Set mesos, set novel·les

^{Amb dues de gràfiques}

El mes de març es va iniciar amb una lectura que a principis d’abril hauríem de comentar a la tertúlia literària de CMC amb Miquel Mateu Ballesté com a coordinador en cap. La novel·la tenia una portada, per mi poc atractiva, que estic segura no m’hagués atret a comprar-la. La vaig haver de demanar a la biblioteca de Mataró perquè la Xavier Berenguel està tancada, en obres, i ni la de Sant Feliu ni la Mercè Rodoreda de Platja d’Aro la tenien.

La noia de la biblioteca va ser una sorpresa. Pensant que seria un altre història sobre la Barcelona de principis de segle XX la novel·la arrenca amb els aldarulls de la setmana tràgica i amb la mort dels que pensava que serien els protagonistes. Primera sorpresa.

La lectura fàcil i agradable em va traslladar ràpidament als escenaris que conec bé i que els ambienta amb gran precisió. Segona sorpresa.

La barreja d’elements i personatges històrics amb els de ficció va ser la tercera sorpresa i la que em va cridar més l’atenció. Perquè no hi ha res que valori més en una novel·la que la que em proporcioni nous coneixementes. I la Núria Prades ho va aconseguir.

L’extensa recerca històrica, però no hagués estat suficient si l’autora no hagues perfilat bé els seus personatges, perquè tot i estirar massa la corda de la credibilitat en alguns moments, va aconseguir que m’endinsés en la història d’amor i desamor, en el conte de fades que viu la protagonista gràcies al ventall social que hi havia aleshores, amb treballadors, sindicalistes, burgesos, aristòcrates i intel·lectuals que surfegen diversos estatus d’una societat convulsa on procurava tothom trobar un espai nou on assolir els seus somnis.

En definitiva, recomano La noia de la biblioteca, no només per a qui li agradi la novel·la històrica, també per a qui gaudeixi de la visió femenina de la història, i sobre tot per a qui li agradin les novel·les corals.

Sabent que ja no podria assistir a cap més tertúlia literària, ja no vaig anar a la biblioteca a agafar el llibre que tocava pel mes de maig però sí vaig anar-hi per agafar un llibre d’història precisament per un nou projecte que estic embastant.

La cosa és que buscant el llibre que volia, em vaig topar amb Lee Miller, cinco retratos una novel·la gràfica que estava en castellà. Vaig fer excepció i me’l vaig endur a casa. També haig de dir que no me’l vaig endur pel dibuix precisament perquè no és el traç que a mi m’agrada, però vaig trobar interessant la utilització de només tres colors, blanc groc i negre.

Un altre tret artístic d’Eleonora Antonioni és que dibuixa cada etapa vital de Lee Miller amb una atmosfera diferent, més lluminosa a l’etapa formativa, surrealista a l’etapa artística i realista a la de fotògrafa de guerra.

Eleonora Antonioni ha creat una biografia de Lee Miller, molt a l’estil de Lee Miller i això, crec jo, es mereix un “chapeau“. Molt ben editat per Liana Editorial que aposta per les novel·les gràfiques de qualitat i biografies de dones tant interessants com oblidades: Sylvia Beach, Gertrude Stein i la Miller… Cert, té poques traduccions al català, però espero que aviat vagin ampliant 😉

I així va arribar Sant Jordi i per segon any consecutiu vaig signar llibres al Passeig de Gràcia de Barcelona i després vaig fer cap a Sant Feliu de Guíxols… Sí va ser un molt bon dia, la veritat! I sí, també vaig comprar uns quants llibres i en vaig encarregar dos més a en Miquel però que cap d’aquests va ser la lectura escollida sinó un que tenia al prestatge de llibres per llegir i que provenia de la Moe: Sachiko de Caren Stelton, un extraordinari relat d’una supervivent de la bomba de Nagasaki.

“El relat de Sachiko és d’una senzillesa magnètica i esgarrifosa” com va escriure un crític de New York Times. I és que aquest bombó literari és així discret, humil – trets que sempre he associat a la cultura nipona – i alhora fort, captivador i dantesc. Perquè tot el que descriu Caren Stelton va passar de veritat, és la biografia Sachiko Yasui, una hibakusha, com es van anomenar als supervivents de la bomba.

Aquest llibre de només 140 pàgines publicat per la també petita gran editorial de la Catalunya d’interior, Pagès Editors i que ara Eulàlia Pagès n’és la seva directora, literalment el vaig devorar. Si no l’heu llegit encara, cliqueu a l’enllaç i el demaneu, o aneu a la biblioteca que tingueu més a prop per demanar-la.

Un cop vaig acabar-lo, vaig anar al prestatge de llibres per llegir. No sabia quin triar, si un dels que esperava feia temps a ser llegit o un dels de Sant Jordi. Ummm… “Una fulla d’enciam, ben amanida, ben amanida, una fulla d’enciam, ben amanida amb oli i sal: Totes les olors del món” ;-)”

El meu antic professor de literatura i tutor Enric Tubert va fer la presentació d’aquest llibre a Agullana d’on és l’autora, Neus Safont. L’Enric va elogiar aquesta història del món rural i d’un Empordà que segueix estant allà, amagat del turisme. Parla de tres generacions d’una família empordanesa, de dones remeieres, de la duresa del camp i del petit poble de l’Empordà – que sembla inspirat en La Vajol – i és de la mà dels personatges, que flaires totes les olors del món, o si més no voldries fer-ho.

La meva cosina va anar a Agullana i li vaig demanar que anés a trobar a l’Enric per donar-li les gràcies per aquesta meravella de recomanació. Un altre llibre senzill, humil i grandiós, aquest cop editat per Brau Edicions. Ah sí! oblidava dir que m’ha encantat recuperar expressions de l’Empordà que utilitzava la meva àvia de Ventalló, la Maria Roig… Ara he recordat que quan li explicava a la Moe com eren els meus avis, em va preguntar estranyada si tots els avis es deien igual. Aleshores vaig ser jo que la vaig mirar amb les celles arrufades.

– No, a veure, els teus besavis, els meus avis de Ventalló es deien igual que els teus avis, els meus pares. La Maria Roig i en Jaume Genover…

– Com el padrí?

– Sí com el padrí, com l’avi i com el besavi

– Sí, més fàcil, tots es diuen igual – va insistir i va canviar de tema ràpidament amb una nova pregunta (continua fent el mateix 😉 – Juguem als personatges?

Segueixo. Acabat el llibre de les dones de l’Empordà, em vaig encarar de nou al prestatge de llibres per llegir. Vaig imposar-me triar-ne un que portés temps allà i vaig agafar el que portava uns set o vuit mesos d’espera, pitjor que la cua d’urgències de Palamós. Era un llibre petit que el vaig triar pel títol que immediatament em va transportar a una illa remota: El nàufrag feliç.

Res a veure, clar, perquè el llibre tracta d’un escriptor molt pagat de si mateix, a la Barcelona dels anys cinquanta. No hi ha illa, ni mar, ni màquina d’escriure, perquè al final acabes llegint una història d’amor, senzilla i tendra. Ara bé, El nàufrag feliç té efecte retard, aviso. De bon principi trobes una lectura fàcil mentre posiciones al personatge principal. I com l’escriptor pagat de si mateix, aviat te n’adones que és una lògica excessivament superficial. Comences a arronsar el front. “No m’acaba de…” “De què va?” “Sort que és un llibre curt…” I de sobte, la màgia! Tot lliga, tot. Saps de què va. Trobes la genialitat de l’escriptor i acabes més feliç que el nàufrag.

Aquesta novel·la editada amb tendresa per Viena dins la col·lecció Petits Plaers – no podia estar en cap altre col·lecció, la veritat – la va escriure Ramón Folch i Camarasa, conegut per ser guionista de Massagran, autor de teatre juvenil i col·laborador de la revista Patufet així com per ser fill del seu pare.

I d’autor català, a autor català, aquest cop Roc Casagran i la seva obra Ara que estem junts, que curiosament és també, una història d’amor, d’un amor fraternal, incondicional. El llibre me’l va passar la Moe, que l’havia hagut de llegir i que tot el que em va avançar del llibre va ser un “t’agradarà mama”

També vaig tardar en llegir-lo, però no perquè em fes mandra, sinó perquè se m’acumulen els llibres comprats amb els de biblioteca, “obligada” pel club de lectura. Total, que la Moe ho va encertar perquè la novel·la és una preciositat. És lectura juvenil obligada, però hauria de ser obligada a totes les edats perquè parla de la nostra història, de com va viure la ciutadania els estralls de la guerra, de com van patir els efectes i de com el país veí va acollir de tant mala manera a tots els refugiats – vaja no massa pitjor de com passa en l’actualitat – que escapaven de la gana, del terror i de la mort. Cap s’imaginava que el país veí l’acolliria en una platja amb tanques de filferro, amb soldats que disparaven si t’escapaves, i que en prou feines et donaven de menjar, i ja no parlem de mantes o sostre on dormir.

Ara que estem junts explica tot això i també la duresa de la separació amb el germà bessó, i la mort d’infants i amics, però tot des de la mirada d’un adolescent. Recordeu la meva peli preferida, Matar un Rossinyol? Que està rodada en contrapicat per posar-se a l’alçada de la petita? Dons Casagran ha fet el mateix a casa nostra. Sí, la recomano, lectura ràpida, amb un dia acabada però que queda en la memòria.

Havia arribat l’hora del meu autor de novel·la gràfica preferit, Jordi Lafabre. Ja feia quatre mesos que em cremava el desig al prestatge de lectures futuribles. No podia aguantar més i el vaig pispar, sí com si fes una malifeta. Malgrat tot era necessàri. Norma publica de nou, en català, el darrer treball de Lafabre i ara que me n’adono, també és una història d’amor! A veure si m’hauré equivocat amb el títol d’aquest post…

Què us puc dir de Lafebre, que és un xava de Barcelona, que va estudiar Belles Arts a la UB, que es va especialitzar en il·lustració i disseny gràfic? I que arrel de conèixer a Zidrou, guionista belga resident a Catalunya, van iniciar la carrera al mercat francès? Doncs sí, però a més a més, el que he descobert és que per arribar fins aquí va passar una etapa dibuixant per revistes eròtiques i pornogràfiques com Penthouse o Wet Comix que si us fixeu aquest títol és molt encertat, hahahahaha.

Malgrat tot… amb aquesta novel·la en solitari en Jordi aconsegueix atrapar-te amb una història tendra i íntima, romàntica i dolça, gens embafadora i si disruptiva. Una història d’amor singular, explicada a l’inrevés, perquè comença al moment actual i capítol a capítol s’acosta a l’inici de tot plegat.

Tres dies després vaig començar una novel·la que ja no seria ni romàntica, ni senzilla, però com que venia d’Holanda – perdó dels Països Baixos – la vaig començar amb tota la il·lusió del món. A d’alt de tot està tranquil del neerlandès Gerbrand Bakker. Publicada per Raig Verd, una editorial que està amb dificultats tot i la qualitat de les seves obres, i traduïda al català per Maria Rosich. Per cert, una traducció molt acurada.

El primer que vaig fer va ser tafanejar la biografia de l’autor. És de la meva edat, nascut a Wieringerwaard, que per qui no ho sàpiga això està on Crist va perdre l’espardenya, al nord d’Alkmaar, aquesta ciutat sí reconeguda pel seu mercat de formatges i pels esclops. Doncs resulta que en Gerbrand és un filòleg i un dels autors del diccionari etimològic neerlandès. “Un treball dur i honrat, com la jardineria” Àcars, erugues i pugons – com diria la Jardinera Rondinaire – una ben curiosa definició del seu treball.

Recomano la novel·la? Per suposat, però només a les persones que no tinguin pressa per llegir, per qui gaudeixi de la solitud, de la no acció, de la tranquil·litat i del silenci del camp. Per qui li agradi escoltar el xipolleig del riu, trencat per un ànec o la pala d’un passant pel canal, prop del molí. O per qui gaudeixi amb el so del vent, narrat a través de les poques fulles d’un arbre caducifoli. I és que amb un llenguatge directe, planer, que no comú, que denota el domini de la llengua – igual que la traductora – en Bakker ens immersa en el pensament del protagonista per trencar el seu aïllament.

Ara estic acabant Riu de Safirs de Marc Pastor, una novel·la que em va deixar el meu germà Francesc. Una història que transcorre en un poble del sud de Madagascar i que descriu una part de la ruta que vaig fer, fins i tot on em vaig allotjar. Precisament on l’Olinah, una nena d’uns tres anys acabada d’adoptar em va escollir com a nova amiga, cridant a tota hora el meu nom. Després em vaig fer amiga de la seva mare, que no fa ni dos dies vam cel·lebrar els seus cinquanta anys. I per suposat no m’oblido de mencionar al meu estimat Biel, un nen amb el somriure clavat a tota hora. Un encant, com la seva mare la Victòria, amb qui hem anat mantenint l’amistat amb trobades diverses.

Punyetes, no, no he perdut el fil, és que me’n vaig d’un lloc a l’altre, d’una idea a la següent i així estic, que no acabo mai aquest blog. Però segueixo amb la darrera novel·la d’aquest mosso criminòleg i escriptor, Marc Pastor, agafant la definició que fa Vicenç Pagès a El Periódico:

«Marc Pastor és el David Lynch de la literatura catalana. Les seves novel·les ens atrapen des de la primera pàgina.»

Riu de safirs publicat per Edicions 62 explica la història de l’Esmeralda, una dona misteriosa amb nom de pedra preciosa, que preveu les morts, escrita a través de Tahiri un policia amb principis que malda per posar pau en un poble de bandes rivals que es disputen el control de les mines de safirs, en una versió actualitzada de la “febre d’or californiana” emmarcada al sud de l’illa de Madagascar.

La història comença a Hong Kong el 2023 on l’home de la família (parella i fill petit) hi té una fita concreta, però que explica la història de 1998 quan exercia de tinent de la gendarmeria d’Ilakaka, un poblet enmig del desert malgaix on s’havia localitzat un jaciment de safirs. Tahiri escriu les seves memòries amb la presència de l’enigmàtica Esmeralda, cada cop més present.

A Riu de Safirs, Pastor combina l’estil policíac de crim i violència amb la màgia tel·lúrica alhora que ret homenatge a la literatura artúrica reproduint personatges bàsics com Artur i Merlí (en versió lemur domesticat) convivint en una gendarmeria anomenada Camelot. Aquesta picada d’ull, contrasta amb el fet que el personatge narrador no és ni un turista blanc, ni un observador europeu, sinó un home africà, que parla d’un poblat negre, d’una història negra que s’amaga sota la brillantor de les pedres precioses i que et trenca amb tots els esquemes colonialistes.

Abans de començar una altre novel·la tinc pendent acabar el llibre del bosc, la vida secreta dels arbres de Peter Wohlleben, que parla de com pensen, com es cuiden, com es comuniquen i en definitiva com és la societat soterrada dels boscos.

I ara sí que sí que tanco aquí la llista. De debò espero no tardar tant en escriure el proper cop. I a veure si ara que estaré més a Barcelona puc començar el llibre del meu estimat Joël Dicker. Sí, Anna – la del Liceu, que en tinc unes quantes – el que t’ha agradat i havies escollit perquè te l’havia anunciat, però que encara no me l’havia llegit. En qualsevol cas, m’afalaga saber que t’has enganxat a la literatura Dickeriana 😉

I com sempre, ara us toca a vosaltres. No tardeu tant com jo i deixeu-me els vostres comentaris, que com sempre els heu de deixar aquí sota, que no us costa res…