Un, dos, tres i més

Un, dos, tres i més perquè he anat llegint sense gota de temps per escriure, ni entrar al blog. De fet, escriure sí que ho he fet, però eren escrits més tècnics, informes i protocols diversos.

Avui que la canícula està en auge, m’he refugiat al despatx amb aire condicionat i m’he decidit a fer un petit resum del que he llegit fins ara. I us dic, hi ha hagut de tot, decepció, sorpresa, plaer i fins i tot tedi, però anem un per un per acabar amb els tres i més.

La formació d’una marquesa

de Frances Hodgson

Per què aquesta novel·la? Primer perquè em va fer gràcia el títol, doncs des de fa uns anys la meva família m’anomena “la marquesa de S’Agaró”. Les seves raons tenen. I segon, per seguir amb llista numerada, és perquè fa un parell d’anys el Papus i l’Imma me’l van regalar pel meu aniversari.

Per què he tardat tant en llegir-lo? Doncs perquè el tenia al prestatge de llibres per llegir esperant el moment. I és que sóc addicte als llibres i com a addicte no puc quedar-me sense i n’acumulo per si un dia acabo la lectura més aviat del previst i no tinc res per substituir-ho i

no fos cas que es cremessin totes les biblioteques del marquesat i em quedés sense lectura!

En fi, aquesta novel·la la va escriure la Frances Hodgson la tercera raó per la qual aquesta tria. I és que la Frances és també l’autora d’aquella meravella de llibre titulat el Jardí Secret, ara també publicat per Viena que també van editar El Famosíssim Catàleg de Walter & Down, una meravella de llibre que no em cansaré de recomanar.

Però la Frances Hodgson va escriure La formació de la marquesa l’any 1901 i si bé em va entusiasmar al principi, haig de dir que la segona part l’he trobat un pel tediosa i ara sé per què. Resulta que va ser escrita en dues parts, segons he llegit a l’Ara Llegim. “La primera part funciona com a conte de fades” i en canvi la segona part, escrita uns anys després com a seqüela, s’endinsa en una mena d’intriga psicològica que com bé diu en Pere Antoni Pon “incorpora un toc d’atmòsfera gòtica inquietant” Aquesta etiqueta també l’he llegit a l’article d’Arantxa Bea.

Serà que la meva part més romàntica ha ressorgit i per això m’ha agradat més la part rosa de la novel·la? O simplement és perquè la seva lectura m’ha portat pau, més d’un somriure i molta tendresa per la ingenuïtat de la protagonista? I és que l’Emily Fox-Setton és persona tranquil·la, senzilla, que sap gaudir dels petits plaers de la vida, i que veu la part positiva de les coses. I així llegeixes la vida pausada i t’hi acomodes i gaudeixes endormiscada de la brisa i frescor britànica quan de sobte, et trobes enmig d’una trama inquietant tipus Cims Borrascosos que t’atura. I ho dic literalment. Vaig parar de cop el ritme de lectura arrufant el nas. Seguia essent un llibre senzill, mordaç, amb crítica social, però havia deaparegut el romanticisme, l’estil pausat i el toc d’humor. Era inquietant i repetitiu. Per sort el final em va agradar molt. Titlleu-me de romàntica, no m’importa 😉

La Marta Pera ha fet un traducció precisa i preciosa i Viena Edicions una edició tan “cookie” com la seva protagonista. Felicitats!

Berezina

de Virgile Dureuil

Sí, una novel·la gràfica que també la tenia pendent des del Sant Jordi del 22 quan la vaig comprar a l’Espai Libelista de Calonge. De seguida em va atraure la il·lustració i també les pinzellades històriques de contenia. I és que Berezina parla de la retirada de les tropes de Napoleó després de la campanya de Rússia. Una retirada cruel amb milers de soldats morts pel camí d’inanició i fred. Una tragèdia que porta el nom del riu de la Berezina i que l’escriptor i viatger Sylvain Tesson va voler reviure amb amics russos i francesos resseguint les passes dels soldats, a tres rodes (moto + sidecar). El còmic combina l’aventura actual de quatre amics, russos i francesos per reviure aquest passatge de la història dels seus països fent la ruta amb sidecar.

Símbol Editors un cop més ens ofereix un treball estètic impecable dins la col·lecció Il·lustrada i en català. Berézina de Virgile Dureuil, que ha adaptat el text de Sylvain Tesson del mateix títol. Ara bé, la traducció d’Antoni Gelonch, en aquest cas no la trobo gens encertada. Pot ser em vaig fer massa expectatives. Pot ser vaig valorar l’estètica i la temàtica en excés, i per això la lectura ha estat decebedora. Hi ha un desencaix absolut de les dues històries. No hi ha una bona introducció dels personatges, ni tampoc cap evolució. No t’arribes a implicar en cap moment en la història actual, ni t’enganxa la passada. Tampoc ajuda amb un text històric farragós.

I em fa ràbia, de debò, perquè si ja és difícil trobar novel·la gràfica en català, encara més que sigui de qualitat.

Anem pel tercer

El cervell de l’adolescent

De David Bueno

Sí, tinc una adolescent a casa. I no, no és problemàtica, només que sóc inquieta i volia saber un xic més de l’etapa més canviant de la vida de l’ésser humà. L’hagués llegit sinó hagués estat mare? Però aquí em teniu amb una lectura d’aquest neurocientífic català David Bueno per saber com el cervell evoluciona, per conèixer la part més científica de la metamorfosi que tot adolescent ha de passar per arribar a una adultesa empoderada, amb capacitat per gestionar emocions i prendre decisions amb aptitud analítica.

Però no llegiu aquest llibre si el que voleu són consells de com portar l’adolescent de casa perquè actuï amb seny i faci el que considereu correcte. Si això és el que busqueu no cal ni que obriu el llibre perquè us decebrà, però si el que voleu és saber què s’hi cuina al cervell, aleshores agafeu-lo!

No crec pas que faci cap espòiler si us dic que una de les coses que més em va agradar fou descobrir la veritat de populars “neuro-mites” que corren com el que només utilitzem una petita part del cervell i que només un 10% està estudiat. Incorrecte! Hi ha d’altres mites que també va desmuntant però tampoc us els diré tots perquè m’agradaria que el llegíssiu – si us interessa el funcionament del nostre cervell, clar.

David Bueno diu que l’adolescència és el moment dels grans aprenentatges, el moment quan les sinapsis (connexions neuronals) es fan en àrees molt distants del cervell i aquest fet és molt important pel desenvolupament posterior.

També diu que es en aquesta etapa es descontrolen emocionalment perquè estan madurant emocionalment en fer connexions neuronals pel mètode d’assaig-error. Això explica els canvis d’humor i de conducta sobtats. Com diu Bueno, a l’adolescència es fan desconnexions neuroanls; és el que es coneix com a poda neurona (el cervell elimina les connexions que no fa servir), per tant, és el moment de fer-los pensar molt, de reflexionar molt, de fer connexions entre diferents matèries, edats, i també de pensar sobre les emocions

I a diferència del que he fet fins ara, aquest cop no recomanaré la lectura d’aquest llibre sinó la de qualsevol que hagi escrit David Bueno, perquè encara que requereixi per una neòfita de la neurociència com jo, molta atenció, paga la pena.

El darrer d’avui és un tresor per mi. He llegit la novel·la de la Harper Lee, he vist centenars de cops la magnífica pel·lícula de John Mulligan amb un encertadíssim Gregory Peck, tot i que qui m’embriaga és la Mary Bradham en el paper de l’Scout. He llegit el guió de Horton Foote, vaig gravar en una cinta del sistema 2000 i posteriorment em vaig comprar el DVD. Ara acabo de llegir la novel·la gràfica publicada per Random còmics que la vaig veure de casualitat a la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols. I sí, clar que parlo de 

Matar un rossinyol

la meva novel·la de capçalera

La traducció d’Isabel Llasat és sensacional i la il·lustració de Fred Fordham divina. I és que sempre ho he dit, Matar un rossinyol és una història que se’m va enganxar al cor i cada cop que la rellegeixo o la miro m’emociono i reflexiono sobre la vida dels pares, sobre un passat penòs que malauradament es torna a repetir, sobre la innocència infantil, sobre l’evolució adolescent. És una historia emotiva i per molt que l’hagi llegit o l’hagi vist sempre, sempre em copsa la valentia de l’Atticus però sobre tot m’enamora la trapella de l’Scout. És la filla amb qui una sempre havia somniat. La vida, però me n’ha portat una de millor encara.

Sabíeu que la peli es va rodar en contrapicat per donar el punt de vista de l’Scout? I que el seu productor Allan J. Pakula li va comprar els drets just abans la gran Lee rebés el Pullitzer fet que li va abaratir molt els costos? O que Gregori Peck va recollir l’Oscar amb l’únic objecte de valor que tenia el pare de l’autora? I que aquesta li va regalar perquè li recordava molt a ell?

Doncs sinó ho sabíeu ara ho sabeu 😉

Bon estiu i bona lectura i bona cultura. Aprofitem que encara podem, abans que torni la censura i apagui de nou moltes veus.

I com sempre, espero els vostres comentaris aquí sota…