L’increïble naixement d’una novel·la

Quina passada de tardor i d’hivern he viscut!

Va ser arribar a Barcelona i no parar d’escriure. Bé, no he escrit cap blog, però apa que no he passat hores i hores gaudint davant l’ordinador!

Estava ben engrescada en la segona revisió de la darrera novel·la, quan em van arribar les galerades de la que ara està a punt de sortir a la llum. Vaig deixar-ho tot de banda per concentrar-me en el canvis proposats per l’editor. I com vaig xalar! Primer perquè vaig reviure una aventura a Oregón amb indígenes, paranyers, llenyataires i moltes amistats. Segon perquè vaig tornar a fer servir a tort i dret diccionaris per trobar la paraula justa. Tercer perquè vaig recordar el darrer consell del pare, canvia de títol!

Però tornem a mitjans de tardor quan estava concentrada en la segona i tercera revisió de la darrera novel·la. No tenia data de finalització, però volia acabar-la abans d’aquesta primavera perquè feia anys que hi treballava. De fet la història va començar a embastar-se l’hivern del 2011 amb tres plomes més, companyes d’un curs a l’Ateneu de Barcelona, la Vicky i la Txus.

Érem les Txavi. I entre berenars, sopars i copes vam crear l’escaleta d’una novel·la juvenil. Vam estar entretingudes durant quasi mig any però quan va arribar l’hora de començar a escriure, cap de les tres va tenir temps de res. L’artista va tenir una sobtada demanda de peces que la feien treballar en exclusiva per ella. L’escriptora estava esclavitzada en una petita editorial, una revista, dues i tres, per allò de ser autònoma i no li donava “la vida” com es sol dir darrerament. I jo, doncs jo tenia el pare malalt de càncer i m’estava divorciant. No era el moment d’escriure.

Tot i així, aquell hivern treballava en una novel·la que portava per títol “Llenyataires d’Oregón”.

Com n’és de difícil pronunciar llenyataires! Per favor…

Volia que també fos una història trepidant tot i la tragèdia d’una de les subtrames. I volia que fos més juvenil. Així que vaig fer créixer als dos protagonistes de les dues novel·les anteriors i els vaig ajuntar en una nova aventura.

Un dia, estant a l’hospital, el meu pare, això ja era a principis del 12, em va dir que havia de canviar el títol perquè era difícil de pronunciar. No li acabava de fer el pes, em va dir. I així va ser com va triar el de “La Predicció del Mussol” que era més enigmàtic i tot.

Avui estaria orgullós, n’estic segura, de saber que aquella novel·la que ell va batejar amb un nom tant suggerent està a punt de sortir publicada i que ja tinc hora adjudicada per signar el dia de Sant Jordi: de 12 a 13h a la parada de Bromera a Barcelona. Apunteu-vos-ho!

Sigui com sigui, amb el divorci i la mort del pare us asseguro que aquell hivern no va ser gens productiu literàriament parlant. Però va arribar l’hivern següent i vaig acabar La Predicció del Mussol. I després vaig començar una altra novel·la, una juvenil històrica, Or negre, crec que és la més trepidant que he escrit mai. I després una novel·la curta Moe, el somni del sol dedicat, per suposat, a la meva filla. I així em vaig plantar al 2017 quan vaig topar-me de nou amb la novel·la que havíem embastat amb la Txus i la Vicky.

Vaig rellegir l’escaleta, el resum i totes les anotacions que havíem fet i em seguia interessant. Vaig trucar a les amigues per demanar permís per reprendre en solitari la història. I al cap d’un any vaig saber que no seria juvenil sinó per adults. I vaig seguir estudiant, investigant, llegint sobre els dos temes principals, la batalla de l’Ebre i la invasió de la vall d’Aran.

Aleshores encara teníem l’apartament de Vaquèira i trobava qualsevol excusa per passar-hi una setmana. Vaig visitar tots els museus que vaig poder, vaig parlar amb gent de la vall que em van passar telèfons i adreces d’historiadores, de tècniques de cultura, de guies de muntanya, de guardes de refugis i així mica en mica vaig començar a escriure la que seria una novel·la històrica, apassionant amb dos punts de vista, ambientada bàsicament a la Val d’Aran.

Vaig iniciar la singladura literària amb el que pensava que seria el personatge més difícil i quan vaig tenir aquesta part enllestida li vaig passar a la persona que més m’ha ajudat per escriure-la, Elisa Ros. Era la meva segona Elisa. La primera la vaig trobar a Los Angeles, però d’ella ja us en parlaré un altre dia. Ara li toca el torn a l’Elisa historiadora, arqueòloga i tècnica de cultura del Conselh Generau d’Aran. Una persona propera, sàvia, temperada i apassionada de la història. Una dona que si no sabia alguna dada la investigava i poc temps després m’escrivia un correu o un WhatsApp amb l’aclariment explicat amb un entusiasme que és molt d’agraïr. Us ben asseguro que ha estat un plaer treballar amb ella.

Ens va presentar la seva cosina, una bona amiga de viatges, la Núria, que també té la Val d’Aran inoculada a la sang. I després de l’Elisa va arribar en Francesc, un historiador de Sant Feliu de Guíxols i ara també amic, que és un apassionat de la guerra civil, dels maquis, de la lleva del biberó i sobre tot dels brigadistes. A ell ja li vaig passar la primera versió amb els dos punts de vista i em va tornar la novel·la amb tota mena d’anotacions. Va ser un altre gran revulsiu.

Per suposat vaig comptar des del primer moment amb una poeta i novel·lista, companya de les Giramoteres (el meu estimat grup d’escriptores) que cada cop que pujo o baixo de Sant Feliu la truco perquè m’acompanyi en el viatge d’anada o tornada. La Rosa també es va llegir la primera versió complerta i després de “vols dir Anna que no seria millor…” vaig haver de canviar de d’alt a baix la segona part. Gràcies a ella Madronius ha agafat pes i força.

I així, d’hivern a hivern, la novel·la va començar a agafar forma i volum fins aquest any. De fet va ser divendres 1 de març, estant a Vielha, mentre veia caure la neu, després d’haver conegut en persona l’Elisa i d’haver polit tots aquells detalls històrics i geogràfics, quan vaig posar el punt i final a la meva novel·la de realisme històric per a un públic més ampli que no el juvenil.

A banda de l’escriptura també he voltat. Vaig volar a Roma amb la família, després vaig estar a Utrecht, on em vaig tornar a enamorar d’aquella ciutat i d’Holanda. Vaig estar un dia a Stuttgart on vaig anar a buscar un premi que al final no va ser. I per acabar una setmana a la illa entre muntanyes que és la Val d’Aran.

Sí, puc dir que he viscut uns mesos divertits, entretinguts i molt joiosos!

Però no he tingut temps de fer cap ressenya dels llibres que he anat llegint. I per això aquest recopilatori d’avui. Un comentari de totes i cada una de les obres finalitzades, que com veureu són força variades.

Començo per Noticias de la noche, de Petros Markaris la primera novel·la que llegeixo en castellà després de trenta anys. I el vaig llegir perquè la Teresa Martínez va insistir en deixar-me’l, però van haver de passar uns quants mesos, sinó un any en fer-ho. La cosa és que vaig començar a llegir-lo i em va costar entrar, segurament pel tema idioma, però un cop dins la història el mestre del crim grec, el senyor Markaris em va transportar a la sòrdida societat d’Atenes que descriu en aquesta novel·la negra, negra.

Si us animeu a llegir la sinopsi podeu clicar aquí per fer-ho. I si us animeu a llegir la novel·la us trobareu amb una història policíaca que tot i que es va escriure als anys 90 és més típica dels 80, amb un inspector pragmàtic i llest, desencantat de la vida i fart dels seus superiors, un home amb una vida matrimonial de discussió diària; vaja, el típic inspector de novel·la.

Pot ser, en ser el primer volum dels quatre que li va dedicar a aquest inspector, Petros Marakis no va acabar d’arrodonir el personatge i es va lliurar al paradigma d’aleshores. No n’he llegit cap altra, és només una teoria, però si algú de vosaltres ho ha fet, us convido a donar-me la vostra opinió que confirmi o desmenteixi la meva. I posats a demanar, els títols posteriors, són tan masclistes com aquest?

A Noticias de la noche us topareu amb molt cinisme, amb un caos de capital que dona l’esquena al mar, com la Barcelona pre-olímpica, amb personatges ben perfilats, amb una trama molt elaborada que critica un comerç inhumà, clandestí per suposat i amb una curiosa afició de Kostas Jaritos, l’inspector, la lectura de diccionaris. Us trobareu amb una història policíaca molt mediterrània i molt allunyada de la freda novel·la sueca.

Esperant el diluvi, de Dolores Redondo va ser el següent llibre, també negra però a les antípodes de l’anterior. Un llibre, aquest amb tapa dura i coberta amb solapes, molt ben enquadernat perquè cap de les 576 pàgines es perdi. Columna edicions cuida molt bé els autors de gran venda i Dolores Redondo n’és una. I admiro aquesta autora basca amb qui comparteixo l’afició a l’aigua, sigui en forma de diluvi, de tornado, de mar, o de riu que travessa boscos encantats, perquè sempre em transporta allà on ella vol. Cliqueu aquí si voleu llegir la sinopsi i aquí si el voleu comprar. Sinó, sempre us queda el recurs de la biblioteca més propera per demanar-lo.

Dolores Redondo espera i pateix i sobreviu el diluvi de Bilbao a través dels seus meravellosos personatges, desenvolupa una trama que porta l’inspector Noah fins a terres basques, tot perseguint un assassí en sèrie. I aquest inspector escocès malalt i tossut arriba a un Bilbao on ETA i la Kale borroca estan presents als carrers, en una època d’ebullició política i social, amb una nova policia foral acabada d’estrenar, l’Ertzaintza, que de tant jove lluïa la naïf utopia de policia al servei al poble. Aquest còctel fa que l’inspector protagonista la compari amb la seva Glasgow.

No és el millor llibre de la Redondo, però enganxa. Tant és així que me’l vaig endur de viatges, a Itàlia i a Holanda. Per més totxo que fos, el portava a la motxilla a tota hora i si no era a l’aeroport, era al bus, o al tren o a l’hotel, però aprofitava qualsevol estona per seguir les vicissituds d’en Noah, perseguint l’assassí i alhora vivint perquè a Bilbao, el protagonista coneix persones que acaben essent amics, amors i fins i tot a descobrir l’amor filial. És un llibre que traspua esperança, no en la humanitat com he llegit en algun article, ni en el futur, però sí que ho fas amb un “aiquebé” optimista.

A mitjans gener em va arribar un correu d’en Miquel Mateu, el moderador del grup de tertúlia literària del Centre Moral i Cultural del Poble Nou. A mi tampoc m’agrada el nom per l’adjectiu de moral, però us animo a clicar aquí per saber-ne la impactant tasca social, educativa, cultural, esportiva i d’esbarjo durant més de cent anys que han portat a terme al Poble Nou. Resumint, el correu d’en Miquel anunciava la tertúlia del mes: La vida privada de Carmina Massot, escrita per Gemma Lienas, autora LIJ. Així que vaig anar a la Biblioteca Xavier Benguerel, la del costat de casa i la vaig demanar.

La vida privada de Carmina Massot és de lectura fàcil i propera. Parla la protagonista, una dona de 80 anys de Barcelona, que veu com les seves facultats físiques minven dia rere dia i mentre pateix aquest declivi recorda amb frescor el seu passat. Aquí trobareu la sinopsi i aquí una biografia de l’autora.

Es nota la ploma experta de Gemma Lienas i és que llegeixes el passat de la Carmina i el llegeixes fresc, vital, intrigant, suggerent i amb la curiositat de la joventut. Tanmateix quan la persona gran parla, ho fa amb cansament, amb por de perdre la llibertat de moviment, i amb enuig per no acceptar la decadència del seu cos. Però la Carmina és forta i determinada i encara que veu propera la mort, no es rendeix i segueix lluitant per viure com sempre ha volgut. Amb un gir inesperat, just abans de la meitat la Gemma t’atrapa perquè acabis la història amb ganes.

Les altres mares de Laia Aguilar. Una història femenina, feminista i maternal, on els sentiments de tres dones dispars s’encreuen en les entranyes de la maternitat. Un llibre curt, fàcil de llegir però que et perdura en el cor. També Laia Aguilar ha distingit amb destresa les veus de les tres protagonistes i amb el gir final et provoca aquell “ostres que genial” que tant m’agrada dir. Però el que més em va agradar del llibre va ser el fet de presentar el gran ventall de maternitats existent. Queda palès a Les altres mares que la maternitat no és exclusiva de qui pareix.

Aquest llibre el vaig treure de la biblioteca, igual que el de la Carmina Massot, però també el podreu trobar a la vostra biblioteca de capçalera o comprar-lo aquí on també podeu llegir-ne la sinopsi, o com es diu al món editorial, el blurb que no és altra cosa que el text promocional que està, generalment, a la contraportada.

Per cert, vaig conèixer la Laia Aguilar al Centre Cultural del Poble Nou, perquè estava de convidada el dia de la tertúlia. Va ser una jornada d’allò més interessant amb una autora molt propera i espontània.

El darrer llibre d’avui és Days at Morisaki Bookshop de Satoshi Yagisawa. Me’l vaig comprar en una llibreria d’Utrecht aquest mes de gener i me’l vaig comprar perquè em va captivar la portada i perquè la llibretera me’l va recomanar “acaba d’arribar, ha estat el llibre més venut”. Que fos japonès, hagués arribat a Holanda i hagués estat el més venut, ja volia dir alguna cosa. O sia que me’l vaig regalar.

Curiosament, l’endemà quan vaig anar per agafar l’avió cap a Stuttgart, a l’aeroport hi havia una petita llibreria i allà també el tenien destacat, juntament amb obres de diversos països asiàtics com Vietnam, Corea i Japò, el que més. La llibretera, també una dona, em va dir que aquest any la literatura asiàtica estava entrant amb molta força. Aquest cop ella em va recomanar una entranyable història de llibres i gats, que per suposat no recordo el nom, però ja us el comentaré quan l’hagi llegit. També me’l vaig regalar 😉

Aquí podeu llegir la sinopsi, perquè en tornar a casa vaig saber que l’editorial Navona l’havia publicat en català!

Però anem al gra Els meus dies a la llibreria Morisaki és l’emotiva història d’una noia que descobreix el plaer de llegir. És una història senzilla sobre llibres, relacions, família i comunitat. De lectura alegre i fàcil, tot i que la primera part és infinitament millor que la segona on vaig començar a perdre interès. Tot i així aquesta prosa senzilla que tenen certs autors japonesos em captiva i em connecta a la meva part més zen. I això m’encanta!

Doncs fins aquí per avui. Com ja sabeu, ara us convido a vosaltres a dir la vostra aquí sota.