Coincidències fascinants

Quan vaig escriure El Broc Màgic el 2005 no esperava guanyar cap premi perquè la novel·la estava pensada com a regal exclusiu per celebrar el desè aniversari del meu nebot.

Així que quan vaig posar la paraula fi, em vaig barallar amb el Word per formatejar-lo a DIN-A6, imprimir-lo i finalment portar-lo a enquadernar. Evidentment vaig triar tapa dura folrada, color verd bosc i el títol amb lletres daurades gravades. A sota, el meu nom… OMG! 🙂

En Rishi ho va valorar al cap d’un temps, però aquell 14 de gener va estar més content que un gínjol amb el regal protagonista. Dos anys més tard vaig presentar la novel·la a concurs, et voilà! Primer premi. Per casualitats de la vida, tres mesos més tard vaig publicar la primera novel·la que havia escrit, La Jardinera Rondinaire i al cap d’un any vaig signar amb l’editorial el contracte de publicació de la novel·la que estava finalitzant, El tresor perdut de Pakamotu. Malauradament, diversos problemes que no venen al cas, l’editorial no va poder-la publicar fins passats uns anys. Aleshores jo havia acabat dues novel·les més: La Predicció del Mussol i Or Negre.

La predicció del mussol era el volum que tancava, no una trilogia, però sí tres volums, amb llibres entrellaçats i alhora independents. Tres aventures, en tres continents diferents però que en el tercer s’ajuntaven personatges.

I per què us explico tot això? Doncs suposo que flipareu tant com ho vaig fer jo quan vaig llegir una entrevista de Joël Dicker parlant del Cas Alaska Senders que deia així:

Flipant o no?

Joël Dicker és l’autor mimat del moment perquè tot el que escriu es tradueix en quilos d’euros i milions de còpies venudes. No és el meu cas, però comparteixo amb aquest autor haver escrit una trilogia sense ser-ho i la passió per crear novel·les que enganxin, amb suficient intriga per fer girar full o continuar amb el capítol següent. Perquè és el que passa amb en Dicker, que t’empasses novel·les de 600 pàgines en un tres i no res. I la trilogia de la que parla l’autor Suís, vivint però a EUA, és el de La veritat sobre el cas Harry Quebert, que podeu llegir-ne la ressenya que vaig fer: https://annagenover.cat/un-exit-de-vendes-i-un-classic-japones/ El llibre dels Baltimore i El cas d’Alaska Sanders, el llibre que avui ens ocupa.

El cas d’Alaska Sanders, l’autor juga de nou amb el temps no lineal i amb diferents veus per crear intriga. Alterna primera i tercera persona en funció de si parla el protagonista, l’escriptor, o si es parla de la investigació que és sempre en tercera persona. I sap enredar-te de manera fina, intel·ligent perquè et porta cap a un lloc, i quan penses que ja ho tens, aleshores et surt amb noves teories, nous dubtes, que et porten invariablement al final del llibre intentant esbrinar què redimonis havia passat, no només amb el cas que d’assassinat de l’Alaska, sinó amb d’altres morts – sobtades i/o provocades – d’altres personatges o sobre la mateixa vida del protagonista, i fins i tot la vida de pobles petits farcits d’enraonies. I és que al costat de la trama principal en Dicker desenvolupa d’altres trames que t’atrapen tant com la mateixa investigació. 

La narració dinàmica la combina amb molts diàlegs que fan avançar la història i aprofundir en els diferents personatges. I també t’introdueix personatges i casos de les altres dues novel·les que sense revelar res, t’informa de com esdeveniments del passat, han influit en el present. I sí, l’autor cus amb aquesta tercera novel·la, les altres dues, amb tanta delicadesa i estil com la Beth va cantar Tots els botons.

ADMIRABLE.

M’estic plantejant llegir la la història dels de Baltimore – tot i no estar massa ben valorada – i fer cas dels consells del meu estimat Joël que proposa la seva lectura com a tercer llibre de la sèrie, tot i que es publiqués abans. 

El cas Alaska Sanders el vaig començar durant les festes de Nadal, i el dia de reis vaig acabar-ne la lectura. Després vaig llegir una novel·la gràfica i diumenge passat vaig finalitzar un tercer llibre, aquest cop literatura juvenil, excepcionalment bo. Però anem per pams i per seguir un ordre cronològic parlaré abans del còmic.

Me n’havien parlat molt bé d’El club de los libros prohibidos escrit per Kim Hyun Sook i Ryan Estrada i dibuixat per Ko Hyung-Ju, tanmateix no m’ha enganxat. Sí, li reconec a l’artista que hagi volgut mantenir l’estil manhwa (com es coneix a Corea del Sud el còmic) amb el blanc i negre i traç plenament asiàtic, així com la voluntat de l’autora d’explicar la realitat històrica del seu país, però no ha aconseguit enganxar suficientment a la trama. Queda clar que el problema són les dictadures que prohibeixen i censuren el coneixement per evitar que desperti la consciència. I també queda clar que maten impunement rebels, subversius i també la cultura. El focus de la història d’El club de los libros prohibidos exalta en contrapartida les bondats de la cultura, la rebel·lia com a únic mitjà per recuperar la llibertat, el valor de l’amistat i sobre tot la companyonia.

És un còmic per a qui li agradi la història, per qui gaudeixi de conèixer d’altres realitats, com la de Corea del Sud, que li agradi el manga però no estic d’acord en que sigui per a totes les edats i menys per joves adolescents que desconeixen la història i que prefereixen lectures amb acció més que amb lliçó.

I què us sembla si aprofitem l’avinentesa per demanar al segell Sapristi Comics, de l’editorial Roca, que tradueixi més còmics al català??? 

S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és una novel·la que Dolors Garcia i Cornellà  va començar a escriure el 8 de març de 2010 i el va acabar a l’estiu d’aquell mateix any.  Recordo perfectament aquell dilluns de març, perquè després de deixar la Moe al col·legi vaig agafar el tren per anar fins a Girona. Havien avisat que podria nevar a cotes baixes però em va sorprendre a mig camí veure com començava a nevar. Vaig enganxar el nas al vidre per no perdre’m cap volva de neu, aprofitant que no conduïa. I vaig arribar a Girona i la neu ja començava a qüallar. A mesura que passava el dia i els carrers es quedaven blancs. L’alegria del principi es va transformar en neguit fins arribar a angoixa per dubtar de poder arribar a l’hospital on el pare havia d’ingressar aquell vespre, per una operació de càncer de pulmó.

Tothom que el va conèixer sabrà de la seva determinació i no us estranyarà si us dic que tot i les dificultats per circular, el pare va agafar la petita maleta, les claus del cotxe i va dir:

• Veurem si haig de posar cadenes per fer els cinc quilòmetres que hi ha de casa a l’hospital.

La meva germana i jo vam acompanyar-lo no massa convençudes d’arribar.

Sí, recordo molt bé aquella jornada.

Doncs precisament aquell dia 8 de març del 2010 va servir d’inspiració a la Dolors García per escriure una novel·la juvenil de les que se’t queden com a part integrant de la teva essència, perquè a banda de tocar-te el cor, també t’omple de goig i els personatges i les situacions es dipositen mica en mica, com fines capes de neu i acaben essent part de la família. 

Sí, Dolors García aconsegueix una novel·la rodona amb una coral de personatges units per una excepcionalitat meteorològica. Una crònica de la gran nevada – no n’hi havia hagut de tant excepcional des del 1962 – explicada a dues veus, en primera persona per la protagonista que ho enregistre tot tal com raja – i per això no hi ha cap punt ni a part – i en tercera persona que explica pausadament l’esdevenir dels personatges, les situacions i els pensaments de cada persona, així com de històries ocultes, amagades pel dolor i la vergonya d’altres temps. Hàbilment la Dolors Garcia indaga en els personatges i traça lligams molt interessants a través d’una tensió narrativa molt ben equilibrada. Amb un llenguatge planer i adolescent combinat amb algun localisme gironí i paraules quasi oblidades que utilitza l’àvia, va passant l’acció i va creant la intriga que et fa girar pàgina amb impaciència. I és que l’autora mostra quan vol per crear supòsits tensionals amb una sub-trama magnífica que posa en primer terme personatges secundaris. 

Podria seguir explicant però us convido a que llegiu aquesta novel·la juvenil perquè és apassionant, perquè de tant vibrant es fa encara més curta, perquè és d’una autora d’aquí, perquè està escrita en català i perquè estic segura que us agradarà i també la recomanareu, tan pels joves, com per adults que els fa mandra obrir llibres gruixuts. Compreu-la o demaneu-la a la biblioteca, però feu-ho perquè no us decebrà.

Publicat per Estrella Polar. Va guanyar el Premi Ramón Muntaner el 2011.

PD, una altra coincidència, comparteixo amb Dolors Garcia el fet que la co-protagonista de la novel·la que estic escrivint, grava les memòries amb una gravadora, en el meu cas amb cintes de les d’abans 😉

PD2, coincidència que fos el pare, estant a l’hospital, qui em va ajudar a triar el títol de La Predicció del Mussol?

PD3, coincidència que quan em va caure la novel·la de la Dolors a les mans, m’arribés un correu de l’editor demanant llegir La Predicció del Mussol per valorar-ne la publicació? Serà el 23 l’any decisiu per veure’l a les llibreries?

Coincidències fascinants de debò 😉

I com sempre, us espero aquí sota, per llegir els vostres comentaris,