No sóc la única que abans de llegir un llibre es llegeix la contraportada per veure si pot interessar o no, però tinc la sospita que poca gent agafa un llibre atreta per la biografia de l’autora, com en aquest cas. Em vaig sentir encuriosida per la procedència de l’autora – australiana – i pel fet que fos la seva primera novel·la i tot un èxit de vendes arreu del món amb més d’un milió d’exemplars venuts en un any.
També, el teaser en argot televisiu o blurb en literatura anglosaxona que apareix a la contraportada és atractiu:
Anglaterra 1924. Un jove poeta apareix mort al jardí de la mansió Riverton durant una gran festa de societat. Les dues germanes Hartford presencien la tragèdia i no tornen a parlar-se mai més. Setanta-cinc anys més tard, Grace, la lleial minyona de la família Hartford, creu haver enterrat per sempre els records de Riverton. Fins que rep la trucada d’una directora que prepara una pel·lícula sobre el que va passar. Una apassionant història d’amor, amistat, lleieltat i secrets guardats durant massa temps. Un retrat esplèndid de la decadència de les grans famílies nobles i dels anys de disbauxa de l’Anglaterra d’entreguerres.
Però, insisteixo que em vaig quedar en la procedència de l’autora i pot ser per això fins ben entrada en la història vaig situar-me a un lloc indefinit d’Austràlia amb fort alè anglès. I després de tres dies de lectura, vaig tornar a llegir la contraportada i vatua l’olla, estava llegint una novel·la que passava a principis de segle XX a Anglaterra!!!
Aleshores sí, vaig entrar de cop a l’esplendor aristocràtica de l’Anglaterra de principis de segle XX. I em vaig situar en un temps històric apassionant, entre dues guerres mundials – i en una societat extingida on els aristòcrates compartien sostre amb minyones però amb distàncies extremes.
No considero que sigui de lectura tan compulsiva com han arribat a dir alguns crítics però si que és una lectura subjugadora. T’enganxa perquè està escrit amb intel·ligència i amb un llenguatge polit, especialment elegant. T’enganxa pels secrets, misteris i cert suspens que custodia. I també per les dues guerres mundials, perquè són dos personatges més del llibre. Aquests dos fets històrics transcendentals et permeten endinsar-te en el subconscient dels altres personatges i veure com viuen ambdós conflictes. I com per primer cop la societat s’uneix en el patiment històric, siguin de d’alt o siguin de baix, siguin de classe alta o servent. Per primer cop en la història la societat s’uneix. És l’inici de l’ocàs de l’aristocràcia.
Ara bé, tot i que la novel·la te recursos molt ben utilitzats hi ha moments que s’escapa l’omniscient que la narradora porta dins perquè tot i que la història està explicada des del prisma de la Grace, hi ha detalls que són poc probables que ella com a minyona i posterior donzella d’una de les germanes, fos capaç de percebre. Però no li tindrem en compte, oi?
Kate Morton, aquesta australiana nascuda al Queensland el 1976 ha tingut un brillant debut amb una novel·la ben documentada amb un context històric potent un fort drama emocional i un misteri captivador. Morton ha escrit una història en dos temps, una en els anys 20 – 30 i l’altre al 1999. I ho ha fet de manera minuciosa i victoriana per enganxar-te a la lectura.
La novel·la juga amb el temps, passat i present que convergeixen en un mateix personatge la Grace, minyona de jove, arqueòloga de gran, i àvia finalment. Aquest personatge cus les dues èpoques, però el passat pren vida en el moment que una directora de cinema contacta amb la Grace per demanar-li ajuda en l’escenografia. Vol explicar precisament la mort del jove poeta a la mansió de Riverton. Aleshores la Grace recorda la història, la seva vida, com va viure la política, les guerres, l’aristocràcia, la pobresa, l’amor, la passió. Fins i tot arriba a dir
“L’amor vertader és com una malaltia (…) Abans no ho entenia. Quan llegia novel.les o poemes, quan veia obres de teatre, no entenia per quin motiu persones intel·ligents, raonables, de sobte feien coses extravagants, irracionals (…) És una malaltia que ataca quan menys t’ho esperes. No hi ha remei i a vegades en els casos més greus, és fatal”
Vaig acabar aquesta lectura estant encara a la segona fase, a punt d’entrar a la tercera i des d’aleshores fins fa una setmana vaig llegir revistes, còmics, però vaig ser incapaç de començar una altra novel·la. Sabeu per què?
Ja sabeu, aquí sota podeu deixar-ho dit 😉
Afegir comentari