De llaços i de likes va la cosa.

Què llegenda ni què punyetes, Girona és tres vegades immortal i punt! Sí d’acord, quan era petita fèiem l’afegitó de “i ara plena de merda fins a d’alt” Però també era el temps de RENFE, rongamos empugen nuestros ferrocarriles estropeados. Vist així, no sembla pas que hagi plogut molt – més redundància a la vista – perquè el tema de RENFE segueix igual, i més si parlem de rodalies. Però aquest no és el tema, perquè parlava de Girona i de com ha canviat. Ara s’ha fet gran, neta i és universitària i tot. De debò, paraula de gironina que viu fora. Ara la Girona immortal enamora a tothom. Ara la Girona jueva renovada atrau a molts americans. I la Girona de les flors, que per cert deu estar a punt de caure, què m’en dieu de Temps de Flors? Doncs “un horror de gent” com diu la família, “Marxem, fugim, cardem el camp per Temps de Flors!”

Ai la meva Girona, Girona, Girona.

Confesso que vaig triar aquest llibre pel tema de ser Gironina de cor i de naixement. Era un llibre que parlava de la meva ciutat i parlava de les Bàrbares, les dones que van lluitar per defensar la ciutat. Un llibre que parlava d’un episodi històric que poques ciutats han hagut de passat. No va ser gens fàcil desafiar tres cops l’exèrcit de Napoleó i va ser terriblement dur per la població resistir tres setges. La capitulació de la ciutat davant les tropes napoleòniques es va haver de fer perquè ningú va venir a ajudar, ni veient com destrossaven la ciutat els gavatxos, ni com massacraven la població, ni sabent que el boicot podia matar de fam a tota la població. Res, no va arribar ajuda i es va haver de claudicar.

Sí, Girona és tres vegades immortal i no és cap llegenda, és una realitat. I ho repeteixo perquè he vist en diverses publicacions allò de “segons diu la llegenda”… No, no, cap llegenda. Girona durant la Guerra del Francès, també coneguda com la Guerra de la Independència, va estar tres cops assetjada i va estar tres cops defensada pel regiment Ultònia i per la població civil. Tinguem en compte les dades: en el primer setge hi van participar 5.000 soldats francesos contra 300 de Girona. En el segon 11.000 francesos contra 700 de Girona i el tercer i últim 22.000 soldats van estar assetjant, matant, destruint la ciutat durant set mesos consecutius fins que l’11 de desembre de 1809 la ciutat dels quatre rius va haver de capitular. Poca gent hi quedava aleshores.

I què hi tenen a veure aquí les Barbares? Doncs les heroïnes de Girona van prendre el nom de la patrona de les tempestes, dels miners i de l’artilleria, Santa Bàrbara, per anomenar a la seva unitat. Veient el patiment dels seus homes, tan voluntaris com soldats, es van organitzar per ajudar en la defensa. I amb un llaç vermell al braç esquerra que les identificava van començar assistint als ferits primer i a portar aigua, vi, menjar als soldats i fins i tot, quan n’hi havia, pólvora i munició a les muralles, és a dir a primera fila. L’escèptic d’Álvarez de Castro, el governador de Girona d’aleshores, no ho veia gaire clar, però després dels múltiples informes de la seva heroïcitat, va acabar signant la creació de la nova Companyia de Santa Bàrbara. Aquesta unitat de dones s’agrupaven en esquadres per assistir als que lluitaven per defensar la ciutat, però també, després de mesos de setge, quan no hi havia ni menjar, ni aigua, ni munició, ni soldats vius, van agafar armes per disparar a l’enemic, mentre a Madrid festejaven els francesos.

No em direu que no és interessant el tema. 

Que no es rebés ajuda dels espanyols no és el tema, és una llei no escrita en la història d’aquest país. Que la història patriarcal ens mostri exèrcits i guerres intrínsecament del genere masculí tampoc és el tema. El tema aquí és com una ciutat pot enfrontar-se a un exèrcit tan potent com el napoleònic amb la quarta part d’efectius, però amb l’ajuda de població civil, masculina i femenina. Aquest és el tema.

Sí que és cert que de dones que han lluitat en guerres sempre n’hi ha hagut, però la història no ho ha explicat. Sabem de les mítiques Amazones i les Valquíries i la gent més saberuda pot saber que a la Guerra de Secessió Americana hi van participar les dones casades perquè acompanyaven als marits i clar, un cop allà, doncs disparaven. Ah sí, també no oblidem les Milicianes de la nostra Guerra Civil, ai pobretes elles. Dones compromeses però amb la naïf idea d’estar equiparades als homes, que es varen allistar perquè poc després les expulsessin del front titllant-les de prostitutes i culpant-les de totes les baixes de soldats amb malalties venèries. En fi…

Ara que hi penso, les dones tampoc sortim en la historiografia de les guerres com a trofeu, tot i que sóm les protagonistes de les brutals violacions que tot conflicte bèl·lic comporta i que queden en la impunitat militar. Quins pebrots, oi?

Però segueixo amb Llaços de Sang, perquè la meva ja la tinc bullint 🙁 

Vaig comprar aquest llibre, i l’he llegit per totes les raons particulars que us he dit, llàstima que aquesta extensíssima novel·la estigui tant descompensada. Perquè per una banda, quan parlen les heroïnes, les dones protagonistes la història és interessant, és fresca, et fa voler girar pàgina per veure què els hi passarà fins que crec, l’han volgut allargar per unir-la als fets històrics. No sé si per fer palesa la duresa dels dies a Girona o per fer gruixut el llibre, no ho tinc clar. Però encara hi ha més, la part històrica, que li dona nom a l’estíl de la novel·la està poc aconseguida. Es dona prioritat als fets i acabem llegint el que va passar sense donar forma als personatges que la van protagonitzar i per acabar-ho d’adobar en castellà, perquè han volgut mantenir la llengua de l’Álvarez de Castro. 

D’això… confesso que aquestes parts les vaig llegir molt per sobre i tot i així se’m va fer feixuga la lectura del llibre. I em sap molt greu per tot de motius sentimentals, però no puc dir que gaudís massa. Tampoc vol dir que sigui dolent, ni res de tot això. Simplement a mi no em va arribar, ni vaig aconseguir que m’atrapés tret de la primera meitat, que només per això paga la pena demanar-lo a la biblioteca.

Està escrit a quatre mans, les de Teresa Sagrera i les de Ramón Gasch i publicat per Editorial 62 i han fet una feina col·losal d’investigació i en saben un munt de la història i l’edició és molt acurada, sense errades tipogràfiques amb una tapa dura d’exisit disseny, però no han aconseguit fusionar els fets reals amb els novelats.

No hi ha LIKE per Girona 🙁 Però sí per LIKE blau de Gemma Pascual

Tot va començar el dia que la meva filla em va demanar ajuda per acabar el llibre de la Gemma i així poder realitzar el treball de català pertinent a temps. Com que estava cansada del setge de Girona vaig pensar que era una bona excusa per deixar de banda el tedi i m’hi vaig posar una tarda, una nit, una altra tarda i quan vaig tornar a veure la Moe ja la tenia enllestida. I amb un somriure pletòric. 

Sí, ella va fer el treball, jo només vaig completar amb informació dels capítols que li faltaven per llegir. No sigueu mal pensades, personetes… Ai, què voleu que us digui, em va encantar aquesta col·laboració amb la filla. I també el llibre, bien sûre. És amè, entretingut, una glopada d’aire fresc total. Sí és literatura juvenil, recomanada per estudiants de la ESO, però francament si us agrada la ciència ficció, les novel·les d’Asimov o Huxley, doncs també us entusiasmarà Pascual. Perquè la Gemma és dona, és de casa, i ha creat una història distòpica amb cites literàries i picades d’ullet que us “fliparàn” (sóc conscient de la paraula que he utilitzat) I se us esbatanaran els ulls quan veieu que les proclames del líder fictici – Magnus, no crec que hagi escollit aquest nom a la babalà – són clarament hitlerianes com “Els likes us faran lliures”

El plantejament de la novel·la és interessant perquè a banda de posar a la palestra la dictadura dels likes a les xarxes socials, tracta temes cabdals com l’amistat, la llibertat, l’importància de conèixer la filosofia, l’art pictòric, la literatura, és a dir la importància del l’art en general i tot amb un alè d’aventura típica de les novel·les juvenils que tant m’agraden a mi. Però també parla de la brutalitat policial, de la superficialitat, sigui moral o d’accions que es porten a terme davant dels conciutadans suposadament dins d’una estructura aprovada per uns governants (sense fer distinció de dictadors o de governants corruptes, amb polítics incultes, policies entrenats per fer complir la llei per més absurda que sigui, com apallissar gent que va a votar)

Like Blau és un bon llibre.

Un llibre que distreu però que fa pensar. I si es pensa molt i feu com jo que li dono voltes a les coses, arribareu a tenir por d’un futur com el que se’ns presenta a la novel·la. Pot ser no estem tant lluny que passi. De fet a la Xina han creat un sistema de punts que es guanyen o es perden en funció de si compleixen lleis o no o de com es comporten en societat. Vaja, el que diu la Gemma. I pot ser a casa nostra no tenim un carnet així, però de superficialitat en tenim en excés. Hi ha massa gent enganxada a les xarxes socials i massa gent que creu tot el que s’hi diu i massa gent que prefereix la superficialitat mostrada que no a la realitat amagada.

El sarcasme de la frase “el treball us farà lliures” a l’entrada dels camps de concentració nazis, i que eren el pas previ a la càmera de gas, era tant malèvol com els Likes us faran lliures. Lliures de què? De quina llibertat se’ns parla? Existeix la llibertat individual? O parlem d’una llibertat condicionada a una societat? Existeix la llibertat? O tot és un gran engany? El canvi climàtic, el Covid, la guerra a Ucraïna, serveixen per tapar les violacions sistemàtiques a les dones? O els salaris inferiors només per ser dona? O els abusos de l’església? Aquests temes vertaderament serveixen per la fam, la misèria, la manca de sanitat a molta part del món?

Ja us he dit que aquest llibre fa pensar 😉

Aquí acabo. Us animo a llegir-lo, perquè paga la pena. Feu el favor de no fer-li un lleig per ser catalogada novel·la juvenil, perquè no vull recordar-vos que la juvenil també és LITERATURA i de la bona.

Apala, ja sabeu, com sempre, deixeu-me el vostre comentari aquí sota. Fins aviat!