Del drama al còmic, crònica d’una supervivència lectora

Tinc llibres escampats per casa que esperen amb paciència que els torni a obrir. Són llibres, a vegades fins i tot novel·les, que intento llegir durant el dia, però que per una raó o altra, sorgeixen mil impediments per no fer-ho. La cosa és que vaig comprar farà set o vuit anys un llibre molt interessant que parla de com es relacionen els arbres. Sí, heu llegit bé, un llibre que parla de la vida al bosc i de com es relacionen els arbres entre ells. Jo també vaig al·lucinar quan ho vaig llegir i per això vaig comprar el llibre, per satisfer la curiositat.

La vida secreta dels arbres de Peter Wohlleben

parla de com pensen, com es cuiden, com es comuniquen i en definitiva com és la societat soterrada dels boscos. És un llibre de divulgació, escrit com si t’expliquessin diverses històries. Peter Wohlleben com a forestal parteix de la base que els arbres no són individus aïllats sinó que formen una comunitat viva. I exposa casos sorprenents, com el fet d’ajudar-se entre ells – alimentant fins i tot als malalts -. Una comunitat que es comunica per les arrels i substàncies químiques, que responen al dolor i que fins i tot tenen memòria! Els arbres cooperen dins el bosc com ho fa una família qualsevol i també com qualsevol de nosaltres, si a l’escala hi ha algun impresentable o entra algú aliè a la família, l’eviten. Només heu d’aixecar la mirada si les copes dels arbres es toquen, són de la mateixa família. Si tot i el vent no s’arriben a tocar, aleshores no és del clan!

Un llibre molt accessible perquè no cal saber de botànica per entendre’l i molt amè i a més a més aconsegueix allò que tot escriptor vol: crear petjada. Si el llegiu us asseguro que mai més tornareu a bosc amb la mateixa mirada. Deixareu de veure només arbres per admirar la xarxa viva que conté tot bosc, de veure-hi quietud, d’intuir la xarxa – i les famílies – d’imaginar processos lents, relacions, comunicació. La vida secreta dels arbres és ple de vida invisible i connexió.

La catastròfica visita al zoo de Joël Dicker

és una novel·la infantil. Una història hilarant i amb un punt caòtica que gira al voltant d’una excursió escolar al zoo i que evidentment no surt com estava previst. Amb girs constants i flashbacks típics Dickerians, en Joël ens porta una història juganera de ritme àgil i situacions exagerades amb mirada totalment infantil. És un llibre pensat per fer riure però amb rerefons de caos dels adults, de lògica imprevisible de la mainada (i això és brutal) i per sort només petites lliçons de moralina. Com sempre un 10 pel meu estimat Dicker 😉

Estava acabant de llegir el llibre quan vaig anar a Calonge a “La Històrica” que havia encarregat a en Jordi un llibre. En vaig acabar comprant tres. Sí, sí, encara en Miquel de La Guineu segueix essent el meu llibreter de capçalera, però en Jordi té tots els números d’acabar – quan en Miquel es jubili de debò – essent-ho ell.

Quan les dones tenien el poder de Marta Oller i Gemma Puigvert

El títol pot suggerir un “matriarcat” original (un mite històric sovint debatut), quan en realitat el llibre parla de com les dones exercien el poder dins de sistemes patriarcals. És un assaig històric, enfocat en l’època greco-romana a la zona de la Mediterrània. I ho dic perquè si algú espera trobar anàlisis sobre societats orientals o nòrdiques, pot quedar decebuda. El que tant la Marta com la Gemma, dues professores d’història i filologia a la UAB, han fet és una crítica directa a l’amnèsia col·lectiva que ha patit Occident respecte a les seves fundadores. Han escrit una obra per a qui vulgui veure que el poder no sempre s’ha exercit des d’un tron o un escó. En cap cas és una simple llista de biografies, sinó una anàlisi de com aquestes dones van exercir la seva influència en un món dominat per homes. Rellegint les fonts clàssiques (com Tàcit o Plutarc) per demostrar que moltes dones que han passat a la posteritat com a “maleïdes” o “intrigants” eren, en realitat, dones polítiques pragmàtiques que van saber jugar amb les cartes que tenien.

És un llibre on s’exposa com la història ha estat escrita amb un biaix de gènere sistemàtic.

Aquest llibre t’obliga a fer preguntes com “quantes de les coses que sabem del passat són veritat i quantes són propaganda escrita per homes que tenien por de les dones poderoses? Preguntes que no van iniciar la guspira de la nova novel·la que estic embastant, però que van alimentar-ne de noves de manera absolutament premeditada, com ho va ser la visita a en Jordi i la compra d’aquest llibre.

I seguint amb La Històrica de Calonge com he dit abans, vaig anar per un llibre i vaig sortir-ne amb tres de nous. Dos llibres i una novel·la en concret, perquè era juvenil, perquè era històrica, perquè parlava d’un temps i un espai que havia tractat en una altra novel·la que segueix esperant la resposta de l’editor per veure si surt del meu ordinador. Per tot plegat i perquè havia finalitzat la darrera novel·la d’en Joël, vaig encetar la nova novel·la:

Alma la fetillera de Timothée de Fombelle

Aquesta és l’aventura més tediosa que he llegit mai en ma vida i tot és culpa de l’esciptor. Timothée De Fombelle té el vici d’escriptor “culte” amb pretensió de fer una gran obra. Fragmenta en excés tota l’estona i et fa perdre el fil i la paciència. En lloc de deixar-te viatjar amb l’Alma, et talla constantment per portar-te a una oficina a França o a un vaixell amb personatges que encara no t’importen gens.

És un coitus interrutus constant. Just quan comences a empatitzar amb un personatge, l’autor et castiga canviat de punt de vista, de lloc i de temps. I per rematar-ho, l’autor es perd tant en les metàfores i el to eteri que oblida que l’esclavatge i l’aventura necessiten terra ferma, acció directa i claredat. És una novel·la que peca de pretensiosa, que prioritza la pirueta literària per sobre del plaer de qui llegeix. Poso la mà al foc que gràcies a aquest senyor més d’un adolescent haurà abandonat la lectura. I això fa ràbia perquè ja costa que llegeixin com perquè tinguin aquestes “perles”

A veure sí, en Dicker també fragmenta i fa flashbacks a les seves novel·les però a diferència de De Fombelle, en Joël és un arquitecte i l’altre un il·lusionista que es perd en el seu propi fum. Dicker fa trencaclosques amb un propòsit, cada peça és una pista, cada flashback et respon una pregunta que ja t’has fet. Ell crea la teranyina que t’atrapa i no et deixa anar i tu t’hi deixes caure perquè és addictiva perquè l’estructura està al servei de la trama. En De Fombelle fa servir l’estructura com un ornament, més amoïnat perquè li diguin “que bé que escrius” que no pas per explicar la història. I això un lector jove no ho perdona (jo tampoc). Estic en contra d’aquest tipus d’esnobisme literari, d’una certa tendència de la literatura juvenil francesa actual que fomenta una literatura etèria i oblida l’emoció real.

Mentre m’obligava a acabar la novel·la pretesament aventurera al Carib el Club de Lectura m’ha ofert una novel·la per anar fent passar el tedi. Clar que la lectura no ha estat d’allò més alegre…

Només terra, només pluja, només fang de Montse Albets.

és la seva primera novel·la. És una obra intimista, rural centrada en el dol, amb un llenguatge treballat però aparentment senzill i d’un ritme extremadament pausat, centrat en les emocions i en tres personatges que representen el títol.

La Maria – el fang – és el centre absolut de la novel·la, però no la protagonista. La Maria és una dona devastada per la pèrdua. Està construïda des de la paràlisi i gairebé no actua seria la fang del títol, amb una identitat desfeta que necessita tornar a prendre forma. En Manel – la terra – el personatge masculí representa l’estabilitat sense ser personatge romàntic ni convencional és una persona que hi és i que respecte el dolor de la Maria. I finalment tenim la Cristineta – la pluja -, la vertadera protagonista de l’acció. El personatge més viu i expansiu de la novel·la. On la Maria calla, la Cristineta Parla. On la Maria s’amaga, la Cristineta irromp. La Cristineta té moments molt humants i gràcies a ella també hi ha oxígen en una història tant densa. Perquè no és fins que apareix el misteri de la casa del costat i el possible secret relacionat amb en Manel que entra finalment una tensió narrativa externa que dona aire al relat. I només amb la Cristineta s’aconsegueix.

Hi ha novel·les dures que malgrat la tristesa, mantenen tensió perquè hi ha revelacions, conflictes externs o una veu magnètica; no és el cas d’aquesta obra. Aquí l’aposta és molt més quieta i introspectiva i si no t’enganxa la prosa o la interioritat de la Maria, pot fer-se feixuga.

Asterix a Lusitània

Va ser un antídot eficaç després d’una novel·la tant densa. L’absurditat deliciosa, els viatges impossibles, i acudits històrics passats pel filtre de René Goscinny i dibuixos d’Albert Uderzo que sempre amaguen detalls divertits.

Un cop llegit Asterix, el vaig preparar per regalar. Sí, el vaig regalar. De fet el vaig compar per regalar, però no me’n vaig poder estar de “tastar-lo abans”. De tota manera no us escandalitzeu que vaig avisar a la Montse d’aquesta petita trampa. El regal de Sant Jordi per la seva mainada havia estat estrenat… ups!

Després d’Asterix i tancar la novel·la del club, finalment vaig acabar la novel·la Alma em vaig quedar amb els ulls com taronges: en comptes d’un fi, d’un punt final hi havia un “Continuarà” (mama por) El vaig deixar al prestatge i vaig agafar una novel·la gràfica, que també em vaig comprar per Sant Jordi. Aquesta sí, amb moltes ganes la vaig agafar.

Medieval Girlfriends de Juliette Cousin

Aquesta meravella encara no ha arribat a Catalunya, la vaig comprar per internet a la mateixa pàgina de l’editorial i espero que aviat estigui perquè la pugueu comprar i gaudir de la seva lectura… Calla que no s’ha de llegir res, perquè no hi ha diàleg 😉 És una preciosa història d’amor medieval, una història per imaginar tot repassant línies corbes i rectes, detalls de natura i aventura, la sella del cavall, les dones del camp, els temibles cavallers, la valenta protagonista, la que ha de matar el drac. Però res és com et penses en aquesta història que la protagonista és una dona i el drac és una sirena de qui s’enamora perdudament. I acaba que… bé no us espatllaré el final, l’heu de comprar, l’heu d’admirar i l’heu de fruir amb els vostres ulls. I no és maco això?

I fins aquí la tanda de lectures fins a dia d’avui. Ara us toca a vosaltres, que com sempre, ja sabeu, podeu deixar les vostres opinions aquí sota: