Mahalo!

No és cap secret la meva passió per la polinèsia. Una passió iniciada per una novel·la que em va caure a les mans quan estava a punt de fer 18 anys, “En els mars del sud” de l’Stevenson. Després van arribar els “Relats del mar del sud”de Jack London, les pelis de l’Elvis a Hawaii (sí, què passa? m’agradava l’Elvis i Magnum!) fins arribar a Paradisos Oceànics de la meva heroïna Aurora Bertrana o la Ruta Blava de Josep Maria de Segarra. I molts d’altres llibres han anat apareixent, però la llista és massa extensa per incloure-la aquí.

No us passa que hi ha punts geogràfics que se us queden a la memòria i us transporten a paisatges exòtics, evoquen indrets, aventurers i expedicions fascinants? Kuala Lumpur, Singapur, Manila, Shanghai, Nairobi, Kilimanjaro, Yukon, Terra de Foc, Honolulu, Tahití, Tasmània. O mars llunyans o s’han viscuts perilloses aventures com el mar de Xina, o de pirates sanguinaries de Filipines? I què m’en digueu del Golf de Siam o el de Bengala? Doncs tots aquests els tenia controlats gràcies al meu joc preferit de petita: La volta al món de jocs Educa. Per suposat era en castellà perquè parlem d’un joc que va sortir l’any 1967 i els reis me’l devien portar cap als anys 70. Gràcies a aquest joc quan llegia – sí llegía perquè aquesta afició em va agafar de més gran – podia localitzar els llocs i això m’agradava. 

Aquí faré de nou un retrocés en el temps perquè acabo de recordar un joc preciós que feia amb el meu avi de Ventalló. L’avi Jaume era un viatger somniador – llegia per viatjar – i li encantava la geografia i teníem un joc particular: Dèiem el nom d’una capital o d’un país i l’havíem de buscar a la bola del món que tenía a casa, cronometrant el temps. Rèiem tant!

Els mars del sud, és l’Ítaca d’aventurers i escriptors

els exploradors europeus van crear aquest mite i els escriptors el van escampar per tots els lectors d’arreu del món. Però en realitat, els mars del sud són el conjunt d’illes que conformen la Polinèsia, siguin del sud o del nord. El triangle format per Nova Zelanda, la Illa de Pasqua i Hawaii, juntament amb unes illes del sud-est asiàtic que voregen aquest triangle engloben la Poli: molts amb Nesi: illa.

De llibre a llibre i peli a peli el mite va esdevenir la meva passió. Jo també les volia descobrir i sentir aquelles cultures exòtiques, caminar per aquella orografia abrupta, enfonsar-me a les platges paradisíaques, nedar per les aigües turqueses i trobar-me tortugues, flairar la dolça fragància de la tiare – la gardènia tahitiana – degustar les fruites, copsar el seductor tarannà illenc, experimentar el ball suggestiu, interactuar amb dofins, escoltar com menjaven els peixos lloro; és a dir volia nodrir-me de tot el havia somniat. Vaig començar per Nova Zelanda. Després la Polinèisa Francesa. I aviat farà un any del meu primer viatge a Hawii, acompanyada de la meva filla, a qui crec li he inculcat un xic la meva passió per les illes i per la Polinèsia. Feia anys que dèiem d’anar-hi i això que ella només té 15 anys! 

Hawaii

Quan vam decidir fer les maletes i creuar la bola del món per aterrar al paradís oceànic de Hawaii m’aclaparaven dos sentiments contraposats, l’excitació de viure-ho en directa i la por de trobar-me una illa exageradament americana, sense arrels, ni cultura ancestral.

Si et pares a pensar, era fàcil que un cop trepitjada la terra somniada rebés la clatellada de la realitat. I com he dit abans, la por a trobar-me una societat americanitzada al paradís va fer que em preparés mentalment. I aleshores vaig recordar que quinze anys abans vaig saltar de la cadira en arribar a Bora Bora, on vaig rebutjar l’oferta d’aquell cambrer mestís musculat amb un francès de París, que tot just entaular-me, em va oferir, amb un somriure perfecte un “deliciós filet mignon”! 

• No pas! No he fet dos dies d’avió per menjar el que puc trobar a mitja hora de casa! A mi porta’m un bon plat de peix cru amb llimona i coco, amb taro fregit i de postres això fet amb midó de iuca i coco.
• El tähota es pren d’aperitiu senyora.
• Ah, doncs perfecte!
• Una tria excel·lent! – va dir amb aquell somriure murri

Segueixo.

Voltant món també he après que qui busca, troba. I darrera aquell consumisme mundial en aquell passeig de Wahiki on totes les grans firmes de moda hi tenien una botiga, darrera d’aquell carrer asfaltat farcit de coxtes, hi ha una platja on encara s’hi practica el democratitzat esport del surf i fou allà on la meva filla em va confessar radiant de felicitat “és el millor dia de la meva vida” després d’haver surfejat per les crestes de les onades.

Jo vaig buscar restes d’aquella cultura oberta, generosa i sense prejudicis darrera cada taulell, de cada conductor d’Uber i darrera cada caixa de fruita. I sabeu on la vaig trobar? A l’esperit revel de Chance Barboza el guia que ens va portar per tota l’illa Gran, mostrant volcans, selves i platges. També explicant la història del seu poble i la ráo per la qual els seus avantpassats varen cruspir-se al Cook! 

Aquest episodi dona per un altre blog sencer.

Però no va ser fins que vam tornar a casa que vaig trobar un petit tresor, un llibre sobre Hawaii, escrit per una compatriota, ella empordanesa, Imma Tobella i Casadevall. L’Imma havia publicat una novel·la històrica sobre la darrera princesa hawaiana, Kaiulani, batejada amb el nom de Victoria Kawēkiu Kaʻiulani Lunalilo Kalaninuiahilapalapa Cleghorn. I ràpidament li vaig demanar al meu llibreter de capçalera un exemplar.

Una història per a tu

d’Imma Tobella i Casadevall

parla de la vida de la princesa, de les seves vicissituds, de com Hawaii va perdre la independència, de costums i tradicions i també de sentiments, d’enamoraments de cor i d’intel·lecte i de pensaments de la que fou “la última esperança de Hawaii” I tot en clau personal, perquè se suposa que és la carta que escriu la mateixa princesa a qui la vulgui escoltar i saber la realitat de la seva vida i de la història vertadera del saqueig americà del seu país.

Hawaii va perdre la seva cultura gràcies als missioners i la seva llibertat gràcies als americans. Com assegura l’autora en una entrevista d’Ivet Nuñez a El Món “Els missioners van arribar amb la caixa negra, que en deien, la Bíblia, sota el braç. Puritans estrictes. Van prohibir que les dones anessin amb els pits enlaire, que és com anaven, van prohibir l’hula, el ball tradicional, van prohibir el surf. O sigui, ho prohibien tot. Eren puritans conservadors que es van fer rics i van fer venir els sucrers. Els uns portaven la Bíblia sota el braç i els altres hi portaven el rom. I malalties. Amb l’arribada dels missioners tres quartes parts de la població hawaiana van morir de gonorrea o de sífilis en menys de 50 anys. També van morir de lepra, que era el mal xinès”

Van demonitzar costums laxes típiques de salvatge per entronitzar el criminal puritanisme cristià.

“Com que eren tan oberts” segueix la Imma “els van obrir les portes del parlament. Què van fer, els missioners? Fer un partit polític i quedar-se la majoria al parlament. Tan sols pot votar qui és propietari de la terra. Van anar a comprar terres i els altres no entenien el concepte de propietat. Els feien quatre regalets, feien venir el notari i ja eren propietaris d’aquella terra. Van canviar la llei i els van prendre el dret de vot, tan sols podien votar els propietaris. Així els van prendre el país.”

A Una història per a tu, ens parla, de tu a tu, una princesa! Ens explica com pensa, com sent, què li agrada i que li dol. I m’ha meravellat no trobar rastres de la veu de l’escriptora – a diferència de les meves novel·les on hi deixo una petjada massa marcada de manera involuntària – i si bé la part del seu exili, on ja no parlava de la vida i la cultura hawaiana, se’m va fer un pel més feixuga, la resta del llibre ha estat un plaer que recomano si voleu amarar-vos del Hawaii d’abans. Un poble, el hawaià que tot i estar a l’altra punta de món, lluita com el català per mantenir viva la seva cultura, les seves creences i la seva llengua. I també com nosaltres somnien amb la independència. 

La foto de l’esquerra és el palau Iolani de Honolulu i l’a d’aquí a sota un l’autoretrat davant del museu amb la meva particular princesa Moe

I deixo aquí l’enllaç per comprar un exemplar d’aquesta “història per a tu” o la demaneu al vostre llibreter de confiança o el demaneu a la biblioteca.

I del paradís tropical anem a unes illes més properes, les gregues, tot i que l’acció passi al continent.

Universitat per assassins

de Petros Márkaris

on l’inspector Kostas Kharitos ocuparà de manera interina el càrrec de director i per primer cop en la seva vida laboral haurà d’aprendre a ser “políticament correcte”.

El primer llibre de Petros Márakis me’l va deixar una amiga i em va costar perquè no estic avesada a llegir en castellà. La Universitat per a assassins me’l va deixar un altre amic de Sant Feliu, en Francesc, qui veient el meu entusiasme ja me n’ha deixat un altre. O sia que aviat tindrém més Marakis a la vista.

En aquesta novel·la Markaris planteja una trama policíaca tot criticant la situació actual de les universitats gregues. La raó dels assassinat és la política o com la demolidora situació econòmica de la universitat ha suposat la prostitució de molts professionals que han deixat d’exercir de manera vocacional per guanyar-se la vida en la política. I com m’ha enganxat aquest llibre, per favor! 

No us perdeu aquesta entrevista que li va l’Anna Abella del Periódico a Márakis. És un escriptor vocacional, un home d’esquerres i un il·lustrat. I què voleu? Llegint-lo em torna la fe amb la humanitat.

Sóc el seu silenci

de Jordi Lafebre

un còmic en català publicat per Norma Editorial, que també és d’intriga i on l’acció passa a Barcelona i al Penedès. Una novel·la policíaca, amb un dibuix detallat, amb colors daurats, violetes i taronges que es contraposen a la clàssica trama de cinema negre. 

En Jordi Lafebre ha desenvolupat amb maestria els personatges i aconsegueix que agafin, en més d’una ocasió, més pes que la pròpia acció. I com diu la llibreria Ona “és una obra mestra on les peces encaixen com en un mecanisme de rellotgeria”. 

Publicada com Je suis leur silence, 2023 i després del premi de les llibreries franceses ha arribat a Catalunya la seva traducció a mans de l’Andrea Jofre. I gràcies a Comicat i com a nova fan d’en Jordi que em declaro, acabo de saber que al setembre tindrem nou volum en català: Malgrat tot. L’espero en candeletes 😉

Us convido a conèixer aquest artista que te la seva pàgina en anglès, perquè ja sabem que la nostra gent parla llengües foranies per volar lluny 🙁

Per acabar i tancar aquest triangle d’avui, acabo de llegir una noticia de l’any 22 que m’havia perdut tornant del “regne de les mil illes”. Sembla ser que des del palau Iolani, van anunciar que l’11 de desembre a l’edat de 96 anys, Abigail Kinoiki Kekaulike Kawānanakoa, la última princesa de Hawai acabava de morir a la seva residència de Honolulú, al costat de la seva esposa, Veronica Gail Kawānanakoa, de 69 años.

La princesa Kekau, així l’anomenaven – no tenia títol formal – però la gent hawaiana la reconeixia com a tal en ser descendent directe de la família reial, un dels pocs reialmes democràtics del món. I ho feien per la voluntat de recordar una monarquia destronada per quatre usurers americans i evidentment per reivindiar un símbol de la identitat nacional hawaiana.

Quan llegiu Una història per tu, sabreu qui era James Campbell i també que la seva filla es va casar amb David Kawananakoa que fou nombrat hereter al tro de Hawaii a la mort de la seva estimada princesa Kaiulani (us sona?) En Koa, finalment es va casar amb l’Abigail Campbel i ells dos van tenir una filla, aquesta, sense títol oficial, la princesa Kekau!

Si és que la connexió amb el paradís oceànic la tinc ben arrelada…

Aquí ho deixo. Mahalo (gràcies) Gràcies per llegir-me, per publicitar-me, escampar-me i també pels vostres comentaris, que com sempre els espero amb delit aquí sota!