L’illa de les dones del mar

Sospitava, només pel títol, que aquesta novel·la m’agradaria.

El mar em captiva i les illes m’apassionen. Els meus viatges preferits sín insulars. He vistat Nova Zelanda, i Madagascar, passant per Polinèsia Francesa, Indonèsia, Filipines, Jamaica, Cap Verd, Açores i evidentment illes de la Mediterrània com les Balears, excepte Cabrera, Malta, Lesbos i Creta. Podeu entendre doncs que el proper destí no pot ser altra que l’Índic, al Regne de les Mil Illes.

Si no sabeu on és, us cal llegir les aventures de la Jardinera Rondinaire intentant combatre el canvi climàtic. Aquí us facilito l’enllaç on comprar-lo 😉https://annagenover.cat/producte/la-jardinera-rondinaire/ (si és que us ho dono tot pastat!)

Com us deia, el títol d’aquesta història em va encisar, i mig segon vaig tardar en afegir-lo a la llista dels llibres desitjables. Aquest estiu, com a regal de sant, me’l vaig comprar, però fins entrada la tardor no l’he començat. I sí, me l’he cruspit relativament ràpid, tenint en compte que sóc lectora pausada. No sé si és per ronsejar o per dilatar la lectura, però per les barbes de Neptú, com he gaudit amb aquesta!

M’ho mereixia, perquè ha estat un estiu lector mediocre. Per sort tot passa i tot evoluciona i ara toca endinsar-nos al Mar de Xina, a les aigües que rodegen l’illa de Jeju, al sud oest de Corea, a través dels pulmons de les dues protagonistes, dues dones d’aigua, dues sirenes del segle XX.

L’illa de Jeju és una illa volcànica i per tant la lava va configurar els seus camins, les muntanyes i també les olles marines on les nenes s’iniciaven en la tradició familiar del busseig. A l’illa de les Dones, com també se la coneix, són elles les que mantenen la família, les que treballen i les que organitzen la vida comunitària. Les dones de mar, abans es submergien, estiu i hivern, vestides amb només una roba de cotó, per recollir orelles de mar, pops, algues i tot el que podien per subsistir i també per comerciar.

Les jomsu com les anomenen a Jeju, tot i ser conegudes internacionalment amb el nom coreà de haenyeo, entraven a l’aigua de ben joves, als set anys. S’havien de formar poc a poc, amb prudència, per endinsar-se als quinze anys, amb seny en un món hostil com pot ser el fons del mar. Per això les mares i les àvies ensenyaven quins vents eren favorables, com detectar corrents marines, com trobar els millors “camps humits”, a controlar el temps d’immersió, a detectar la pressió de l’aigua, a calcular la quantitat d’oxigen que els hi queda i la distància a la superfície, però sobre tot la importància de tenir companyes d’aigua, per ser assegurança de vida.

Les jomsu es trobaven a la platja i allà la cap decidia on aniria cada grup, el de nenes i àvies segons les seves capacitats en aigües més o menys profundes, i les expertes segons el temps, els corrents o els vents. Uns cops hi arribaven nedant, d’altres remaven fins a aigües obertes.

Actualment porten vestits de neoprè i ulleres que no s’entelen, però encara no han acceptat l’oxigen, ni l’equip independent que el 1943 el Sr. Cousteau i el seu amic Sr. Gagnan van inventar per poder investigar la seva estimada vida submarina. Això sí, tant abans com ara, les dones de mar segueixen submergint-se fins als 70 o 80 anys. Perquè per elles submergir-se és VIDA. Dins l’aigua no pensen, no pateixen, deixen els problemes a la superfície per endinsar-se al silenciós món submarí, per sincronitzar-se amb l’aigua i tot el món aquàtic durant un o dos minuts abans de sortir a la superfície pel “sumbisori” que no és altra cosa que la fressa que fan quan agafen oxigen i expulsen l’anhídrid carboni abans de tornar a submergir-se. I així durant hores, estiguin les aigües gèlides o no.

L’Illa de les dones del mar de Lisa See traduïda per Esther Roig i publicada per Univers, és una meravellosa novel·la sobre l’amor, l’amistat, la família, però també és una curiositat cultural, una atracció exòtica envers costums ancestrals tant llunyans com propers en ser història de dones, de patiments coneguts, de sentiments compartits, de dolors, de companyonia femenina, de complicitat, de diversió i xerrameca que hem viscut, aquí i allà. Ens separen de les dones Jeju un mar i un oceà en molts sentits, però ens uneix l’univers femení maltractat i sempre obviat a la historiografia mundial.

Però Lisa See no només ha creat una història d’amistat entre la Young-sook i la Mi-ja, unes nenes que de tant amigues, s’estimen com germanes (hi ha qui hi veu un amor sàfic amagat, no hi estic d’acord) i per tant comparteixen la vida, els problemes de l’època durant la seva infantesa, joventut i la vida de casades. Seran els homes els que voldran tallar aquest vincle d’amor fraternal o en realitat seran els problemes polítics que pateixen primer amb el colonialisme japonès, després amb la segona guerra mundial, seguit per la guerra de Corea, per acabar amb una democràcia dictatorial? Com diu la contraportada

“Elles no sabien fins a quin punt la història posaria en perill una amistat que estava destinada a superar totes les adversitats.”

El llibre s’estructura en dues parts, una parla en primera persona, la Young-sook i va des del 1938 al 1975 i l’altre escrita en tercera persona que passa durant quatre dies de l’any 2008. L’autora ha dominat el ritme a la perfecció, intercalant aquests quatre dies del 2008, amb la història explicada en primera persona dels primers quaranta anys de les protagonistes. Està tant ben lligada que cada capítol et convida a llegir el següent i així les 460 pàgines del llibre es cruspeixen amb passió. Confesso que no vaig poder llegir la mort de la mare de la Young-sook i no crec que pugui fer-ho mai, però és l’únic paràgraf que m’he saltat.

L’illa de les dones del mar no és només la història de les dues protagonistes, és la història de Corea, la història insular amb esdeveniment colpidors fruit dels imperialismes inhumans que van patir, primer per l’ocupació nipona, després per la invasió nord americana post II GM. Aquests van permetre episodis d’abusos de poder per part de les dictadures militars, passant per la massacre del 3 d’abril de 1948 a Jeju, amb milers d’assassinats i destruccions massives de conreus i pobles, fins els abusos feixistes durant i post Guerra de Corea, és a dir, entre la URSS i USA.

I jo planyent-me de la duresa de quaranta anys de franquisme!

La novel·la també és la història de dones de poble, sense estudis, convençudes del seu paper social transmès durant generacions que les destina al matrimoni i a la procreació, i si bé en aquest cas tenen cert poder de decisió com a caps de família, no s’escapen dels deures bàsics imposats al gènere: submissió als capricis del marit, acceptar el maltractament, parir i mantenir la família. Elles bussegen i cullen al camp “aquàtic” però també conreen el “camp eixut”, van a buscar aigua a primera hora del matí, organitzen la casa i els homes, això sí, tenen cura dels fills esperant el retorn de les dones, sota l’ombra d’un arbre. I sí, també elles que viuen en un estat matriarcal, reconeixen que els homes tenen una vida regalada.

Tota la història, acceptada i poques vegades explicada de les condicions de les dones arreu, m’ha fet agraïr un cop més haver viscut un temps “benèvol” pro femení. També haver tingut la llibertat de prendre la decisió de no sotmetre’m a cap religió. I haver pogut triar el meu matrimoni. I haver pogut estudiar i viatjar. I per suposat haver tingut una vida agradable i fàcil, una llar amb aigua corrent i llum, amb botigues per comprar queviures i un mar a pocs metres per nedar-hi per pur plaer.

Lisa See m’ha endinsat amb passió dins la vida d’aquesta illa, als costums, al xamanisme tradicional, al confucianisme coreà i al cristianisme posterior que s’ha viscut a Jeju – ara una més a la llista d’illes a visitar – catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’illa de les dones del mar m’ha endinsat a la comunitat de les jomsu – prefereixo el nom local que no el haenyeo coreà – i la seva manera de viure i estimar. La novel·la, molt ben documentada, m’ha permès entrar a les seves reunions, a les seves feines, bussejar amb elles, aprendre dels perills del mar, a sentir la mort d’un ésser estimat, a voler la ruptura d’un matrimoni, a rebutjar el maltractament masclista, a entendre les decisions de les àvies per concertar matrimonis, a sentir la veu de la cap jomsu organitzant la feina, sempre pensant en la seguretat de les companyes. I també a patir la injusta divisió que causen els bàndols polítics, l’injust patriarcat dominant de sempre, a sentir la pudor de les latrines i a la duresa quotidiana de les dones. En definitiva m’he impregnat de la vida d’una societat matriarcal que desconeixia del tot. Gràcies Lisa See!

I fins aquí el llibre que m’ha copsat per la seva intensitat, interès històric, sentimental i emocional.

Quan llegiu això no hauré arribat a les aigües més fredes del mar de Xina, però les dones d’aigua seguiran al meu cor i pensament perquè ara són també les meves germanes.

A partir d’aquí, ja sabeu, deixeu-me els vostres comentaris on marquen les fletxes, que no és tant difícil, redeu!