Una dolçor empalagosa

Fa cosa d’una setmana vaig acabar el llibre L’obrador dels Prodigis de Columna Edicions escrit a quatre mans per Sílvia Tarragó Castrillón i Christian Escribà Tholoniat.

Quan el meu germà em va regalar aquest llibre per Sant Jordi vaig tenir la sensació que seria una joia de llibre. Primer perquè en Francesc coneix el meu gust literari i té un gran criteri lector. En segon lloc perquè el llibre fa patxoca gràcies al disseny de portada, a la tapa dura, al títol engrescador que convida a llegir i en definitiva  a una edició molt acurada. I tercer punt que em feia salivera era el “blurb” o sia el comentari de contraportada:

En la grisor de Barcelona de postguerra, el món sensitiu de l’obrador escampa olors colors i aromes per tota la ciutat.

Em vaig imaginar una història com “Chocolat” potent i apassionada però a la Barcelona dels anys de la postguerra, un període que de tan fosc i reprimit, m’atrau especialment.

Així doncs vaig començar la lectura ben engrescada. Trio el punt de llibre – sempre és una postal que he rebut o m’he comprat en un dels viatges – agafo el llibre nou, l’obro i l’oloro. Aquella flaire de paper imprès m’incita a llegir. M’assec i començo llaminejar la nova lectura.

El primer somriure és per la complicitat en llegir: “fressa”. L’autora fa servir aquest terme per  dir soroll, com ho fem la gent de Girona. Ja m’agrada. Poc després em descobreix l’orígen de la “merenga”. I penso que això deu ser aportació del mestre pastisser que també signa el llibre.

La novel.la arranca amb el naixement prodigiós de la protagonista, l’Alba. El capítol següent parla del naixement del Forn. “Això es posa interessant”, penso i segueixo llegint amb la intriga de com i quan s’uniran les dues històries. Però ben aviat me n’adono que vertaderament el llibre està escrit a quatre mans, les de la Sílvia i les de’n Cristian perquè hi ha un desequilibri. Començo a sospitar que la novel.la ha estat un encàrrec de la família Escribà.

Tenim per una banda la part d’història gastronòmica – concretament de l’art de la rebosteria – i per altra la història de la protagonista que s’ha utilitzat com a llevat per fer “pujar” el relat

Ummm- faig tancant el llibre un xic avorrida. I entro a internet per filar la crítica i em trobo amb aquesta descripció: Amb una escriptura molt sensitiva que, en certs moments, frega l’erotisme, l’escriptora situa la rebosteria al nivell de disciplina artística fins al punt en què el lector, un cop llegida, no dubta ni un segon en situar l’ofici de pastisser en paral·lel al d’escultor com si es tractés d’una especialitat més de les belles arts.

Em quedo amb els ulls esbatanats perquè no li trobo la coincidència…”Això de l’escriptura sensitiva que frega l’erotisme deu ser pel període de repressió que s’explica” :-0

Reinicio la lectura per veure si ha estat passatger el descens d’interès. I torno a gaudir de la història de l’Alba – alguns cops una mica fava pel meu gust, però la disculpo perquè devia ser la tònica d’aquells anys que no podien fer res, de res en cap sentit, ni sexual, ni vivencial, ni intel·lectual – que es complica precisament quan l’amor toca a la seva porta.

És cert que L’obrador dels prodigis serveix amb safata de plata curiositats històriques del món de la pastisseria, com el fet que els pastissers de Barcelona van voler obsequiar Sarah Bernhart durant la seva visita amb una nova llepoleria, les Sarah i que de tan que li van agradar es va popularitzar. O la curiositat de la fava dins el tortell de reis que segons expliquen antigament no tothom podia assistir a l’adoració que se celebrava a l’església i s’anomenava un “rei” per representar la família. Sortia escollit qui trobava la fava, evidentment.

Però no només s’expliquen anècdotes pastisseres, també es parla de la cronologia històrica dels Escribà i la seva genialitat en el món de la confiteria. I també d’art en la rebosteria. Fins i tot es fa un paral·lelisme entre l’art escultòric i l’art de les mones de pasqua. I aquesta massa mare es pasta amb la història fictícia de l’Alba, del seu do per la cuina i la rebosteria, de les poques ganes de ser mare, de la seva vida amorosa i de la importància – atípica en les dones d’aquell temps – de primar la seva carrera professional a la de ser mare.

En definitiva, Tarrabó i Escribà han cuinat un pastís en forma de novel.la per explicar la història del forn que porta el seu cognom, però els focs no han estat capaços de trobar l’equilibri entre literatura i sapiència culinària, entre entreteniment i historiografia.

En terminologia jurídica tan de moda aquests dies, la meva sentència: aquesta NO és una novel.la apta per a persones diabètiques ni per a lectores de cor fort.