El fill de l’Italià
Rafel Nadal signa aquesta novel.la que va gaudir del prestigiós premi Ramón Llull i que parla d’uns fets històrics a la vil.la dels balnearis i de l’aigua “picanta” com li’n diem la gent vinculada a aquest poble de la Selva gironina.
És una novel.la històrica literària que parteix d’uns fets reals – l’arribada de més de 1000 soldats italians a Caldes de Malavella l’any 1943 – per narrar una història amorosa de postguerra però que no s’explica fins l’any 2016 i 2017 per part de’n Mateu, el suposat fill d’un d’aquells soldats, en Ciro, que xiulava cada dia mentre observava la Joana, bugadera, rentar en els safareigs públics.
Però Rafel Nadal no s’endinsa en els sentiments d’aquesta parella. Simplement li serveix d’excusa per explicar el que vertaderament li interessa: l’arribada de la flota italiana a Caldes, després d’haver estat bombardejada pels alemanys en represàlia per haver-los traït signant l’armistici amb els aliats. Els nàufrags primer passen per Maó però acaben a Caldes on s’hi estan fins a finals del 1944 que els retornen a Itàlia.
L’autor no desaprofita l’oportunitat de retratar aquella societat de post guerra, marcada per la pobresa, la por i la malfiança. La repressió feixista era molt dura i per això l’arribada de soldats italians a Caldes va suposar una alenada fresca per tots els seus habitants. Amb ells, el comerç local va revifar i també les dones, que amb tant soldat van alegrar-se la pestanya 😉 Això sí, sota la mirada atenta de la Guàrdia Civil que feien complir les estrictes normes de moralitat cristiana.
El llibre està estructurat en quatre parts i escrit de forma molt clara, tot i que hi ha aspectes que no queden resolts. Tanmateix agraeixo a l’autor haver-me transportat als paisatges de la infantesa.
La filla de Caldes
El passat es desdibuixa amb el temps, però és pura màgia reviure passatges oblidats gracies a una olor, un so, o en aquest cas una lectura. A mesura que llegia m’arribaven flaixos desendreçats en el temps segons el paisatge que descrivia l’autor i que ara amb la calma de l’escriptura endreçaré cronològicament.
Els inicis: la casa Mas. Als baixos de la casa que encapçala la Rambla Recolons hi vaig, com qui diu, néixer. Era molt petita però tot i així en tinc records específics, com quan estirada al llit, davant la finestra bufava les partícules sospeses que es movien amb l’entrada del sol, poc abans que vingués la mare a portar-me un coixí per estar més alta i poder respirar millor. Tenia asma.
Però també he recordat la fascinació pel minúscul despatx a l’altell del garatge on el pare hi tenia un munt de paperassa. O les festes d’aniversari quan s’ocupava el petit menjador amb 10 familiars i la Dolors, la mainadera que tenia cura, quan calia, del meu germà gran i jo. O les passejades amb l’avi Mas per la Rambla. O les temudes visites al metge, perquè quan el Dr. Sàbat va anar a viure al final de la Rambla, just passat el “cuartelillo” de la Guàrdia Civil, em feia por passar-hi per davant. Tanta o més que no que em punxessin!
Quan va néixer el meu germà petit ens vam traslladar a Girona i només tornàvem a Caldes a visitar la família, algun cap de setmana, Nadal, Reis i alguns dies a l’estiu. I això és el que més recordo. Aquells dies d’estiu quan estava amb els avis i no havia de suportar als germans 😉
Despertava amb la frescor del matí i amb aquella característica olor ferrosa de Caldes. No m’aixecava aviat perquè més d’un cop les campanes picaven les nou o quarts de 10 estant encara al llit. I si això passava era perquè la iaia no havia pogut venir a despertar-me en tenir feina a la botiga de queviures.
Ronsejava al llit tot escoltant la implacable serra del fuster que treballava cada dia excepte els diumenges. Sentia feinejar amunt i avall del carrer major, la baixada precipitada d’alguna bicicleta acompanyada del timbre nerviós, converses no gens xiuxiuejades i salutacions efusives de senyores que es trobaven a l’entrada de la botiga de la iaia Teresa.
Els avis vivien a la rebotiga. A la planta baixa hi havia la cuina, el menjador i l’eixida. I al pis superior les habitacions. El menjador estava separat de la botiga per una porta que només es tancava a les nits, però hi havia una cortina per separar els ambients. I quan treia el cap per la cortina sempre hi havia alguna clienta que xisclava emocionada “com m’havia fet de gran” i “És igual que la Maria, i-gua-le-ta“
Entrava al mostrador i veient el somriure còmplice de la iaia Teresa, ja parava la ma, i ella me l’omplia de formatge acabat de ratllar. Encara salivejo quan ho recordo!
Quan sortia a escampar la boira passava ràpid per fora el mostrador per evitar la pudor de les arengades seques. Obria la porta, sonava la campana i ja estava al cap del carrer; el carrer Major. Sortint a ma esquerra hi havia la carnissera, més amunt la fleca i la peixatera i també la riera que portava fins la font de la mina, on sovint ens hi atansàvem amb en Joan Coll, l’amic de Caldes. Passavem pel túnel i cridàvem l’eco perquè ens retornes més fort. I rèiem.
Si tirava cap a la dreta, trobava a dues portes la fusteria que s’escolava a l’habitació cada matí i just al davant el despatx de l’avi Francesc, on compongué les sardanes que el van fer famós. La taula de fusta estava gastada i hi tenia tot de fulls de partitura. I sempre, sempre el llapis afilat, la goma d’esborrar i un ferro que utilitzava de regle per fer les línies del pentagrama de manera uniforme. El millor quan tocava el piano… “xiuxiuejant només per tu”
Seguint carrer avall s’arribava a la rambla però jo trencava a la dreta per anar a la plaça de l’església on vivia en Joan. L’anava a buscar per explorar llocs prohibits, com l’estació que estava massa allunyada i era perillós passar per la carretera. O arribar-nos fins Sant Maurici amb bicicleta. O voltar pel poble per recollir cartrons i ampolles i vendre-ho tot al drapaire. Amb els diners guanyats compràvem una entrada al cinema dels petits. Faltaven uns quants anys per poder entrar al dels grans, que ara està a tocar del carrer Mestre Mas Ros.
L’Emili i en Joan van ser els amics de Caldes perquè les seves mares eren les millors amigues de ma mare. Amb en Joan m’hi vaig fer més perquè érem de la mateixa edat. Clar que ell era valent i jo una figaflor. Pobre, com es va espantar quan vaig caure de la bici baixant de la bassa de Can Rufí i com em va ajudar a arribar a casa perquè la seva mare em curés i la iaia Teresa no em veiés en aquell estat.
També fèiem de les nostres, com espiar la seva germana gran que posava la música a tot drap de l’Ovidi Montllor o en Raimon. Però recordo especialment la més gran de les aventures: el viatge en camió!
En Joan pare va permetre que l’acompanyéssim. La mare ens va preparar dos entrepans i la cantimplora plena. Vam pujar amb dificultat les escales que portaven a la cabina del camió vermell. El tub d’escapament va treure un bon pet de fum en encendre’s el motor. Vam riure. I quan vam començar a rodar ens vam sentir els reis de la carretera des d’aquella alçada. Aleshores no hi havia cinturons de seguretat i més d’un cop el pare d’en Joan ens va haver de recordava que havíem d’estar quiets i no el podíem distreure. El nostre silenci durava poc, perquè en Joan fill era un gran inventor d’històries. I així vam arribar al destí i vam ajudar d’una manera simbòlica a carregar el camió. I quan vam tornar vam descarregar, també de manera simbòlica el camió. “Quina aventura, iaia, quina aventura!” I ella va somriure mentre m’acotxava, segons abans de caure rendida.
Aquests estius es van interrompre amb la sobtada mort de la iaia Teresa. I d’aleshores ençà les visites a Caldes són fugisseres. Tot i així, sento que Caldes segueix formant part de mi, o jo part d’ella…
Pot ser un altre dia explicaré més aventures caldenques viscudes amb germans i cosins, molt divertides i entremaliades, com havia estat ma mare de petita, però ara, com sempre, us toca a vosaltres… els vostres comentaris, aquí sota 😉
3 Comentaris
Molt maco Anna, jo també havia gaudit dels viatges amb camió del pare Coll, fins i tot ens havia dut a Mallorca amb el vaixell Canguro, arribar, descarregar i marxar, tota una aventura..
Me n’alegro que t’hagi agradat. La veritat és que tinc grans records caldencs.
No puc deixar un comentari perquè la meva “gràcia” no és precisament tal. A mí m’entusiasma aquest tipus de literatura. Jo sempre he volgut escriure
unes vivències semblants d’un estiu a la masía dels meus avis…. Però jo no tinc la qualitat que tens tú: SABER ESCRIURE.
Magnífic. Enhorabona!!!
Afegir comentari