El viatge a les profunditats…

aquàtiques o platòniques. O quan la raó d’un viatge és el trencament de la consciència i com aquest es converteix en la pròpia il·luminació, seria el sumari d’un periple pel paradís de la mà d’un company fidel.

Us preguntareu com és que de sobte dos “posts” seguits si en realitat sóc lectora més aviat lenta, oi? La raó són unes vacances, amb temps suficient per explorar, nedar, tastar i llegir. No han de ser així sempre les vacances?

Recordeu aquella cançó I don’t want a lover I just need a friend? Doncs aquesta era la cançó que s’em va enganxar tot fent els preparatius d’unes vacances que en principi havia de fer sola, però que al final, i gràcies a la Mireia, el vaig fer acompanyada del Logan, el seu pare. Ho varem trobar la mar de lògic, ell neozelandès, jo catalana, ens trobaríem a mig camí 😉

Tots dos ens varem aferrar a la idea de l’expedició perquè sí, perquè ens ho mereixíem i perquè, què coi, celebraríem el nostre 30è aniversari d’amistat. Una connexió que va néixer a l’altra punta de món, en temps d’ordinadors incipients, sense mòbils, sense internet, quan encara les comunicacions es basaven en cartes manuscrites transportades per avió si pagaves més o per vaixell a tarifa normal. També alguna trucada telefònica ocasional, perquè era massa cara la conferència internacional. Tot plegat feia molt valuosa la disposició d’assolir una relació d’afecte.

Sí, som del segle i del mil·leni passat, i què? 

No és millor ni pitjor però sé del cert que aquells mitjans de comunicació pausats ens van ensenyar el valor de l’espera. La immediatesa actual desacredita un xic els petits tresors d’abans com la il·lusió de l’arribada d’una carta o un paquet a casa. O aquella trucada de l’estranger, ràpida i intensa que en tres minuts t’havies dit l’essèncial. I què m’en dieu dels telegrames? Eren o no eren exòtics?

Em qualsevol cas, amb mitjans de comunicació lents o ràpids, segueixo posant un valor altíssim a l’amistat. I per això la mantiguda amb la família Muller, que tot i la distància física, hem aconseguit aquella il·lació invisible i tossuda que s’ha reforçat en el temps. 

Un tresor

Així doncs, tancades les maletes vaig canviar de cançó i va entrar aquella més clàssica encara de Fly me to the moon per acabar enganxant-me a la de What a differences a day makes tan punt vaig aterrar. Pobre Logan, devia estar ben fart de sentir-me! Set dies més tard vaig “modernitzar-me” amb la de C’est si bon (heu escoltat la versió de l’Aoi Teshima?) i no parava de xiular-la ni estant sota aigua! I és que això ja ho tenen els viatges, que t’enganxes a una cançó, a una olor, a un llibre o a dos o a tres…

Ja ho he dit abans, en aquesta ocasió l’aventura estava planejada per gaudir del temps i l’espai sense presses, sense horaris, per respirar, per viure el present, per poder llegir, dormir, nedar, caminar, menjar, beure i si calia, xerrar. 

No vaig tardar en posar-me dins la pell illenca de ritme pausat. De fet va ser durant la primera incursió solitària a l’illa que vaig realitzar el canvi d’ànim, tot esperant l’arribada del Sr. Muller; Avinentesa durant la qual va aparèixer la cançó de la Dinah Washington. En Logan no va ser tan ràpid com jo i només va prendre consciència de l’afortunada placidesa estant en plena calma isolada del segon atol. Però tots dos vam gaudir de l’estimació, el respecte i l’humor que ens uneix, des del minut zero. Tanmateix va ser ell qui primer va estendre la ma perquè m’endinsés a les profunditats – mai millor dit – i m’encarés a les pors per acceptar i veure-hi més enllà, per viure amb confiança i estimar amb llibertat, sense pors, sense corsés. 

At the edge of the reef is the best fish!

Aquest viatge a les profunditats emocionals, vivint el món, també l’he acompanyat de la Winterson, qui anàlogament, fa camí escrivint. La Jeanette però, es va posar a escriure la seva vida per poder-la viure i va parir Per què ser feliç quan podries ser normal? una autobiografia, un assaig en realitat, on surten tres temes importants: el caràcter polièdric de la realitat, l’amor com a remei terapèutic “Ara sé que ens curem quan estimem i ens estimen” i l’irreversible pas del temps.

Aquesta obra evoca la història d’una filla adoptada que va tenir una infància dolorosa, una vida infeliç i per tant no és una lectura lleugera, ni alegre, ni fàcil i molt menys el que s’afirma a la contraportada “El text més personal i divertit de l’autora” perquè si és així no crec que llegeixi res més d’aquesta autora. Aquest assaig no és apta per a segons quines sensibilitats i pot fer patir a un bon grapat de lectors.

En canvi, en llegir-la em vaig adonar que hi ha tant de dolor com de tendresa, tanta desesperació com esperança, tanta desolació com confort, tanta foscor com llum. Que l’obra no tan sols és catàrtica per a ella, sinó, també, per a qui la llegeix. Però aviso, l’inici, és dur, dur. Després és simplement catàrtic!

El mar dels traïdors de Jordi Tomàs és una aventura marinera que explica el tràfic d’esclaus perpetrat per honorables comerciants catalans, quan els espanyols van permetre la nostra entrada al comerç americà, que fins aleshores estava vetada. Per què ens van deixar entrar finalment a la cursa americana? Perquè just aleshores s’havia prohibit el comerç d’esclaus. Ves tu per on! Si és que això ve de lluny, companys, ve de molt lluny.

I aquesta és la història d’aquest novel·la, l’aventura d’un personatge inventat que viu un moment històric real, el tràfic d’esclaus que anava de la costa africana al continent Americà fins ben entrat el segle XIX. El protagonista parteix d’una Barcelona inquieta, dinàmica, amb una burgesia forta i uns indians que rics de les Amèriques invertien en arquitectura, jardineria, ciència, educació i cultura. La tragèdia arrenca quan descobreix la realitat d’alguns prohoms, de com es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus, l’or negre d’aleshores.

El mar dels traïdors també explica el “caràcter polièdric” de la realitat i ho fa a través de les cartes que envia el protagonista a la seva mare, al seu cosí i al seu estimat professor. És precisament en el diari on més clarament es veu el deliri del protagonista i la seva progressiva caiguda a l’infern. És ell, o són els altres?

Com a lectora i escriptora d’aventures puc dir que aquesta novel·la té un inici espectacular, que fa que t’endinsis en la salabror de la mar, en la companyonia marinera, que tastis el rom i la ratafia, però sobre tot que visquis la feixuga vida enmig l’oceà. Una vida on també el pas del temps es tasta, inexorable, però lent amb la monotonia dels alisis, monocromàtic i amb un horitzó sense sorpreses. 

Aquesta lectura apassionant es trunca cap al final del segon acte, quan tota una sèrie d’esdeveniments porten al protagonista a un deliri repetitiu amb un final corprenedor. En tot, El mar dels traïdors de Jordi Tomàs, editat per Proa a la col·lecció A tot vent, és un bon llibre que ens recorda la història sovint amagada dels negrers catalans.

Per acabar un altre llibre mariner, Tifó, aquest cop l’autor és Joseph Conrad, que ara Editorial Bromera l’ha publicat després de demanar a Remei Bataller que el traduís al Valencià.

Tifó també engloba tres passions meves, les aventures, el mar i la meteorologia. En aquesta novel·la Conrad explica com el capità MacWirr i la seva tripulació han d’enfrontar-se a un tifó enmig el mar de Xina. De fet, narra com aquest home que té la responsabilitat de dirigir un vaixell amb tripulació i passatgers a port, no fa cas de l’advertiment d’aparells com el baròmetre, ni dels manuals de navegació i acaba portant el Nan-Shan, el vaixell de vapor siamès que comanda, de dret a un tifó.

Es nota que Conrad va ser oficial de marina i coneixedor de la navegació perquè quan comença a baixar el baròmetre que indica l’arribada d’una tempesta acabes sacsejada com el mateix vapor Nan-Shan enmig de la foscor i la pluja, acabes amarada per les onades de dimensions descomunals i acabes renegant d’aquest capità que tot i veure l’arribada del desastre no canvia de rumb. 

• Vira pallús, vira – l’escridases interiorment – canvia de rumb!

Però no hi ha res a fer amb els aclucalls de les brides de la supèrbia o la inconscient tossuderia perquè ambdues avoquen al desastre. Pot ser per això Conrad, utilitza aquesta evidència, aplicable a personatges reals i imaginaris, per donar-li el punt d’estupidesa humana. Basats en fets reals o no, que sigui un treball d’observació de la conducta humana o no, la realitat és que no m’ha entusiasmant la seva lectura. O sia que contenta d’haver-la finalitzat. 

De les meves vacances i-sol-ades, m’he endut records plasmats en fotografies, records per seguir tastant el plaer del sol i del mar, així com l’acceptació que mai estaré sola perquè hi ha amor a la meva vida, que enfrontar-se a la por és de persones valentes però fer-ho amb la íntima, balsàmica i fraternal estima és de persones afortunades. I encara que sorprenent, no se’m fa estrany que la profunditat d’un jardí humit que abraça la isolada terra hagi marcat el camí cap a una il·luminació personal perquè hi ha experiències i vivències fascinants i aquesta n’ha estat una d’extraordinària, per la companyia, per la natura, per les lectures, per les fotografies, pels sabors, les olors i per la música. No puc demanar més, però puc aconsellar-vos que llegiu i viviu tant com pugueu. La lectura ens fa lliures, us ho dic de debò.

Ara toca encetar nou llibre. Quin? Doncs un que em farà encara més feliç i que fa mesos s’espera a la lleixa dels futuribles: El cas Alaska Senders del meu estimat Jöel Dicker. Sí, passaré amb ell les festes de Nadal 😉 o sia que no ens veurem fins l’any que ve. Per tant, aprofito per desitjar-vos bones festes i millor any. No us passeu amb el torró però abuseu de la lectura. Fins aviat!

Apa, doncs ja podeu deixar el vostre comentari aquí sota, com sempre…