Català
Un cop passat Sant Jordi, aviat arribarà Sant Joan i després Tots Sants i sense adonar-nos tindrem el Nadal a taula.
I així anem passant estacions a cops de sant. I jo em pregunto, per què no celebrar les santes? A Mataró celebren les “Santes” per què no extrapolar-ho? Per què sempre han de ser els homes els protagonistes de les celebracions importants? O per què no arrencar fulls de calendari a cops de festes ancestrals? No trobaríeu més engrescador tornar als rituals pagans per celebrar solsticis hiemals i de foc? O celebrar els equinoccis vernals amb flors i llibres i els autumnals amb llibres i branques de cendra de muntanya? No trobeu que seria més divertit? Per què no ens inventem un joc més amè per celebrar els canvis estacionals sense recórrer al santoral catòlic, apostòlic i romà?
Desconec si serà efecte covid o què, però les festes tradicionals comencen a carregar-me un xic i això que sóc fan de Sant Jordi i també del Nadal, però crec que necessito un canvi per retrobar la il·lusió de l’alternança d’estació que sempre m’ha motivat. Ho dic de debò, sempre he agraït a tentipotenti haver nascut aquí per poder gaudir d’aquests canvis trimestrals i no pas com al meu estimat tròpic que en dues temporades es fa un pel avorrit i més quan s’és afeccionat de la meteorologia.
El joc de pistes
no és precisament un joc de taula, ni cap aparell per detectar tempestes, ni cap braç mecànic que arrenca les fulles mensuals, sinó una novel·la negra del mestre italià, Andrea Camilleri. Un escriptor, guionista i director teatral a qui li arribà la fama amb les novel·les del comissari Montalbano, després de fer diverses produccions policíaques per a la televisió.
Sabeu que Montalbano és un homenatge a Montalban? Segur que sí, però a mi em va fer gràcia descobrir-ho. Resulta que Camilleri va voler retre homenatge al seu admirat col·lega català Manuel Vázquez Montalban i va crear el seu comisari Montalbano inspirant-se en Pepe Carvalho.
Camilleri en aquesta novel·la de títol juganer aprofundeix en la bogeria més que no pas en l’estructura criminalística, amb un Montalbano molt planer, humà i necessàriament individualista, vist l’equip que disposa. Però les obres de Camilleri tenen la particularitat d’una estructura policíaca com a pretext per oferir-nos un retrat de la societat italiana.
Una altra característica d’aquest autor sicilià és la introducció de dialectalismes, especialment sicilians. I això ho trobo magnífic per mostrar públicament la riquesa lingüística. La gent parla i escriu de manera diferent. S’escriu l’idioma regulat gramaticalment però es parla amb aportacions d’altres llengües o en riques variacions dialectals procedents dels rebesavis i d’abans fins i tot. Saber idiomes, saber dialectes, saber variants dialectals, digueu-li com vulgueu, és una riquesa que ens ajuda a comunicar-nos.
Ara bé, no tothom té coneixement d’aquesta riquesa dialectal dels llibres de Camilleri i menys aquelles persones que llegim la traducció al català. I aquest desconeixement provoca una mala interpretació d’alguns dels personatges que hi apareixen. I des d’aquí demano a Edicions 62 que avisi d’aquest fet perquè la traducció realitzada per Pau Vidal dels dialectalismes semblen més aviat el retrat d’un curt de gambals i no pas d’algú que parli un dialecte a més a més de l’idioma oficial.
I posats a demanar, també demanaré a Edicions 62 que per favor revisi les galerades abans d’imprimir res, perquè hi ha un munt d’erros tipogràfics.
Ai, ja estic descansada! De tant en tant una mica de crítica descomprimeix…
El Joc de pistes d’aquest sicilià m’ha agradat i de segur que repetiré Montalbano, però tot i ser bo de debó, no supera la reina del gènere d’Itàlia, aquella que resideix a Venècia i posseïx passaport nord-americà. Em refereixo a Donna Leon, amb qui vaig tenir el plaer de conversar un dia de Sant Jordi de fa ja uns quants anys.
I és que Montalbano és bó, però no és com Brunetti, l’inspector de Dona Leon. Aquesta autora utilitza la majoria dels trucs literaris de Camilleri i com ell, l’excusa d’un crim li serveix per fer un retrat real, mordaç, divertit, cruel a vegades, de la icònica Venècia. Això sí, també mostra la gran riquesa gastronòmica i vinícola mediterrània. Una altra dama del crim per afegir a la biblioteca negra.
La meva afecció a aquest gènere literari ve de lluny. M’agraden quasi totes les variants, les psicològiques, les policíaques, les que apareixen “femmes fatals” i per aquesta raó els primers guions que vaig escriure foren d’acció, amb femmes fatals, espies, investigadores, etc. I no us podeu imaginar com m’ho vaig passar de bé!
No vull finalitzar aquest blog fins remarcar l’orgull de tenir grans dames del crim que parlen català, com Anna Maria Villalonga, Margarita Aritzeta, Maria Antònia Oliver que fou la primera en introduir un personatge fememí al gènere i la meva estimada i admirada Isabel-Clara Simó. No cal llegir només Highsmith, Leon, Christie, perquè aquí tenim escriptores ben fascinants i extraordinàries i ben “negrotes“.
Per cert, sabeu que Vigata la ciutat imaginaria d’Andrea Camilleri on situa l’acció de Montalbano, és en realitat Punta Secca (Ragusa) on va néixer l’autor? De res 😉
El Joc de pistes ha estat traduït per Pau Vidal i editat per Edicions 62 dins la col·lecció El Balancí. Aquí trobareu la sinopsi per si us interessa i per si el voleu comprar:
https://www.laie.es/llibre/el-joc-de-pistes/9788499308098/577974
I com sempre, gràcies, gràcies, gràcies per arribar fins aquí. I recordeu, el vostre torn de comentari, aquí sota mateix 😉
Afegir comentari