Un agost al Mississipí

I un Juliol bèl·lic…

No puc dir que el llibre del Mississipí l’hagi llegit en plena canícula perquè aquest estiu la calorada va començar el 17 de juny i tot just ara que acabem d’encetar la tardor, comencem a viure temperatures d’estiu. Però no tot és dolent, aquestes temperatures em permeten nedar sense neoprè tot i estant a la tardor i això és bo de debò!

El juliol va ser un mes de lectura històrica i de fet vaig acabar el llibre de Vuillard, que havia estat traduït pel meu antic editor, Jordi Martin Lloret, també culpable d’una edició molt acurada de La Predicció del Mussol.

Però ara parlo d’Éric Vuillard escriptor i cineasta, que va néixer a Lió (1968) i és autor de, La batalla d’Occident i L’Ordre del dia, obra que li va fer guanyar el Premi Goncourt el 2017 com us vaig explicar en el darrer post. A Vuillard se li reconeix haver revolucionat el gènere de novel·la històrica en haver utilitzat relats breus, incisius i carregats d’ironia per desemmascarar els mecanismes del poder, la burocràcia i les gènesis de les grans tragèdies col·lectives.

La batalla d’Occident NO reconstrueix l’estratègia militar de la Primera Guerra Mundial.

El que fa l’autor és despullar el mite heroic. Centra el seu interès en la guerra com a experiència humana i devastadora i per això parla dels cossos, del fang, dels animals esbudellats, dels paisatges arrasats i la desproporció entre la retòrica patriòtica i la realitat de les trinxeres. La seva prosa transforma aquests fragments en una denúncia de la barbàrie. 

És un llibre exigent, potser no tan rodó com L’ordre del dia que em va regalar la Teresa, però que tots dos els vam comprar a La Històrica de Calonge. En qualsevol cas, com he dit, cap dels dos llibres s’hi busca síntesi històrica, sinó desmuntar el relat heroic. Jo llegeixo aquesta idea la guerra no és una fatalitat, ni una epopeia nacional, ni un accident inevitable, sinó el resultat d’una cadena de decisions preses per homes concrets, moguts per l’ambició, el prestigi, els interessos econòmics i una barreja d’estupidesa i orgull.

La batalla d’Occident no és un llibre fàcil perquè és poesia històrica. Però és un llibre curt, que cal llegir per més exigent que sigui.

Quan vam deixar el segle XX enrere ens pensàvem entrar en un nou mil·lenni més tranquil, però aviat l’Osama ens va fer saber que no seria així. I mira on som ara, a les portes d’un gran cataclisme mirant enrere i desitjant que els sapastres que ens manen, llegeixin i aprenguin de la història per no repetir el mateix.

Ens pensàvem… Millor dit, em pensava que les dues guerres mundials del segle XX hauria estat una bona advertència i creia que l’ONU estalviava enfrontaments però quan li vaig preguntar a la meva investigadora privada, la Llum, quantes guerres hi havia hagut el segle passat em vaig esgarrifar. Segons un recompte acadèmic, entre 1900 i 1999 van començar unes 250 guerres internacionals i civils, amb una mitjana de mil morts en combat per any. Dues-centes cinquanta. Jo em pensava que en serien moltes menys. Les dues grans guerres mundials, una del 1914 al 1918 i l’altra del 1939 al 1945. La nostra Guerra Civil del 1936 al 1939. Les guerres de Vietnam, de Corea, la guerra de la independència d’Algèria, de Biafra, Guerra de Bougainville, entre separatistes de l’illa i el govern de Papua Nova Guinea, la guerra del Chaco, entre Bolívia i el Paraguai, o la més televisada de les guerres, la de les Malvines. Per tot arreu i durant cent anys les guerres es van succeir, però el segle XX també va quedar marcat per dues grans lluites socials:

la lluita de les dones per la igualtat i la lluita contra el racisme.

No parlaré de la lluita de les dones per la igualtat, però sí d’El Club de les Indomables que parla precisament de dones que van lluitar per sobreviure després de la desfeta econòmica del 29 a EUA i concretament a Mississipí on la fam i els deutes van marcar la vida de molta gent, on el color de la pell determinava fins on podia arribar cadascú, i on les dones corrien perill si desafiaven les regles imposades per senyors.

El Mississipí de 1933 era una terra de cotó, de famílies endeutades i de treballadors que conreaven finques que no eren seves. Per acostar-me a aquella vida rural, he pensat en crisis que aquí s’havien viscut unes dècades abans: la fil·loxera que va arribar al Penedès el 1887, la pobresa dels jornalers de les Terres de l’Ebre o la duresa de la vida pagesa al pla de Lleida. No eren la mateixa crisi ni passaven al mateix temps, però aquesta memòria nostra m’ajuda a imaginar què podia significar la Gran Depressió per a una terra que ja era pobra abans del crac del 29.

A la castigada terra del Sud s’hi van tancar negocis i es van retallar serveis públics, incloses escoles i centres sanitaris. Moltes famílies treballaven terres que no eren seves. En el sistema de parceria, rebien una part de la collita, però havien d’avançar aliments, eines o llavors a crèdit. Al final de l’any, el deute sovint els deixava lligats al propietari.

A més a més la societat estava travessada per la segregació racial, coneguda com a Jim Crow… Un nom que ja circulava quan Twain va escriure Huckleberry Finn. A veure si el meu admirat Mark va batejar en Jim, l’home esclavitzat que fuig pel Mississipí, inspirant-se en aquell personatge racista? Clar que no he trobat res que ho demostri i això és una llàstima perquè ja m’havia muntat tota una teoria 😉

El Mississipí de 1933 la població negra va patir obstacles pràcticament insalvables per votar, separació imposada en la vida pública i violència racista. Us imagienu ser dona i negra? És evident que la crisi econòmica va castigar tothom, també a la població blanca, però la desigualtat es va incrementar i en moltes feines les persones blanques van substituir treballadors negres.

Me’n vaig d’un lloc a l’altre ho sé i ja seria hora que parlés del Club de les Indomables (The Calamity Club) és la segona novel·la de l’escriptora nord-americana Kathryn Stockett, (Jackson, Mississipí, 1969) coneguda pel fenomen literari i cinematogràfic Criades i senyores.

Ha estat gràcies a l’autora que he viscut pel Mississipí durant tot l’agost i bona part de setembre, he après, he pensat, he gaudit, he rigut, he plorat perquè la Kathryn ha aconseguit que em posés a la pell de més d’un dels personatges. Em fascina la capacitat d’aquesta autora per crear personatges, diàlegs vius però sobretot per equilibrar la duresa de l’època amb tocs d’humor i esperança. La novel·la ens situa en aquell Sud profund rural i desigual dels anys 30 —el mateix que comparàvem amb el Penedès o el Delta de l’Ebre de principis del segle XX— per retratar com la necessitat i la ràbia poden transformar dones vulnerables en figures veritablement indomables.

També és novel·la històrica però no té res a veure amb Vuillard. La novel·la de la Kathryn és femenina, sentimental, captivadora, emotiva, propera i molt absorbent. La lectura és tan fascinant que et cruspeixes les quasi nou-centes pàgines sense esforç i acabes amb la necessitat de nou-centes més.

El Club de les Indomables té molts punts forts, com la immillorable construcció de personatges que fa que l’alternança de punts de vista sigui de trànsit fluid. O el gran equilibri entre la tragèdia i l’humor. O la gran ambientació del Mississipí de 1933. Gràcies a tot plegat ha pogut tractar temes com el racisme, els orfenats, la hipocresia de la societat, etc…

Però deixeu-me ser un xic primmirada: en gairebé nou-centes pàgines he trobat alguna errada i alguna castellanada, com és normal en una feina d’aquesta magnitud. La traductora, Núria Parés Sellarès, ha fet una feina ingent i magnífica. No devia ser gens fàcil donar veu en català a personatges de classes socials i cultures diferents, cadascun amb la seva manera de parlar. Jo li poso un 10!

El que de debò em va fer alçar una cella, va ser una patinada de la Kathryn quan li fan posar a la Meg un vestit tan cursi que ella mateixa el compara amb els de Shirley Temple. Som al 1933. La Shirley té cinc anys i encara no s’ha convertit en la nena prodigi que tothom reconeixerà poc després. Que una criatura d’un orfenat del Mississipí pensi en ella en veure aquell vestit? No m’ho empasso. Sí, soc perepunyetes!

Un llibre que l’he gaudit des de la primera a l’última pàgina. M’ha encantat i agraeixo que acabés bé, perquè necessitava aquell final després de tanta tragèdia. No us el perdeu, us prometUT que el gaudireu.

Ara estic orfe de llibre 🙁 No sigueu cruels i deixeu-me que us llegeixi… Com sempre aquí sota!