Llarga llista de llibres

Sou més de fer llistes o de tirar pel dret? Personalment vaig més pel dret que no de fer llistes. Sí que a vegades he arribat a fer la llista de la compra, sobre tot quan vaig curta de peles per no comprar a la babalà tot de coses llamineres que les botigueres et posen a l’abast perquè caiguis i compris. Perquè us ben jurUT que hi caic sempre! I més si hi vaig al migdia quan tinc una gana que em moro o sortint de piscina.

Ara que hi penso, sí que faig llista de regals. Una llista que comencem a el·laborar al mes de novembre perquè així el tió vagi un xic més enfocat a les necessitats de cada ú, o les preferències. Perquè sí, una cosa que tenim la família Genover és que sóm d’una gran practicitat.

Bé, la cosa és que després d’haver estat quasi mig any sense dir res en aquest blog, me n’he adonat que tenia una llarga llista de llibres llegits, perquè això sí, llegir, llegir, he llegit. O sia que després de recopilar tots els títols des del mes d’agost fins ara, la deixo anar tot seguit. Però a diferència d’altres vegades, per variar un xic de format, aquest cop la informació serà diferent, més esquemàtica, a l’estil llista científica. Bé, científica, científica no serà, però rellevant sí, si més no per mí. I serà cronològica. Unes lectures iniciades a principis d’agost, després de llegir el còmic de Jordi Lafebre

L’hereva del mar

Serà difícil fer un resum d’aquesta meravella de novel·la històrica. Però d’entrada ja dic que li poso cinc estrelles perquè Ferrándiz m’ha fet vibrar amb les aventures de la protagonista, la Marina. I no és una novel·la curta, perquè passa de les 600 pàgines, però és tant amena que en voldries més. I tot gràcies a una trama que combina aventura, intriga i misteri per explicar la vida de les dones a l’edat mitjana, la política i les intrigues de la cort Aragonesa, la lluita per trobar un lloc com a dona en una societat tant inhumanament masclista, la fe i la religió, el lesbianisme, i la pesta. Precisament és aquest darrer punt el que transporta directe al passat, recordant el patiment i l’horror d’una pandèmia, així com el terror al desconeixemnt. La pesta del segle XIV = Coronavirus del segle XXI.

Per tot plegat, per la trama, pel llenguatge, per l’estil amè de Juan Francisco Ferrandis; Per la traducció al català d’Emma De Porrata i Doria i Botey; Per la història i l’interèssant moment històric explicat des del punt de vista femení; Per l’edició de la Rosa dels vents; I perquè vaig aprendre per primer cop de l’existència de les “Beguines” i d’altres punts d’interès de l’època, li poso la màxima puntuació, cinc estrelles:

Llegendes de pescadors

Es nota que m’agrada el mar? Que sóc dona d’aigua? Aquest llibre que m’havia donat feia uns anys la que aleshores vas ser la sogra – ara ja és ex-sogra- i que havia quedat al prestatge del Pis de Mar, a l’espera d’un bon moment. I el moment va arribar amb el viatge de l’estiu a Hongria. La Penya de l’Esperdenya (Xavi, Martina, Alexandra, Carlota, Moe i jo) vam aterrar a Budapest per després navegar pel riu Bodrog, des de Tokay fins a Sárospatak, remuntant un riu calmat capitanejant entre tota La Penya el vaixell de 44,5 peus (o 13,5 metres) que el vam batejar amb el nom d’Espardenya!

Llegendes de pescadors, és un recull d’històries de mar que Joan de Déu Prats ha volgut reunir en un llibre. Hi surten mariners, pescadors, corallers, esclavistes, corsaris, pirates, contrabandistes, exploradors, inventors, personatges imaginaris i fantàstics que d’una manera o altra s’han enfrontat, viscut o imaginat bregar en les aigües de la Mediterrània.

La idea és bona, però l’aplec d’històries és irregular perquè de cop és la mar d’interessant, per de sobte canviar de rumb i varar en un banc ensopit i tediós. O passar d’una mar abrivat de llenguatge contemporani a una carrinclona llegenda en un català ranci i farragós. Un llibre recomanat només per amants de les històries de mar, per enamorats d’històries fabuloses o reals o per qui busqui remullar-se a cada pàgina, encara que més d’una sigui de secà. Consell: llegir-lo pausadament, combinant la lectura amb una novel·la per exemple i fer-ho per parts, mai una història darrera l’altre com jo vaig fer. Per aquestes irregularitats no goso donar-li una puntuació més alta. Em quedo entre dues i tres estrelles.

Un animal salvatge

A veure, en Jöel és el meu enamorat, el xicot que acumula premis: Premi Goncourt des Lycéens, el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Lire, el Premi Qué Leer, el Premi San Clemente i el Premi Internacional Alicante Noir.

Tenia el llibre al prestatge de novetats de feia mesos a l’espera de trobar el moment, que va ser “després de vacances” per tenir així un bon alicient de retorn 😉 I és que no sóc com la Neus – amb qui comparteixo falera Joël – que va llegir la novetat abans que arribés la traducció al català, just sortir publicada en francès; la llengua mare d’aquest autor suís, nascut a Ginebra.

Aquesta joia és una novel·la adictiva, entretinguda, sorprenent amb girs que et fan ballar el cap, i com és normal en ell, no decau en la típica meitat de trama, gràcies als salts de temps. Joël Dicker crea intrigues policíaques – per no utilitzar l’anglicisme de thriller – molt elaborades i les uneix amb una desestructuració temporal, com si d’una labor de retalls – més conegut en terminologia americana com patchwork – es tractés.

Per la trama, pel un llenguatge depurat, per l’estil únic de retalls literaris, per la intriga i el suspens de Joël Dicker; Per la traducció al català d’Imma Falcó García; Per l’edició de la Campana; Per tot plegat i perquè estic ben enamorada d’aquest autor de literatura negra, li dono màxima puntuació:

Fam

Un clàssic prescindible del guanyador del Premi Nobel de Literatura de 1920. Publicat per primera vegada el 1890, narra el drama d’un jove periodista noruec que lluita per no morir de gana. És tant crua, perversa i desesperant aquest novel·la, que em va engoixar. Knut Hamsum va ser pioner de la literatura psicològica, un gènere que Kafka aplicaria abastament. Aquest norueg però, va caure en desgracia després de la II Guerra Mundial per defensar Hitler i les seves idees d’extrema dreta.

No poso en dubte la qualitat literaria de Knut Hamsun amb la puntuació sinó pels diversos sentiments negatius (angoixa, frustració, por, incomprensió, fins i tot certa depressió) que em van provocar la seva lectura.

Troba la teva persona vitamina

Un llibre totalment prescindible, que a diferència del segon volum d’autoajuda Com fer que et passin coses bones, que estava tan mal traduit, tan ple de faltes d’ortografia, amb tanta castellanada que semblava haver estat traduit per google i no pas per suposadament dos traductors, aquest de la vitamina és palla de d’alt a baix, d’esquerra a dreta i de fora a dins. Això sí, està millor editat que el segon, més ben corregit, i millor traduit. No cal estrella, va de pet al contenidor blau.

Darrera les persianes

Una novel·la gràfica per explicar la història de les lesbianes a Barcelona des de la Segona República fins al 2005 quan es va aprovar la nova llei de matrimoni que va permetre a la gent del mateix sexe casar-se i gaudir dels mateixos drets que la resta de població.

Un resum interessant amb un dibuix atractiu i una portada temptadora. El dibuix és de traç senzill, molt en la línia general d’aquest país , res a veure amb el detall d’artistes francesos o belgues, com Floch, Trondheim, Wilson o el japonès Yoshihiro Tatsumi. Tanmateix surt de la norma del còmic nacional actual i s’apropa a l’excepcional dibuix del català Jordi Lafebre, de qui per cert, estic esperant llegir el seu darrer àlbum: Malgrat tot

Guió i dibuix atractiu i edició acurada per part de l’ajuntament de Barcelona.

Deixa en pau el dimoni

Els dos primers llibres de Verdon em van agradar infinitament més. La trama no és tan enginyosa en aquesta intriga policíaca, però els personatges sí que tenen força i estan ben construïts. El punt mig és fluix i costa arribar al tercer acte quan tot s’accelera. I en aquest cas, s’accelera molt!

També haig de dir que em costa llegir a l’ipad i que feia com dos lustres que el tenia a l’espera d’un bon moment. I el vaig començar esperant un avió i només l’obria quan estava en sales d’espera i en temps morts. Però si no m’hagués enganxat, no l’hagués acabat en poc temps.

Sé el que estàs pensant (2010) No obris els ulls (2011) i Deixa en pau el dimoni (2012). No estic segura de si anar per la quarta novel·la d’aquest autor: No et refïis de Peter Pan (2013) Veure’m. De moment li poso entre tres i quatre estrelles, perquè en el fons em va entretenir, que és el que busco en cada lectura.

L’adversari

Havia arribat la tardor i per tan el meu retorn al club de lectura. Feia cinc mesos que no trepitjava el centre cultural del Poble Nou i en Miquel em va donar la nova benvinguda amb el seu carismatic somriure. Amb l’Eulàlia, veïna del quart, vam caminar xino xano fins la tertúlia literària i vam aprofitar aquesta estona per comentar el llibre: sorpenent però que fort, oi? I és que parla de la història real d’un assasí, de Jean-Claude Romand.

Una història novel·lada perfectement estructurada i amb bon ritme.

Aloma

La Moe, em va demanar ajuda i com a mare ossa vaig llegir aquest llibre que pensava que havia llegit però que no ho havia fet. I li vaig fer una crítica del què pensava respecte la novel·la i aquesta crítica va servir per establir un diàleg de més de deu minuts – impensable en una adolescent – i de l’interrogatori que li havia de servir per preparar l’exàmen. Divertidíssim tot plegat.

La gran Rodoreda es mereix moltes estrelles, però Aloma pateix el temps. Una novel·la psicològica de la pre guerra que l’autora va revisar, però que ara, el llenguatge carrincló distorsiona la lectura a una adolescent del segle XXI. Lectura mediocre, entre dues i tres estrelles.

La senyora Craddock

De la Tertúlia Literària del mes de març, que es llegeix al febrer. Un llibre que el vaig agafar sense massa interès però que ha acabat entrant al podi dels meus llibres preferits de tots els temps. El vaig demanar a la biblioteca, però ara sé que me’l compraré.

Parla de matrimonis que esdevenen presons, de la vida burgesa del camp anglès de principis de segle i de les reprimides ganes de llibertat de moltes dones. I m’he enamorat de la senyoreta Ley, la tia de la protagonista. Quin sarcasme!

Aquest llibre es va publicar molt abans d’Aloma però no ha patit el pas del temps. També és cert que la traducció de la Laura Baena i Garcia de ben segur hi té a veure en l’actualització. Així com edicions 1984 que han fet bona feina amb aquesta edició.

Per acabar afegiré a la llarga llista de llibres llegits, els títols de tres sèries, que encara que no totes tinguin una novel·la de base, sí que disposen totes tres de guions excel·lents i per tant molta escriptura darrera. O sia que passa’t per Filmin i gaudeix amb:

1.- Noly: Helena Bonham Carter interpreta a Noele Gordon, una de les estrelles més populars de les telenoveles del Regne Unit. Sèrie biogràfica.

2.- El temps de la felicitat: Una sèrie escandinava que no és negra, tot i que parla de l’or negre. La sèrie presenta el canvi de la societat noruega puritana i conservadora dels anys 70 i la seva evolució al voltant del descobriment de l’últim jaciment petrolífer d’Europa. Sèrie costumbrista.

3.- Shetland: Les primeres dues temporades sí que estan basades en novel·les d’Ann Cleeves, però la tercera i quarta no. Es veuen diferències entre les basades en novel·les i les creades exclusivament per a la tele però totes tenen una bona trama. Sèrie policíaca.

Ara sí que la llista s’ha acabat. Espero i desitjo que no se t’hagi fet massa llarga. Explica’m què en penses de tot plegat, aquí; Sí aquí sota 😉