De dos en dos com sol ser darrerament

De dos en dos com sol ser darrerament

Durant el Sant Jordi confinat del mes d’abril vaig comprar una dotzena de llibres aproximadament, uns per regalar i d’altres per consum propi. Tot narrativa, excepte un assaig que vaig regalar. Les compres, evidentment per Internet: web de La Guineu de Sant Feliu de Guíxols (en Miquel és el meu llibreter de capçalera) a Libelista i a Raig Verd (perquè segueixo a la Laura Huerga per tweeter). D’aquesta editorial vaig comprar un parell de llibres: Un mag de Terramar de la californiana Úrsula K Leguin i  Tardor una altra prestigiosa novel·lista, Ali Smith, aquesta escocesa, que jo desconeixia. Puntualitzo, feia temps que l’amiga i també escriptora Rosa Tirado me n’havia destacat les seves exel·lències, especialment d’un títol L’Accidental, que el tinc encara a la llista de desitjos.

La compra de la primavera m’assegurava lectura per uns quants mesos i decididament vaig reservar Tardor per més endavant perquè coincidis amb l’estació del títol, la meva preferida, l’estació familiar per se: els meus dos germans, la meva parella, sa filla, la meva filla i jo mateixa vam néixer en el temps dels bolets i de les catifes de fulles grogues i vermelles. 

Així doncs a principis d’octubre vaig obrir la Tardor per segon cop – el primer sempre és per escriure el dia i lloc d’adquisició – per començar la lectura del llibre que inicia el quartet estacional de l’autora i el primer post-Brexit que escriu.

Arriba la tardor. L’Elisabeth observa els canvis en el seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa…

La tardor, amb els arbres despullats, el riu fredós que inunda els peus i l’escurçament progressiu dels dies crea l’escenari idoni per parlar de la realitat anglesa del post-Brexit, d’amor, de família, d’art i del tempus fugit. I és que l’essència de Tardor tracta de la impossible perdurabilitat i amb l’Elisabeth, l’autora reflexiona sobre el pas del temps amb pinzellades més o menys gruixudes. Ali Smith dibuixa la seva protagonista amb l’esperit més tardorenc – introspectiu i esperançat – de tots els personatges que l’envolten: mare iconoclasta, veí savi, societat buròcrata i dividida. 

Amb flash-back constants – per emfatitzar el pas del temps – descobrim l’arrel de la novel·la, la relació del dos protagonistes, Elisabeth i Daniel. Aquest veí de l’Elisabeth, actua com un oncle, o com un avi, que educa la nena incompresa per la mare, ensenyant-li  amb un prisma creatiu a qüestionar-se la vida. I és només a través de la perdurabilitat de l’art, del cinema i de la literatura que els protagonistes obliden que les fulles cauen sense treva.

El moment més brillant de la novel·la, el final, sens dubte.

Raig Verd ha publicat Tardor, traduïda per Dolors Udina i Hivern, i crec que per la Primavera del 21 arribarà la ídem. Marcarà l’estiu del 22 l’aparició del darrer volum del quartet? L’Estiu es publicarà a la primavera, per aprofitar Sant Jordi, evidentment

I de dos en dos com sol ser darrerament…

afegeixo el comentari d’un altre llibre, aquest va ser regal de Sant Jordi, que parla de “primaveres” robades. Rosa dels Vents publicà Ens van robar la joventut traduït per Imma Estany i teixit per Víctor Amela, editat en versió original per Plaza & Janés. No és cap novel·la, és un llibre que dona veu als nois que van lluitar a la guerra civil espanyola de tots dos bàndols.

Ens van robar la joventut explica com van viure alguns dels nens soldats – voluntaris i obligats, republicans i sublevats – la guerra fratricida que va dividir, encara més, una Espanya que començava, tot i la seva precarietat, a treure cap al món democràtic europeu i intel·lectual mundial. Amela entrevista a homes nonagenaris que recorden vivències traumàtiques essent nens soldats, coneguts com a lleva del biberó.

La República s’havia de defensar i per enfrontar-se a l’exèrcit sollevat va crear les Milícies Populars, formades per voluntaris. Posteriorment, i després de les animalades perpetrades per eixelebrats d’esquerres que van actuar impunement durant mesos, el Govern va regularitzar l’exèrcit i va començar a cridar a files les diferents lleves, fins arribar l’any 38, a l’espera de l’ajuda britànica, que es van cridar a joves nascuts el 1920. Alguns encara no havien complert els 17 anys i quan Frederica Montseny va veure com aquelles criatures eren allistats es va esfereir:

“Però si encara deuen prendre el biberó!”

Ens van robar la joventut dona veu a pocs nens soldats, perquè és impossible posar veu als més de trenta mil nois d’aquella famosa lleva en un sol llibre. Però en aquest també parlen els nois que van lluitar voluntaris, que es van presentar per convicció i que per ideologia van voler agafar una arma per primer cop amb 16 anys.

I l’altre punt fort de Ens van robar la joventut és que també tracta de la sovint amagada mainada de l’altre bàndol, el sollevat, que també va servir de carn de canó a les batalles més cruentes. Voluntaris i obligats – per la República o pels militars feixistes-  tots van ser portats a l’escorxador d’una guerra que estava pràcticament perduda. I els pocs que van sobreviure van tancar aquella etapa amb un silenci perpetu per vergonya, per por o simplement per esborrar de la memòria tant patiment.

Si bé podria trobar certa justificació en la idea de gastar fins el darrer cartutx per salvar un govern democràtic,

encara és hora que no entenc com el bàndol guanyador, que era tan suposadament pietós i devot, va permetre la matança de tota una generació. 

No és cap judici simplista titllar de guerra absurda, silenciada per molts dels testimonis, convertida en una indecència cruel amb l’entrada de tota aquella mainada, sense cap mena de preparació, mal equipada i mal nodrida, per fer d’escut o acabar a trinxeres cridant a les seves mares quan queien ferits o estaven a punt de morir. Però encara és més indecent la crueltat de ser afusellat per desertor. O que aquella mainada aterrada acabés autolessionant-se per marxar, per fugir de l’horror i poder tornar a casa, a la falda de la mare.

He llegit molt sobre aquest tema. Recordo per exemple que James Mathhews en el seu llibre “Soldados a la fuerza” (no està traduït al català) diu que la necessitat de soldats va fer cridar primer als que tenien 21 anys – que aleshores marcava la majoria d’edat – després, a mesura que avançava la guerra i augmentaven els morts, van anar baixant d’edat fins cridar els de 16 anys (nascuts el 1921) lleva del xumet, els nascuts el 1920 lleva del biberó però també els majors de 35, lleva del sac. Quasi tres milions d’homes van ser cridats a files durant els més de tres anys de guerra.

I això va passar també a l’altre bàndol. La mobilització civil va ser insuficient pels colpistes i des del 8 d’agost del 36 s’inicià un procés de reclutament militar obligatori. Per primera vegada a Espanya va ser obligatori. I no van prohibir a l’exèrcit “moro” que utilitzés mainada marroquina a les petites i grans batalles. Ni tampoc que les milícies falangistes reclutessin, per obligació o devoció, a tota la mainada que poguessin. Molts nens van lluitar i morir sense un nom específic per ser recordats a la posteritat, excepte per haver estat “reclutats per guanyar“. I és que els falangistes van obligar a fer la guerra publicitant els valors que representaven el nou règim polític: l’exaltació de la masculinitat i la camaraderia com epíleg de la lluita de classes.

Sí, he llegit molt però he escrit poc per por de mitificar a uns i castigar als altres. Sóc obertament del bàndol perdedor, però m’esgarrifo llegint les declaracions dels combatents d’un bàndol i l’altre quan parlen de l’horror, de la fam, de la set, de la fred, de la son, de la mort i de totes les misèries que s’apleguen durant i després de les guerres.

M’esgarrifo amb la barbàrie dels republicans de principis de la guerra quan van permetre que extremistes d’esquerres matessin capellans, monges i gent de missa sense judici. M’esgarrifo dels saquejos que aquells mateixos eixelebrats van fer a les esglésies i a les propietats privades, sense cap altra raó que la seva. M’esgarrifo dels judicis sumaríssims post guerra, de la crueltat del regim totalitari i dels saquejos que van realitzar a la població republicana. M’esgarrifo dels assassinats que han quedat impunes, dels delators i del terror imposat per Franco i els falangistes durant més de quaranta anys.

M’irrita la impunitat dels assassins tant com que s’enganyi sobre la realitat històrica. Però ja ho diuen, la història l’escriuen els vencedors no pas els vençuts. No sé si és aquesta la raó per la qual no he escrit sobre el tema o si és per què acabo posant-me malalta amb tanta tírria.

Gràcies per llegir. Gràcies per compartir. I ja sabeu, com sempre…

2 Comentaris

  • Shaudin Melgar-Foraster Publicat el 16th desembre 2020 10:51 pm

    Anna, quin lloc web més atractiu! L’acabo d’explorar: obra, instagramàtiques, blog, tot. He trobat El tresor perdut de Pakamotu, que vaig comprar fa cap a un parell d’anys i encara no he llegit. T’asseguro que el tinc a una taula al meu dormitori amb un munt d’altres novel.les d’amics, i no li ha arribat el torn perquè fa uns anys que tot són tristeses i problemes, sobretot de salut, i cada dia tinc més feina que m’aclapara i ni temps de llegir tinc (no m’havia passat mai a la vida). Quan el llegeixi t’ho diré.
    Pel que fa al teu blog, només he llegit aquest article que m’ha agradat molt. La temàtica ja la coneixia, però m’encanta com ho expliques –ets molt bona escriptora.
    Felicitats altre cop per aquest web i una abraçada!

    • Anna Genover i Mas Publicat el 17th desembre 2020 8:42 am

      Gràcies per les teves paraules Shaudin. Em fa feliç saber que t’ha agradat la pàgina i també el blog. Quan al tema del temps, la veritat és que hem d’assumir la seva relativitat, i fer-la nostra. Costa perquè sovint el temps imposat se’ns menja i tu n’ets un bon exemple. Per això, aquest any faré cagar al tió una bona tifa d’alliberació perquè puguis respirar i llegir. Bones festes!!!

Afegir comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

“He aquí una aventurera en toda regla: Anna Genover. Una aventurera de las mías, las que de niñas soñábamos con protagonizar mil historias fantásticas imitando a nuestros héroes literarios. Y que, cuando crecimos, tuvimos la suerte de descubrir que podíamos seguir viviendo esas historias si nosotras mismas las plasmábamos sobre el papel…

No perdáis de vista a esta escritora porque dará mucho que hablar, estoy segura.”

” Bugs, maggots and mites! Great story! I truly have enjoyed the Grumpy Gardener’s book. This amusing, fun and instructive story offers a new vision of this terrible monster named Climatic Change. Two thumbs up!”

Telèfon: +34 669 061 589
info@annagenover.cat
Style switcher RESET
Body styles
Color settings
Link color
Menu color
User color
Background pattern
Background image