Primavera lectora i femenina

Fa un temps, un piló d’anys de fet, després d’iniciar el boicot al castellà i de tot el que vingués d’Espanya, vaig tenir l’època de les fèmines i a casa només entraven obres escrites exclusivament per dones. Recordo que ho vaig aplicar durant un parell o tres de lustres. Aquesta determinació la vaig portar a terme tant a la lectura de ficció com a la de no ficció. En tot cas, no va ser fins que vaig tornar d’Estats Units que vaig reincorporar als pobres autors a les meves lectures d’oci.

Ara llegeixo un xic de tot fins i tot aquest any he llegit un llibre d’oci en castellà. Per què vaig trencar el boicot? Una amiga em va donar un llibre amb gran entusiasme i no li vaig poder retornar. Un regal és un regal, i com diu la pesada de la meva germana, ja va essent hora que deixis estar tanta ximpleria. Caram, no trobo pas que siguin ximpleries, ni tan sols manies, per mi són conviccions i prou. Jo seguiré fent el que he fet sempre, no fer cas de la meva germana 😉

Sigui com sigui, la qüestió és que aquesta primavera la lectura ha estat merament femenina, tret d’un clàssic de literatura infantil catalana. Era un clàssic i era l’obra d’un escriptor nascut a Caldes de Malavella, que va conèixer la meva mare. I sí va néixer a Caldes però ha viscut tota la vida a Barcelona. Sabeu de quin escriptor parlo, oi?

Em pregunto si ell tindrà algún sentiment caldenc. Perquè jo, tot i que no hi vaig néixer, m’hi van establir als tres dies d’haver nascut durant els primers anys de vida. O sia que un xic caldenca sí que ho sóc, si més no, me’n sento.

Torno al blog que m’en vaig d’un lloc a l’altre!

Recordo que quan vaig iniciar aquesta aventura la intenció era penjar les meves impressions lectores un cop finalitzat cada llibre. Al principi va anar bé, però aviat vaig començar a procrastrinar i en un mateix blog ja hi havia més d’un llibre, després tres i encabat quatre. Aquest cop m’he superat, cinc llibres en un mateix blog!

Una primavera farcida de tot bó n’ha estat la causa.

Temps de flors i d’emocions brillants, també de feina estimulant, d’imprevistos diversos, d’escapades i tastets notables. Tot plegat no m’ha proporcionat massa temps per escriure el blog. Mireu si he tingut poc temps per dedicar-m’hi que el vaig iniciar fa tres mesos, i encara avui no l’he acabat, quan ja fa dos dies que estem a l’estiu.

Començo doncs amb la primera meravella iniciada el segon mes de l’any: Llum de febrer. El tenia a la pila de llibres per llegir des del 22, crec, però vaig esperar a obrir-lo un mes de febrer. Sóc així.

Així doncs el segon llibre que l’Elisabeth Strout va escriure sobre el personatge que la va catapultar, Olive Kitteridge, va esdevenir la primera lectura pausada com la llum de febrer i la més solitària. Aquesta novel·la, traduïda per l’Ester Tallada és més aviat un lligam de narracions breus a través de l’Olive Kitteridge, una dona de caràcter, una dona lúcida i tossuda que, curiosament, quan vaig llegir la primera novel·la vaig pensar que era la perfecta caracterització de l’autisme.

Ho vaig pensar més d’un cop, i si hagués hagut d’escriure un personatge autista, estic segura que s’hauria semblant a la primera Olive Kitteridge. No pas a la segona, on apareix una protagonista més terrenal, més oberta, disposada a ajudar quan cal, a relacionar-se i fins i tot a casar-se de nou. Però com he dit, no és una novel·la que parli només de l’Olive, ella és simplement el fil que uneix les històries d’altres personatges, que agafen protagonisme i veu segons apareixen en el relat i qui ho cus amb excel·lència és l’Elisabeth.

A Llum de febrer l’autora ens ofereix una reflexió sobre el pas del temps, sobre la solitud. L’Strout amb el seu personal humor ens explica la inexorable arribada de la vellesa i els seus condicionants sense dramatisme. I és que una de les grans virtuts d’aquesta autora és el sarcasme que t’empeny a reflexionar amb un somriure. El pitjor d’aquest llibre és que s’acaba.

Felicitar a l’editorial 1984 per haver escollit l’Esther Tallada per una traducció al català tan excelsa. Ha fet una feina impecable. Feia anys que no llegia una obra traduida al català amb un llenguatge tant ric i sense errades gramaticals, ni tipogràfiques. Ha estat tot un plaer 😉

Ah, per cert, no he pogut deixar de pensar en la Frances McDormand durant tota la lectura perquè vaig veure la minisèrie ‘Olive Kitteridge’ de l’HBO que és formidable. No us la perdeu, després de la lectura.

Segueixo amb Hamnet de Maggie O’Farrel publicat per l’Altra Editorial que vaig treure de la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols, després d’haver-la reservat amb antelació perquè estava molt sol·licitada. Ara ja sé per què. I no només per haver guanyat el Women’s Prize de Narrativa 2020, sinó perquè ens parla d’una dona forta, de bosc que s’enamora del fill d’un guanter, i que després de parir una filla sola al bosc, i tornar-se a quedar embarassada, el marit marxa a Londres a guanyar-se la vida. Ell torna esporàdicament, pel naixement dels bessons i per l’enterrament d’un fill perquè la feina al teatre el manté allunyat de la família. Ella però està al peu del canó, tenint cura de la casa, de la família, dels fills. I podria semblar que és la simple història d’una dona de casa de tota la vida, però Hamnet és més, és el retrat d’un matrimoni poc convencional, de l’indestructible vincle entre dos germans bessons, de tensions familiar i tot situat a l’Anglaterra rural del 1596 amb l’arribada massiva de la pesta.

Hamnet també és el retrat d’un personatge femení, eclipsat pel masculí, com sol passar. La protagonista és una autèntica bruixa, la típica que abans cremaven a la foguera, una dona feréstega, que s’enamora i que cau al cercle del convencionalisme matrimonial, sense abandonar mai el seu particular contacte amb el bosc i la seva comunió amb el medi natural.

Maggie O’Farrell et fa sentir, tocar i olorar el que senten els protagonistes. És el punt fort d’O’Farrel, la intensitat dels sentiments i la perfecta construcció dels personatges, siguin protagonistes o secundaris. Per això acabem sentin el que ells senten: la por d’un fill del seu pare violent, les sobrenaturals sensacions d’una jove de camp, l’egoisme d’una madastra, la passió de dos bessons, les intuïcions d’una mare, el dolor per la mort d’un fill… És un llibre per llegir amb temps i fruir de totes les sensacions que l’autora ens ofereix.

La tercera, és una decepció, Orlando de la gran però infumable Virginia Wolf. Em sorprèn que titllin la novel·la com la més transgressora de la Virgina. És original sí. I que mai havia llegit cap llibre que comencés amb un personatge principal masculí i l’acabés essent femení, també és cert. I és només en aquest punt que accepto la transgressió.

També valoro l’inici de la novel·la, quan el protagonista és el jove cavaller anglès perquè la història és acceptable, interessant i té la seva gràcia el joc de seducció amb la dama russa. Però ai pobret, ell tan seductor poc que s’esperava pas que la russa el deixés amb un pam de nas. Enamorat del tot es queda fet caldo quan ella desapareix. I aleshores apareixen pàgines i pàgines d’un sol paràgraf per descriure el seu dolor del galantejador.

I sí, aquí ja va caure el meu interès en la novel·la, en picat. Però d’acord, no tot és tan infumable, perquè quan quasi t’has ofegat llegint d’una tirada (ho dic de debò, la lectura ofega sense punts i a part i amb pàgines i pàgines d’un sol paràgraf) aleshores arriba el canvi de segle i el final de la primera part. Respires!

I aquí sí, aquesta primera part del canvi de segle és un prodigi i fa que per ínfim que sigui el paràgraf, pagui la pena la lectura. És simplement una obra d’art com la Woolf enllaça els segles. És una lliçó magistral, el retrat, molt ben detallat, de la societat de cada segle, amb una peculiar reflexió històrica.

Sinó hagues deixat el llibre a una víctima que me l’ha demanat – tot i estar avisada – us teclejava aquest tros per estalviar-vos les dues-centes pàgines aproximadament que té el llibre.

Segueixo amb La colla dels deu, del mestre Joaquim Carbó, un clàssic de la literatura catalana. La colla dels deu és una novel·la juvenil dels anys 60 i saps que és d’aleshores perquè no hi ha cap noia protagonista, ni existeixen els mòbils, ni els ordinadors. La mainada utilitza la seva imaginació per investigar, divertir-se i crear jocs per l’hora del pati o per fora de l’escola, als carrers i al cau de la colla.

La colla dels deu té tots els ingredients d’una novel·la juvenil: aventura, investigació i misteri. Una novel·la que no s’ha fet gran, que no ha patit el pas dels temps perquè parla de valors universals i necessaris, com la solidaritat, l’amistat, el treball en equip i la generositat.

Dins l’anomenat realisme idealitzat que predominava en els anys 1960 i 1980 Joaquim Carbó novel·la una situació real, amb personatges modèlics (solien ser sempre colles) que jugaven plegats i s’entretenien amb missions altruistes. Resolien casos de manera pacífica, defugint la violència, gràcies a la col·laboració de tothom, el compromís i el diàleg.

L’exemplar que vaig llegir era una edició especial 40 anys, que vaig agafar de manera gratuïta, de la bilbioteca d’Argentona, durant el meu pas per aquesta vila del Maresme de curiós sobrenom: Repicatruges.

Per acabar aquest compendi de lectures, un llibre d’aprenentatge. Què fer perquè et passin coses bones

La doctora Marian Rojas Estapé ha escrit el típic llibre d’autoajuda, amb informació científica, amb molt esment de teories científiques i més referències de professors i científics de renom per reforçar les teories exposades, així com de casos particulars d’èxit.

En aquest cas la doctora Rojas, assegura que es pot ser feliç si un viu el present i s’ha perdonat el passat, tot mirant el futur amb il·lusió. Però sí li dono la raó al fet que “la felicitat no és el que ens passa, sinó com interpretem allò que ens passa”

Com tot llibre d’autoajuda pretén descobrir les claus de la felicitat a través de la motivació personal per assolir el canvi que necessita la nostra vida per arribar a la plenitud. En aquest cas de la felicitat. D’altres per millorar algún aspecte personal o fins i tot financer.

En qualsevol cas Com fer que et passin coses bones, ha estat una lectura amena, interessant que m’ha permès reflexionar de manera positiva. L’aconsello. Però si us plau, si el voleu llegir, que no sigui la traducció al català. Crec que no he llegit una cosa pitjor en ma vida. Farcit de faltes d’ortografia, d’errades gramaticals i tipogràfiques i sobre tot, castellanades de l’alçada d’un tres de deu amb folra i manilles! No poso el nom dels “artistes” per pruïja, però permeteu que posi el crit al cel sabent que s’ha traduït i publicat amb la “col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura”

Una vergonya!

En qualsevol cas el que explica la doctora Marian Rojas Estapé és interessant. I jo ara em pregunto si serà per aquest llibre que m’han passat tantes coses bones aquests darrers mesos? 😉

I fins aquí la primavera. Us desitjo bon estiu i us emplaço a deixar-me la vostra opinió estiuenca, aquí sota, com sempre!!!