

    ho vull llegir un altre cop. M’encanta com escruis.

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image