Acabo d’adonar-me que la darrera vegada que vaig publicar va ser a finals d’agost. Han passat dos mesos i pico sense quasi adonar-me’n. Llegint, treballant i escrivint. Pas mal 😉
He llegit dues novel·les històriques que pertanyen a dues sagues i que han estat escrites per dues autores: Jean Marie Auel i Almudena Grandes
La primera, El clan de l’os de les cavernes de l’autora nord-americana Jean Marie Auel, me la va recomanar la meva fillastra – no trobeu que el títol de fillastre és més maco que no pas el terrible de madrastra? -. La Rita és la “pubilla” – el meu germà Francesc diu que aquest és un terme “quico” 😉 – i una gran lectora i m’ha perseguit durant mig any perquè llegís un dels seus llibres preferits.
L’altra novel·la l’he llegit per documentar-me sobre la invasió de la Valh d’Aran que va agafar al dictador amb els pixats al ventre. Clar que a mi m’hagués agradat que l’hagues deixat cagat de por i blanc de mort i que els comunistes haguessin triomfat i que el país no hagués passat una post-guerra tant llarga i cruenta, i que no s’hagués perdut quaranta anys de cultura, i que no s’hagués retrocedit quaranta anys d’evolució democràtica, ni tants anys de llibertats fonamentals restringides… Aiiii!!!!
Ines y la alegría és una novel·la històrica de ficció escrita per Almudena Grandes englobada en un projecte narratiu que porta per nom Episodios de una Guerra Interminable, amb el que l’escriptora va voler retre homenatge a Benito Pérez Galdós i els seus Episodios Nacionales i explicar moments significatius de la resistència antifranquista que van succeir entre els anys 1939 i 1964.
A Inés i la alegría, el primer volum de la sèrie, els personatges principals de la novel.la interactuen amb figures reals i escenaris històrics. Almudena Grandes és tan bona escriptora, és tan gran, que t’endinsa en aquella història fins als límits de voler anar al restaurant de la protagonista per veure on cuinava. Sort que al final del llibre, explica què és real i què és inventat, perquè si no ja em veus agafar el cotxe i anar a Tolosa a fer el pamplines…
Ara bé, si bé li reconec la genialitat a l’hora de fer-me entrar en la ficció fins a nivells de fer-la realitat, no passa el mateix amb la part històrica. Aquesta és infumable. Vaig perdre molt temps llegint paragrafàs d’una història vista des del seu prisma que es varen fer carregoses. Massa.
Una darrera cosa de Inés y la alegría. La portada és una foto real d’un grup de miliciants a la Valh d’Aran, acompanyats d’una simpatitzant de la causa (que bé podria haver estat la Inés) i un aranès republicà amb boina.
Els llibres permeten fer salts de temps, de llocs i de situacions. Ara fem un salt extraordinari cap enrere per arribar als inicis de la història de la humanitat, passem a la pre-història.
El clan de l’os de les cavernes hauria d’estar a la llista de lectura a tots els instituts per prescripció educativa.
Aquest és un llibre que ho te tot per entretenir-te, per aprendre, per emocionar-te, per pensar. És una novel·la històrica que parla d’un temps tan pretèrit com desconegut, que ens endinsa a la vida d’un clan neandertal que acull una nena Cromanyó de 5 anys que ha perdut la seva família en un terratrèmol.
I no és un pal de novel·la perquè parla de l’edat de pedra… (acudit dolent, en sóc conscient) del paleolític. Ayla la petita Cromanyó, alta, prima, rossa i d’ulls blaus, està en una fase evolutiva més desenvolupada que el grup Neandertal que l’acull i aquesta serà la raó de les creixents disputes internes. Ella ha d’aprendre els rígids hàbits i acceptar el masclisme que impera entre els Neandertals que basen els seus raonaments i comportaments en les experiències dels avantpassats.
Rigorosament documentada, Jean M. Auel ens mostra una prehistòria molt actual utilitzant els sentiments universals com a fil conductor per reflectir les beceroles de la humanitat en una novel·la magistral. L’autora et submergeix als temps pretèrits i tu amb curiositat i intriga et vas deixant i amb fruició arribes al final del llibre i plores com una beneita fins llegir al darrer crit de “Mama, mamaaaaaa!“
Hi ha una cosa, però que no em va agradar. Com ja us he dit fa pensar aquest llibre. Em enutjar arribar a la conclusió que la humanitat no ha evolucionat tant com es creu. Sí que existeix una evolució tecnològica important, però la humanitat no ha evolucionat la seva inteligència emocional. Si no com s’explica que acceptem la injusticia envers tota una meitat de la població. Vivim en món masclista i com els neadertals, acceptem la supeditació als homes.
La mare em va ensenyar la postura per quan els homes m’indiquessin que havien d’alleugerir les seves “necessitats”
Mare meua! Alleugerir les seves necessitats!!! I em va venir al cap el reecompte anual de violacions i assassinats de dones per part de mascles poderosos. I si bé als anys 60 es van aconseguir certs privilegis, l’inici del segle XXI ha estat marcat per una regresió brutal dels mateixos. I el que és pitjor, en els darrer lustre l’augment d’ideologies d’extrema dreta, els mascles dominants neandertals han tornat a la terra per rebaixar-nos de nou a simples servidores.
Pobres filles nostres!
Millor parlar de llibres, no us sembla? Abans d’acabar us volia donar un consell: no us perdeu el que diu la Vikipèdia de la saga Els Fills de la Terra. És molt interessant i serveix per veure l’evolució de la protagonista per si no us voleu empassar cinc volums més de les aventures i desventures d’Ayla, la protagonista Cromanyó.
Gràcies per arribar fins aquí i per compartir. I com sempre… em fareu feliç si em feu arribar els vostres comentaris al correu-e o aquí sota mateix
2 Comentaris
Un plaer llegir-te i gràcies pel detall de les teves publicacions
No et puc respondre amb cap gif des d’aquí, però imagina el que més t’agradi 😉
Afegir comentari