La Platja de Cesare Pavese

Diuen que és una de les obres més lluminoses de Cesare Pavese (1908-1950) Serà perquè l’acció passa a la platja durant l’estiu?

Aquest petit llibre està carregat d’introspecció psicològica i d’una gramàtica de sentiments en conflicte que personalment m’ha fet un xic de mandra llegir. I no li nego el valor, perquè de tan ben escrit que està m’ha inculcat la típica laxitud estiuenca.

El protagonista, un jove professor universitari explica el buit sentimental que li queda quan el seu amic de l’ànima es casa i se’n va a viure lluny.

L’estimava molt, Doro, i , quan en casar-se se n’anà a viure a Gènova, ho vam passar molt malament tots dos.

La relació es trenca fins que un dia es retroben i reinicien l’amistat. Poc després Doro, l’amic del protagonista el convida a passar un estiu amb ells a la costa, a la Riviera. I és allà on coneix la dona, Clelia, jove i bonica i també als amics genovesos de la jove parella.

Evidentment en la convivència nota que hi ha una soterrada tensió en el matrimoni – no és or tot el que llueix – i és motiu de preocupació del protagonista. I jo penso que aquest protagonista no devia tenir gaires amistats casades perquè, quan no hi ha certa fricció en la convivència?

Com els dies d’estiu, els de vacances, que es caracteritzen per una fatiga indecent i inimaginable, La Platja, ens ofereix un text on els dies passen sense que passi res amb una acció centrada en converses i confidències, exposant-nos sentiments i contradiccions dels personatges. Patiments d’un adolescent enamorat d’un amor prohibit, un madur vividor que intenta seguir jove, un artista frustrat i taciturn, una jove atractiva i seductora – com no – a qui tots li ponen – com no – i un narrador que és – diría jo – la imatge del mateix Pavese: home inadaptat, aïllat, atent a la bellesa i l’encant femení però que mai és estimat.

Em vaig aixecar amb la primera llum del sol i vaig arribar, pels carrers frescos i deserts, a la platja encara humida. Valia la pena d’aturar-me a espiar de quina manera l’or dels sol incendiava i retallava els arbres del cim de la muntanya (…)

Per mi Pavese és més poeta que novel·lista, però només per aquest paràgraf paga la pena obrir la novel.la perquè en ple hivern m’ha transportat al calor estiuenc i a la salabror marina. En definitiva, La Platja és un llibre que sense gens d’acció et balandreja entre sol, sorra i mar per assenyalar un repertori variat del comportament humà.