Setanta-cinc anys de Tossa Bonica

Aquest 2026, celebre els cent vint-i-cinc anys del naixement del meu padrí, Francesc Mas i Ros, i també els setanta-cinc anys de la seva sardana més popular: Tossa Bonica. La lletra comença amb una evocació molt poètica de la Costa Brava i acaba proclamant que “la perla més bonica” és Tossa de Mar, com també ho expressa la Lola amb aquest disseny.

Però la Lola, no és la única que recorda la sardana, també el grup El Pony Pisador va declarar el 2021 que Tossa Bonica era una de les seves cançons catalanes preferides i que fins i tot la cantaven als concerts. És a dir, Tossa Bonica no és només una sardana dedicada a Tossa de Mar, és una peça musical emblemàtica perquè després de setanta-cinc anys encara és escoltada, és recordada i ballada. Això, per a mi – i per a la meva família – significa molt més que la sardana més popular de l’avi, és memòria viva, és memòria familiar.

A casa vam saber que Tossa Bonica havia tingut una vida molt més enllà de Catalunya perquè la mare ens ho explicava amb un orgull poc dissimulat. Quan anàvem a Caldes a visitar els avis, ens deia que ens fixéssim en les piles de cartes que l’avi guardava damunt l’escriptori del seu estudi.

—Això sí —ens advertia—, si l’avi treballa, no el destorbeu.

Però les visites coincidien gairebé sempre amb alguna festivitat —Reis, Rams, sants d’uns o d’altres— o amb algun aplec on, de ben segur, sonarien les seves sardanes o li farien algun homenatge. Aquells dies no componia: o era amb nosaltres o era amb els sardanistes.

La cosa canviava quan tenia la sort de passar uns dies d’estiu a casa dels avis, fora del càmping. La vida allà era diferent. No hi havia olor de sal ni aquella barreja d’idiomes que omplia els estius del càmping de Castelló d’Empúries. A Caldes ho entenia tot. De bon matí, les orenetes i les tòrtures es barrejaven amb la serra del fuster o el camió que descarregava davant la botiga d’ultramarins de la iaia Teresa, coneguda per tothom per Ca la Treseta. No sé si tenia un altre nom…

La cosa és que quan m’aixecava, baixava aquelles escales tan estretes i treia el cap a la botiga. La iaia Teresa, només de veure’m, ja em feia tornar enrere.

– Entra, entra, que tens la tassa de llet preparada.

– Aquesta és la teva neta? És igual que la Maria”

Era la mateixa frase cada vegada que alguna clienta em veia per primer cop. I tot seguit i abans de seure’m a taula, la iaia ja estava al meu costat amb una magdalena i la cullerada de Cola-Cao que abocava a la tassa i jo m’afanyava a pescar-ne els grumolls abans no es desfessin.

– Menja, menja que aviat m’ajudaràs a la botiga

Si despertava molt d’hora, abans que en Joan Coll em vingués a buscar, anava fins l’estudi de l’avi, separat de la botiga per unes set passes – de nena – i picava a la porta de vidres translúcids i que només sentir l'”Endavant” de l’avi obria la maneta per entrar al despatx.

El primer que veia era el piano negre, arrambat a la paret. A l’esquerra, darrere la taula de fusta gastada, hi havia l’avi.

– Què fas? – li preguntava

– Llegeixo el diari – deia mentre el plegava – Saps fer la Clau de Sol en el pentagrama?

Durant una bona estona vaig omplir tots els pentagrames amb claus de sol. Mentre jo repetia aquell signe una vegada i una altra, continuàvem sentint la serra del fuster, la porta de la carnisseria que es tancava de cop o la gent que es saludava pel carrer mentre algú advertia que calia afanyar-se si no et volies quedar sense pa.

Jo ho sentia tot. Suposo que l’avi també. Però ell tenia una capacitat extraordinària per concentrar-se. Jo, en canvi, amb la primera mosca ja havia aixecat el cap i a l’estiu n’hi ha moltes…

Durant aquestes visites a l’estudi de l’avi també repassava tots els racons del despatx, els prestatges, els calaixos, els fitxers i com no, damunt la taula, com havia anunciat la mare, hi havia una pila de cartes d’arreu del món. No sé si realment recordo aquelles cartes o si el record me l’ha construït la mare de tant sentir-la parlar-ne. Ella evocava aquells noms amb admiració. L’avi, en canvi, no en presumia mai, la seva modèstia li ho impedia. Per a la nena d’aleshores, Buenos Aires, Montevideo o Tolosa de Llenguadoc eren noms que em transportaven a indrets exòtics i llunyans.

Aquelles cartes arribaven al seu despatx del carrer Major de Caldes de Malavella, on a banda del piano hi tenia la taula sota una finestra de vidre glaçat. La llum hi entrava generosa, però el carrer quedava esborrat. No veia qui passava ni qui s’aturava davant la botiga de la iaia Teresa. Potser per això podia concentrar-se durant hores davant del paper pautat, sol amb les seves notes i els seus pensaments. 

La seva lletra musical s’assemblava molt a ell mateix, era clara, endreçada i sense artificis. Les notes avançaven pel pentagrama amb una seguretat tranquil·la, com si haguessin trobat el seu lloc abans de ser escrites. No hi havia cap voluntat d’impressionar. Només la d’explicar la música de la manera més neta possible. Era una escriptura d’artesà més que no pas de virtuós, d’algú que confiava en la feina ben feta però que deixava entreveure l’home afectuós que s’amagava darrere del compositor.

Damunt la taula de fusta gastada on componia, nota a nota, les seves peces musicals, gairebé sempre hi havia un llapis, un Puntax —aquell petit estri metàl·lic per afilar la mina—, una goma, un regle —per si havia de traçar algun pentagrama— i un bolígraf. També hi havia les petites serpentines de goma d’esborrar escampades damunt la fusta clara, tan habituals com les partitures. Molts anys després vaig entendre què representaven. Cada trosset de goma era el rastre físic dels seus dubtes: una nota descartada, un compàs repensat, una melodia que encara buscava la seva forma definitiva.

També era damunt aquella taula on l’avi endreçava la correspondència. A la banda esquerra hi deixava les cartes pendents de resposta; un cop contestades, passaven a l’altra banda. Era un sistema tan senzill i endreçat com ell. Aquelles cartes eren com petites ampolles llençades al mar per catalans que vivien lluny del país i que trobaven en les seves sardanes una manera de mantenir viu el vincle amb la terra. L’avi les contestava totes. Amb la seva lletra menuda i un bolígraf senzill de tinta negra, contestava una a una aquelles cartes que després travessaven l’Atlàntic amb una discreta anotació al sobre: «Per avió».

Tossa Bonica no s’escoltava a les ràdios d’altres països però sí als diferents Casals Catalans d’arreu del món, les nostres ambaixades populars. Els Casals de Buenos Aires i Montevideo van ser centres molt actius en l’organització de sardanes, aplecs, grups de dansa i activitats culturals catalanes durant les dècades de 1950, 1960 i 1970. De fet, el Casal de Buenos Aires va viure la seva època daurada als anys cinquanta, amb milers de socis i activitats sardanistes regulars. Moltes sardanes circulaven mitjançant partitures impreses, discos i intercanvis entre casals, de manera que una obra podia sonar en un lloc sense que l’avi en fos conscient. I encara que jo no ho recordi és probable que rebés cartes de Mèxic, de Santiago de Xile, de l’Havana, Caracas, Mendoza, Rosario, Perpinyà i Suïssa. Per això no seria una ximpleria pensar que la música de Francesc Mas i Ros va arribar molt més lluny del que ell mateix podia imaginar.

Quan a principis dels anys noranta vaig tenir ocasió de visitar el Casal Català de Montevideo, vaig poder comprovar que el seu nom encara era recordat i que Tossa Bonica era una de les més programades. Però no era pas l’única, també coneixien Jaumet i Maria, dedicada al meu oncle i a la meva mare, i Cinc rossinyols, una de les meves sardanes preferides. Aquesta, però, no fa referència a la coneguda cançó popular “Rossinyol que vas a França” sinó als cinc flabiols solistes que dialoguen entre ells al llarg de la peça. És gairebé una exhibició de virtuosisme col·lectiu per als flabiolaires i una mostra més de la creativitat de l’avi.

Si bé Tossa Bonica és la sardana més internacional i popular de l’avi, també és especial per a nosaltres perquè ens la va adaptar per tocar amb flauta, a l’escola. Això ens va fer a mi i als meus germans diferents de tothom en tocar una sardana, mentre la resta d’alumnes interpretaven melodies del llibre, nosaltres apareixíem amb Tossa Bonica. Sense ser-ne del tot conscients, portàvem una petita part de la seva obra a les aules.

Amb els anys he descobert que existeixen versions per a cobla, per a piano i també versions cantades de Tossa Bonica. Aquesta diversitat explica en part la seva difusió. La lletra evoca la Costa Brava i Tossa de Mar amb una estimació profunda. Potser per això va connectar tan bé amb les comunitats catalanes de l’exili. En una època en què molts catalans vivien lluny del país, cançons com aquesta servien per recordar un paisatge, una llengua i una manera de sentir.

Avui encara hi ha enregistraments moderns de Tossa Bonica i continua formant part del repertori de cobles, corals i agrupacions musicals. És emocionant pensar que una sardana escrita l’any 1951 continua viva més de setanta anys després. 

L’avi no era un compositor obsessionat amb la dificultat tècnica. Alguns li ho van retreure. Ell, però, tenia una altra prioritat: transmetre alegria de viure. Volia que les melodies arribessin a la gent i ho feia a través del que ell anomenava el llenguatge més internacional de tots: la música. Per això el llegat més gran del padrí no és només la permanència de la seva música sinó el fet que darrere de les seves composicions hi ha una xarxa de records, cartes, viatges, familiars i persones que la van escoltar a Catalunya, a l’Uruguai, a l’Argentina, a qualsevol racó del món. 

La història de Tossa Bonica és també la història de tota la gent que l’ha gaudit. Però, sobretot, és la història d’un home generós que va saber convertir la seva música en un pont entre persones separades per milers de quilòmetres. Potser per això, més de setanta anys després, la sardana continua viva. Clica per escoltar-la!

Avui des de Sant Feliu de Guíxols, a juny de 2026 et repeteixo el final de sempre, deixa sota les fletxes els teus comentaris 😉