Tenim la sort de viure en un país on la literatura infantil i juvenil (LIJ) s’escriu en majúscules.
Viatge al país dels Lacets de Sebastià Sorribas
és una novel.la d’aventures d’ambientació històrica, aconsellada per a mainada de més de 10 anys i com és usual en la literatura del mestre Sorribas està ambientada a Barcelona. Aquest cop, però, passa a una Barcelona pretèrita, tan és així que es parla del mesolític!
Les tribus “urbanes” d’aleshores: Laïtes, Lacets i Olordets
La Bora, la protagonista de 10 anys, de la tribu Laïta vivia al peu de la muntanya de Montjuïc, en un poblat més o menys a l’alçada d’on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume. Els Olordets encara més primitius i amb menys ganes de visita que els Laïtes, vivien prop del Tibidabo. I els Lacets, que habitaven riu Llòbrec amunt (actual Llobregat) eren els més avançats, els que conreaven la terra, utilitzaven les pedres de foc i dominaven el coure. El representant de la tribu, en Tunk, el guia, el fort, és qui acompanya tota la patuleia per un periple de descobriments.
Tot comença quan l’animal de companyia de la protagonista, un mamut de nom curiós Kopi-Ell, trenca plats de terrissa – que costaven molt de fer – i castiguen la Bora per no saber tenir el seu animal controlat. La sentencia és l’expulsió del poblat i la Bora ha de marxar sola. Però en ser una noia estimada per tothom, només ha d’estar fora un dia i només acompanyada del seu mamut.
Així doncs la Bora i el Kopi-Ell surten a descobrir món a primera hora del matí, però encara no arriben a endinsar-se a la selva que se n’adonen que algú els segueix, és el trapella d’en Piru, un nen de set anys, que els ha seguit. Només a ell se li pot acudir grimpar la tartera del Tibidabo per arribar a l’atalaia i veure la platja i el seu poblat.
Tot i les recomanacions llegendàries de la seva tribu aquells dos pugen i un cop al cim, el perill: un os els ataca. Apareix aleshores en Tunk, de la tribu dels Lacets, que mata l’animal i evita que se’ls cruspeixi. Després es trobaran la Mala de la tribu dels Olordets i així de mica en mica, a mesura que l’expedició avança remuntant el riu Llòbrec, la colla es fa gran.
Viatge al país dels Lacets va estar a la llista d’honor del Premi de la CCEI el 1970
I com el Zoo d’en Pitus del mateix autor, el Viatge al País dels Lacets és una aventura per descobrir món, però sobre tot per comprendre que l’amistat, la cooperació, la companyonia i l’entusiasme són els ingredients bàsics per triomfar en qualsevol peripècia de la vida.
Amb un llenguatge excels el mestre Sorribas ens transmet la idea del respecte per la diferencia i pel desconegut, la importància d’aprendre de pobles més avançats, així com la necessitat de superar i vèncer estereotips, per tal d’afrontar el futur amb optimisme i seguretat. Els lligams de les tradicions i el passat no s’han d’obviar, però no poden ser pals a les rodes del coneixement.
Viatge al país dels Lacets és una lectura francament optimista i enriquidora apte per tots els públics 😉
2 Comentaris
Moltes gràcies per la ressenya, Anna. Veig que és una lectura amb tres nivells: l’emoció de l’aventura (sempre benviguda a aquesta edat), la visió i l’aprenentage sobre la Barcelona de l’època i la tasca emocional d’animar els nens a creuar les seves fronteres quotidianes i explorar la riquesa humana i cultural que hi ha més enllà.
Hola Anna!
Sebastià Sorribas és un dels referents pels qui volen fer entendre el passat històric a la mainada i els joves. De tots els adjectius que se li dóna tant a viatge al país dels lucets, El zoo d’en Pitus, com d’altres: “descobrir món” “comprendre l’amistat”, “la cooperació· etc. etc. Avui per avui, crec que en Sorribas li seria difícil allò de transmetre la idea del respecte i la diferència i aprendre d’altres pobles o com deia de pobles més avançats. Si reflexionem, ell que va poder tenir l’experiència de viure en grups joves i classes diferents, en el moment actual en preguntem, com es pot aglutinar i ensenyar a la nova mainada i jovent que rep el país, si aquesta no vol acceptar tots aquests adjectius que hem esmentat abans: la diferència, la idiosincràsia del poble que t’acull, sinó tot el contrari…
Així que no podem dir, que encara és una obra actual… s’ha de replantejar tot plegat.
Una abraçada.
Montse
Afegir comentari