Un èxit de vendes i un clàssic japonès

La desaparició de Stephanie Mailer

Ara farà poc més d’una setmana, just abans del confinament forçós, vaig acabar la darrera novel·la de Joël Dicker, “La Desaparició de Stephanie Mailer” un altre trhiller policíac, del qual no vaig poder desenganxar el nas de les seves pàgines durant quasi bé un mes.

Sí, un mes per llegir aquesta nove.la policíaca extensa, amb molts personatges i una trama argumental complexa, tot i que la sogra se l’ha llegit en quatre dies 😉  Però un mes que ha passat volant gràcies a l’estil directe i funcional de Joël Dicker per descriure personatges i històries amb més bemolls que un orgue. Cert que l’estructura de thriller fa més addictiva la lectura, però en aquest cas, l’autor organitza les trames amb un sentit molt persuasiu de la intriga. I per això fas càbales per descobrir el “què li va passar” a la majoria dels personatges. I llegeixes i llegeixes per saber tota la biografia dels protagonistes. Fins i tot és més intrigant el descobriment de la biografia que no pas identificar qui era vertaderament l’assassina o l’assassí (no desvetllaré res, no us amoïneu)

La intriga et fa lectodepenent.

En Joël sap com crear lectures addictives, en té experiència. Per això ha estat èxit de vendes durant mesos arreu d’Europa i Nord-Amèrica (compto també el gran oblidat, Canadà) i Oceania. I no pas només amb aquesta novel·la, també en dos de les tres publicades anteriorment.

La seva primera novel·la, “Els últims dies dels nostres pares” està basada en la història desconeguda d’una unitat d’intel·ligència britànica encarregada d’entrenar la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i també és altament addictiva. Me’l vaig cruspir en els quinze dies que va durar el meu viatge per Thailandia, el novembre de 2017.

Corría l’any 2015 quan vaig decidir agafar la maleta i anar sola a Filipines per nedar amb els taurons balena. Sola, ben be sola no vaig anar, perquè portava de companya de viatge

la segona novel·la, de Joël Dicker, “La veritat sobre el cas Harry Quebert“”.

Per mi va ser tot una troballa, però aquesta obra ja feia un parell d’anys que estava al mercat avalada per un bon currículum de premis i l’acceptació del públic. La novel·la parla d’un jove escriptor que en plena crisi d’inspiració decideix investigar el cas del seu antic professor a la universitat, Harry Quebert, acusat d’haver assassinat una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa.

La veritat… ha estat fins ara la obra més venuda de Joël Dicker, traduïda a més de trenta idiomes i gràcies a la qual s’ha fet milionari. Diuen els experts que va ser la seva obra més “madura”, més que la tercera i la quarta. La tercera “El Llibre dels Baltimore” que no l’he llegit perquè no em va venir de gust – i com a mi, també a d’altra gent li ha passat – ha resultat ser la menys venuda.

Si busqueu al google veureu que Joël Dicker va néixer a Ginebra el 1985 i que s’ha convertit en una de les veus més prometedores del panorama literari internacional. Escriu en francès i no sé pas a quants idiomes ja l’han traduït. Aquest escriptor milionari que pot viure de la seva escriptura des de la seva segona novel·la, ha ubicat als EUA les dues seves històries més venudes, però no pas a localitzacions multitudinàries i famoses sinó a poblacions petites, benestants, convencionals, tranquil·les i desconegudes del gran públic, però certament exclusives. I també en ambdues novel·les la narració es desenvolupa en diversos plans temporals. Les similituds, com es pot veure, tenen relació amb qüestions de tema, de gènere i attrezzo.

Pot ser que agafi apunts per fer un llibre d’aquests? Creieu que em puc fer milionària jo també?

Total que “La desaparició de Stephanie Mailer“, pot ser no ha estat l’èxit de “La veritat..” i pot ser tampoc la “més madura” però personalment la considero una obra policíaca molt addictiva. És un best-seller de qualitat; Un èxit de vendes que distreu, ideal per aquests dies de confinament. Si no el teniu a casa, sempre us el podeu comprar per internet o baixar-lo de la biblioteca virtual. Si voleu fer un cop d’ull us passo l’enllaç: https://catalunya.ebiblio.es/opac/#index

O si vols Eli, quan vagi a comprar te’l deixo a la porta 😉

Abans de canviar de títol, anotar que “La desaparició…” ha estat traduïda al català per Imma Falcó i publicada per La Campana.

“Narayama”

de Shichiro Fukazawa (1913-1987)

és un clàssic de la literatura japonesa; és un llibre petit que en un parell de dies està llegit, però és de lectura densa. Publicada al català per Edicions Proa. Pot ser la majoria de vosaltres us sonarà el títol perquè es va fer una pel·lícula: La Balada de Narayama dirigida per Shohei Imamura estrenada el 1983 i doblada al català. Va obtenir la Palma d’Or de Canes aquell mateix any. Un any que a la competició hi havia pesos pesants del cinema internacional. Dos espanyols – Saura i Erice amb Carmen i el Sur – dos americans – Scorsese i Peter Weir que va presentar L’any que vam viure perillosament – francesos com Robert Bresson, l’italià Marco Ferreri amb la seva Storia di Piera i també la controvertida Merry Christmas Mr. Lawrence d’Oshima, entre d’altres.

Sí, m’agrada el cinema…

La novel·la de Shichiro Fukazawa es desenvolupa al Japó, en un poble pobre i aïllat de muntanya i parla d’una tradició que marca als habitants de Shinsh, la qual dictamina que les persones que arriben a l’edat de 70 anys han d’anar a morir voluntàriament al cim de Narayama (la muntanya dels roures) on es reuneixen les ànimes dels morts.

O Rin, vídua de seixanta-nou anys ja fa tres anys que està preparada per pujar-hi però tothom se’n rifa perquè encara té tota la dentadura intacta i se la veu encara massa jove. O Rin té coll avall que anirà aviat a la muntanya però abans ha de trobar parella pel seu únic fill Tappei, que també és vidu i te quatre fills. Un cop això aconseguit i perquè la deixin anar, s’auto-lesiona les dents fins perdre’n un parell de frontals per mostrar que ja és prou vella i està preparada per anar a Narayama a descansar en pau.

La novel·la ambientada en la segona meitat del segle XIX presenta una societat tradicional, marcada per l’estoïcisme, el budisme i l’abnegació. Shichiro Fukazawa ha creat uns personatges clarament rurals però que representen la humanitat sencera amb el millor i el pitjor de la condició humana. “Narayama“, està publicada en català per Edicions Proa i pot ser la podreu trobar en format digital en alguna biblioteca.

Com podeu imaginar aquesta història està a les antípodes de l’èxit de vendes anterior. No hi ha intriga ni acció, només sentiments. És una història cançonera – i no per les cançons – lenta i fins i tot ensopida en alguns moments. De fet la narració letàrgica s’anima amb la poètica crueltat que floreix en diversos moments. Tanmateix el descobriment de trets culturals nipons ancestrals, així com la lectura pausada de l’ambient rural entre muntanyes i sobre tot la lírica descripció de la neu, m’han captivat i per això ja paga la pena la lectura.

I fins aquí les impressions del clàssic nipó i del darrer super vendes suís. Aviat parlaré de lectura de proximitat perquè anit vaig encetar una novel·la titulada, “Tot, menys la pluja” de Gisela Pou. O sia que ens veiem i ens saludem telemàticament mentre duri el confinament… ups! un rodolí 😉

Mengeu sa, feu exercici i practiqueu la bona lectura. Recordeu que podeu entrar a la biblioteca virtual i baixar-vos llibres. Doneu un cop d’ull a l’enllaç: https://catalunya.ebiblio.es/opac/#index

I com sempre… els vostres comentaris al correu-e o aquí sota