En quin cap cap…

La castaween que s’ha instaurat a casa no és ni una cosa ni altre, és un blanc i un negre i un tot al contrari. En quin cap cap, el que cap en el cap català?

Corria l’any 1997, quan es deia Haloween i només es cel·lebrava a EUA, jo vivia a Los Angeles, un lloc on sembla que visquis dins una pel·lícula permanentment. Portava quasi un any estudiant cinematografia a UCLA i a la tardor ja tenia la ciutat apamada, si més no per on em movia: West LA, Downtown, West Hollywood i Santa Mònica.

Va ser a principis de setembre en començar les classes que vaig saber que hauria de rodar un curt al cap d’un mes. Havia de triar el guió – en vaig triar un meu – l’equip de filmació – companys de classe – i el càsting. A principis d’octubre ja tenia lloc de rodatge i dies assignats: Estudis de la Warner Bros a Burbank, del 29 al 31 d’octubre. Com a bona gironina només vaig veure que iniciava el rodatge el dia de Sant Narcís 😉

Aquelles pràctiques eren l’execució real d’una producció sense pressupost i havia d’estar tot molt ben estudiat, planificat i estructurat. No podia haver marge d’error perquè no se’t concedia cap minut extra. Vaig plantejar el rodatge amb dues jornades de 10 hores laborals. I sort que ho vaig fer així perquè el primer dia va ser excessivament lent per la inexperiència de tothom, inclosa la meva, per suposat. El segon van ser tot presses i el tercer, el 31 d’octubre els nervis van ser terrorífics i vaig acabar el rodatge amb un cansament majúscul. Sort que una de les actrius, la Jennifer, em va portar en cotxe a casa perquè no crec que hagués estat capaç d’arribar d’una peça, havent d’agafar tres autobusos.

I per què us faig aquest preludi? Perquè llegiu un xic més, no em sigueu plastes.

Aquella tardor a LA era més calorosa de l’habitual – encara no es parlava del canvi climàtic – però vaig arribar a casa empiocada i disposada a fer-me una dutxa ben calenta, d’aquelles que el vapor envaeix l’estança. Però just quan acabava de treure’m la dessuadora van trucar a la porta. Literalment van trucar a la porta perquè no hi havia timbre. Allà no s’estila. Vaig arrufar el nas perquè no esperava ningú. Per la finestra vaig veure tres criatures disfressades i vaig obrir la porta. El tres nens cridaven emocionats tricotric tricotric (si més no era el que vaig interpretar). Arrufada de celles i cara d’ignorant. Augment de cridoria per part de la mainada. Més crits de trick or treat mentre emergia un cabàs de caramels. A la cara de no entendre ni pilota li vaig afegir el posat de noia guais. “Em convidaven a caramels!” Així que vaig estirar el braç per agafar-ne un i d’una revolada el cabàs va desaparèixer a l’esquena del més alt. Tots espantats i amb males cares.

Alguna cosa no anava bé. El més alt ja girava cua quan el menut el va aturar, va fer un pas endavant, es va girar teatralment cap als seus amics i va dir:

– És russa, no en té ni idea – va resoldre el petit locuaç – Jo m’encarrego.

(Un parèntesi per explicar-vos que el meu accent anglo català té matissos anglo russos. Per què? Ni idea!)

Després es va girar cap a mi, vocalitzant a càmera lenta i assegurant-se que el cabàç estava a redòs:

– És tradició que TU ens donis caramels si no vols que t’espantem.

– I si no tinc caramels? – vaig preguntar mirant-los a tots als ulls

– També ens pots donar diners – va respondre el molt bergant

– No veig que tingueu cap dòlar dins el cabàs…

Van marxar amb tres donuts de xocolata; pobrets, eren donuts LIGHT!. Els vaig estar seguint amb un somriure fins que van baixar totes les escales i aleshores el que no havia dit res es va girar desafiant i es va posar mig donut a la boca.

– No sóc russa, sóc Catalana!

Aquesta va ser la meva primera gran experiència de la terrorífica nit de Halloween al país que la va popularitzar. Aquí ara s’ha adaptat i es promocionen pelis de por, decoracions terrorífiques – no de paüra, sí de mal gust – túnels del terror i tot plegat menjant castanyes i moniatos. Així Girona comparteix fires amb aranyes, mosques i trenyines. I Sant Feliu de Guíxols disposa d’un passatge de terror, això sí BRU-TAL. El millor que he estat… també l’únic 😉

I és que darrera els jardins del monestir s’alça una tètrica casa de tres pisos on s’hi instal·len salvatges escenes de sang i fetge que esdevé un malson travessar, per acabar en el pitjor dels jardins on estranyes criatures camuflades en la foscor t’ataquen cridant per intentar matar-te escagarrinada o d’un atac de cor.

No tanta por, però sí molta basarda i feredat em va fer l’experiència que va experimentar un amic i la seva dona. Ara no fa ni una setmana en Josep em va convidar a passejar per les Gavarres per així tenir l’excusa ideal per anar a Els Metges a fer un bon esmorzar de forquilla. De forquilla i ganivet per tallar aquelles costelles de xai a la brasa que ens varem cruspir!

Caminant per mig del bosc, admirant una alzina surera que abraçava descaradament un pi altiu, em va explicar que anys enrere, passejant amb la seva esposa, just por on estàvem aleshores, se’ls va aparèixer una dona. I com que a bosc tothom es saluda, ells no van ser menys. Tanmateix la dona, que vestia una camisa estampada molt ample i llarga, pantalons campana i sabates de vestir, no va dir res. No els va mirar, només va aixecar el cap un instant per tornar-lo a baixar immediatament abans de desaparèixer pel bosc.

La van veure desaparèixer i ells dos van seguir caminant en silenci fins arribar prop d’un cementiri. Aleshores ell que encara no havia dit res – i mireu que xerra pels descosits – va arrufar el front, va aturar la seva senyora i li va preguntar si no havia trobar res estrany en la dona que no feia ni deu minuts s’havia creuat amb ells.

– Ho dius perquè anava vestida com “abantes” i amb sabates de taló per mig del bosc? – va respondre ella amb una pregunta – O ho dius perquè no tenia cara?

NO TENIA CARA! S’havien creuat amb una fantasma?

Un glop de temença va fer passar la incredulitat cap avall perquè la realitat de la història feia feredat.

Ja de tornada vaig obrir l’ordinador, vaig teclejar “històries” i “por” i em va aparèixer un article del Catalunya diari amb breus històries reals. La més impactant la de la jaqueta:

“Una nit en un bar qualsevol, un noi atractiu es va acostar a una noia que estava prenent alguna cosa a la barra. Van parlar una estona fins que ella es va acomiadar. En sortir a fora, plovia a bots i barrals. El noi, que va decidir acompanyar-la un tros de camí, li va deixar, tot galant ell, la jaqueta. Seria l’excusa ideal per tornar-la a veure.

La noia lli va donar l’adreça de casa seva abans d’acomiadar-se prometen-li que li retornaria la jaqueta seca. I es van acomiadar amb dos petons i un somriure. Ell amb prou feines va poder dormir. L’endemà, es va presentar a l’adreça tot empolainat. Va picar el timbre, una senyora gran obre la porta. Ell pregunta per la Laura. Ella se’l mira enfurismada i li respòn secament que allí no hi viu cap Laura. Però quan està a punt de tancar, ell veu la foto de la noia a la taula del rebedor i posa el peu a la porta. Aleshores ella enrabiada, agafa el noi de la ma i l’estira carrer avall fins arribar al cementiri.

– La Laura és filla meva. Va morir d’un atac d’asma una nit plujosa, després de sortir amb les amigues – li va dir entrant al cementiri

Ell no s’ho creia. Pensava que la dona estava guillada però en arribar prop de la sepultura es va aturar. Va fer aturar la mare de la noia i li va senyalar la sepultura de la seva filla. Ella va clavar-li una mirada enutjada que feia feredat.

– Per què vens a casa preguntant per la meva filla si sabies que aquí està enterrada?

– No ho sabia, però ho he sabut ara – va dir tot recollint a poc a poc, molt a poc a poc i amb recança la seva jaqueta seca.

Què? Com us heu quedat?

I ara us explicaré el darrer fet espantós: acabo d’abandonar la lectura d’una novel·la i d’un assaig. Fins ara només havia deixat córrer dos llibres: Les Bostonianas i una mena d’autobiografia falsa de Franco, que era pèssima i em treia de polleguera.

L’autor d’El Dofí és el mateix d’El curiós incident del gos a mitjanit, una excepcional, captivadora, divertida i absolutament singular història. Tanmateix El Dofí és una autèntica flipada. La sorpresa me la vaig endur després de cinquanta pàgines perduda entre una història que no sabia d’on sortia i una altre que tufia a pederastia, quan vaig llegir a la contraportada: Mark Haddon “torna a sorprendre la crítica i el públic amb un mite modern en què la història antiga i la contemporània s’entrecreuen per donar lloc a un món nou on poder viure. Una novel·la commovedora i infinitament imaginativa”

Eing?

Vaig tornar a llegir cinquanta pàgines més intentant trobar la història commovedora entre tanta imaginació. Però anit la vaig tancar definitivament pensant que les paraules del crític de The Guardian estaven escrites després d’un viatge sideral del periodista «És un plaer total, una festa que barreja l’acció accelerada amb un estil narratiu deliciós.» Vaig tancar el llibre definitivament, el vaig regalar a la biblioteca del càmping, desitjant que trobés algú que apreciés tanta “imaginació i estil narratiu deliciós“.

Però per infumables el de Fer diners, de Teodor de Mas i Valls un judeocatalà que ens explica que s’ha d’estalviar per tenir diners. IN-FU-MA-BLE per la pedanteria de l’autor. Aquest llibre, a diferència del Dofí el vaig comprar sabent què comprava. Però com els melons, que hi ha cops que et surt bé tocar per escoltar el buit que indica la dolçor, aquest ha estat un llibre excessivament pretensiós, des de la primera pàgina fins la set-cents i pico que l’he abandonat per no aguantar més batalletes del Sr. de Mas.

I fins aquí la meva contribució a la festa de l’horror. Ara, com sempre, us convido a vosaltres a dir la vostra aquí sota.