Va d’història aquest cop.

Sí, el mes de juny ha estat de lectura històrica. Primer perquè em vaig apuntar al club de lectura de la llibreria La Històrica de Calonge – que si no la coneixeu, us recomano sincerament que hi aneu i parleu amb en Jordi, un llibreter com els d’abantes (con es diu al baix Empordà) -. La segona raó és la Teresa “la pirata” – o com s’autoanomena ella afiliada al partit pirata suec – que com amant de la història m’ha omplert d’obres d’aquest gènere la biblioteca de casa.

Essent amant de l’ordre començo per la primera novel·la que vaig llegir perquè el cronòmetre es va prémer el dia 12 de juny quan van arribar a la llibreria nous exemplars, esgotats només d’arribar no feia ni una setmana. Indignitat de Lea Ypi, traduida per Míriam Cano i publicada per Angle Editorial combina memòria, investigació històrica, assaig filosòfic i narrativa literària. Com s’ho ha fet la Lea perquè aquest còctel t’enganxi a la lectura? Sospito que és la combinació de primera persona explicant els problemes d’una complicada recerca amb la recreació novel·lada de la història de la seva apassionant àvia, Leman Ypi.

La Leman viu moments històrics crucials: la caiguda de l’Imperi Otomà, les guerres balcàniques, la Segona Guerra Mundial i el comunisme albanès. Però no és cap d’aquests moments històrics que van marcar diverses societats el que fa apassionant la lectura, sinó el fet de descobrir com es forja la fortalesa d’una dona que, al contrari de les heroïnes de Disney, sorgeix de la classe benestant.

La Leman neix entre cotons i acaba havent de lluitar per conservar la dignitat enmig de la humiliació i la repressió. La Leman passa de la infantesa a l’edat adulta per una tragèdia familiar. La nena esdevé una dona forta capaç de dirigir la seva vida, gràcies a les seves ànsies de coneixement. Mica en mica veiem que la jove intel·lectual que estudia per entendre de què va aquest món, esdevé una dona capaç de decidir amb qui casar-se, d’escollir a qui estimar i d’enfrontar-se a la maternitat en solitari. La lluita de la Leman és la mateixa de moltes altres dones anònimes, sí, però la d’ella és més especial pel fet que va ser ella qui va triar deixar enrere la vida acomodada de la família. De tota manera, sinó hagués estat per la seva neta, segurament seguiria en l’anonimat de la història com el noranta nou per cent de les dones.

La neta, per escriure la novel·la investiga, consulta arxius, informes de la policia secreta, processos judicials i molta correspondència familiar i ho fa en diversos països. Reconstruint la genealogia, es topa amb documents oficials condicionats pels règims polítics, per prejudicis i per incongruències importants que fins a final del llibre no es descobreixen. En qualsevol cas l’autora aconsegueix mantenir el to narratiu i emocional, combinant rigor intel·lectual amb la força d’una novel·la. Per mi ha estat una lectura inspiradora, tant per la manera com Ypi converteix una investigació familiar en una narració, com pel fet d’explicar què va passar sense traspassar la fina frontera entre memòria, document i literatura. Això no m’impedeix reconèixer que les parts filosòfiques del llibre se m’han fet pesades.

Llegir a Ypi m’ha recordat el tipus d’històries que jo mateixa tracto a les novel·les, siguin juvenils o històriques. Temes com la família, la recuperació de la memòria o destacar la fortalesa dels personatges femenins apareixen combinades amb la història del segle XX. L’obra de la Lea Ypi ofereix moltes pistes sobre com combinar documentació i narrativa sense perdre la profunditat humana.

Llegint, s’aprèn 😉

Estava a punt d’acabar la novel·la d’Indignitat quan vaig anar a Barcelona a cel·lebrar el dia mundial de la Sardana. En motiu del centenari del naixement de l’avi Francesc la seva sardana Petita Ofrena va ser la sardana unitària d’enguany (Us vaig parlar de l’avi Mas en l’anterior blog). El pregó de Tomàs Molina va ser emotiu, la festa emocionant, l’ambient alegre… i nosaltres – la meva cosina i jo – cofoies de tot plegat.

Després de l’efemèride vaig enfilar cap a Vic. Havia quedat per sopar amb la Montse i sabent com xerrem quan estem juntes li vaig demanar asil nocturn. Després de les copes, l’endemà al matí – com lloques, seguíem xerrant però aleshores amb un te a la ma – la Montse em va deixar un llibre: “el primer de la meva neboda” va dir.

Sabeu que no sóc fan de la poesia i ara pateixo per quan la meva estimada Rosa – poeta de vocació – se n’assabenti que he llegit un poemari d’una desconeguda abans que cap seu, perquè de ben segur em matarà. Abans això no passi, deixeu que us faci cinc cèntims de Bèstia de Irene Solà.

Bèstia va ser la seva primera obra, publicada després de guanyar el premi Amadeu Oller. I va ser gràcies al gran èxit de “Jo canto i la muntanya balla” que el poemari va gaudir d’una segona vida l’any 2022, quan l’editorial La Bella Varsòvia el va publicar en una edició bilingüe català-castellà (traduït per Unai Velasco). També està en anglès i italià.

Bèstia tal i com anuncia el títol són poemes bèsties on es reflexa l’imaginari de l’autora: el món rural i una mirada visceral molt lligada a la natura. Comença amb agressivitat, violenta i enfadada amb el món, fins que més endavant, el tó visceral canvia i acaba més tranquil·la, més quotidiana, amb l’estabilitat d’una relació de parella que funciona.

Sí, li reconec originalitat en les imatges que projecte i també en com es pren llibertats idiomàtiques. Tanmateix no he gaudit de la lectura. Però insisteixo no és per la qualitat, és perquè no puc amb la poesia. “Ningú és perfecte”, ja ho deia Billy Wilder a Some Like It Hot.

En ser el poemari curt, només vaig trigar unes hores en polir-me el llibre, així que amb delit vaig obrir la novel·la històrica que m’esperava, la de l’autor que prèviament al 2017 havia aconseguit el Premi Goncourt el 2017 amb La batalla d’Occident. Estic parlant de

L’ordre del dia d’Éric Vuillard traduït per Jordi Martin Lloret – el meu ex editor – és una novel·la contundent, una crònica històrica narrada amb una ironia mordaç que desmunta el mite del nazisme i mostra com la seva consolidació s’hagués pogut evitar, perquè de portes en dins la cosa era un xic diferent de com ens la van transmetre.

L’obra arrenca amb una reunió secreta el 20 de febrer de 1933 a Berlín. Hermann Göring reuneix vint-i-quatre grans empresaris alemanys (els amos de firmes tan conegudes com Opel, Krupp, Siemens, Bayer, Allianz o BASF). Allà, un Adolf Hitler que tot just acaba d’arribar al poder els demana suport financer per a les imminents eleccions. Els empresaris, sense gaires miraments morals, obren les carteres a canvi d’estabilitat econòmica i la promesa de la destrucció dels sindicats.

La segona part de l’obra es concentra en l’Anschluss – l’annexió d’Àustria, pel morro, per parts dels nazis al 1938 – i és aquí on Vuillard em va fer somriure, i em va sorprendre, en descriure aquella operació militar com una comèdia. Detalla el ridícul històric dels tancs alemanys aturats (espatllats o sense benzina) massivament a la carretera camí de Viena. El monumental embús va provocar que Hitler no arribés a la gran desfilada de benvinguda que suposadament el poble Austríac havia organitzat per rebre’l. Hitler va arribar l’endemà.

Un error estratosfèric com aquest, la màquina de propaganda hitleriana, la va tapar.

No es que sigui una gran experta en història, però m’agrada molt la dels segles XIX i XX. I descobrir aquest fet que desmunta la imatge que tenia, va fer que m’acabés el llibre en tres dies! Però Vaillard no es queda només amb anècdotes, ell posa el dit a la llaga quan parla obertament de com les elits econòmiques i polítiques europees – com el primer ministre britànic Neville Chamberlain – van tancar els ulls davant el feixisme creixent i com fins i tot hi van col·laborar activament per interès propi. Tampoc se n’està d’assenyalar a totes les empreses alemanyes que van finançar Hitler, ni de com aquestes empreses es van beneficiar a costa de milers de presoners de camps de concentració com a mà d’obra esclava per assolir el tant aclamat “aquell magnífic alemany”

L’odre de dia és curt i es llegeix ràpidament, però et deixa reflexionant durant dies sobre com es construeix el poder i la responsabilitat civil de les grans fortunes. Un llibre imprescindible si t’agrada la història.

Abans de seguir amb l’altre novel·la de Vuillard, La Batalla d’Occident, vaig voler agafar una història de lladres i policies i qui millor que Petros Markaris per transportar-me a Grècia. Ètica per inversors publicada en català per Tusquets Editors, traduïda per Montserrat Franquesa Gòdia i Joaquim Gestí Bautista, destaca per la seva afilada crítica social en una Grècia marcada per les seqüeles de la crisi financera i la irrupció de la pandèmia.

Markaris censura el capitalisme ferotge i la hipocresia sobre les anomenades inversions ètiques o de responsabilitat social. I reflexa – com ja és habitual en ell – la crisi que pateix Grècia a través d’una Atenes cansada d’intentar aixecar el cap per sobreviure.

El contrapunt esperançador l’aporta la vida quotidiana i familiar de Kharitos, el protagonista, que com és habitual, l’autor intercala investigació policial amb vida domèstica – Hi són presents les clàssiques discussions amb la seva dona Adrianí però també els menjars, típics, senzills i deliciosos que prepara per a tota la família – i que acaben atrapant al lector de manera irresistible. És aquesta felicitat familiar el contrapunt de tendresa i calidesa en la foscor dels crims.

Les obres de Markaris s’inscriuen a la novel·la negra, però cada volum hi ha un tractat de sociología, d’antropología, i de realitat que sovint t’obre més els ulls que una classe universitaria. També Ètica per a inversors un obra que és molt més que una novel·la policíaca sobre “qui ho va fer”, és un retrat social i moral de l’Europa contemporània.

Si agrada la novel·la negra amb rerefons polític, personatges humans, bon menjar grec (com els tomàquets farcits de l’Adrianí) i una bona dosi de realisme, aquesta és una lectura magnífica.

Ah, per cert, també estic a Goodreads. Deixo l’enllaç perquè no costa res clicar i seguir-me 😉 No demano almoina – o sí? – només que m’ajudeu a augmentar el nombre “d’amistats” que ara per ara està més desert que el Gobi!

I com sempre, sabeu que us vull llegir, deixeu-me els vostres comentaris aquí sota,